Societat

Estàndard

‘Malbaratar’, article d’Ada Parellada

MALBARATAR, mira que és difícil trobar una paraula que només tingui la vocal A. Bé, de fet no ho és tan, de difícil. N’hi ha moltes… Però, això sí, són molt curtes: mAr, sAl, pA, cAcA… (ai, no, aquesta, millor que no!)

En canvi, costa de trobar-ne una que sigui molt llarga i només tingui la lletra A.

Potser mAlbArAtAr és expressament llarga, perquè vol fer-se notar. Vol destacar davant les altres, més menudes i senzilles.

I això de tantes A és per poder-la dir amb la boca molt oberta. Ja veuràs, digues-ho ara. Oi que has d’obrir molt la boca? Te n’adones?

Aquesta paraula ha de ser molt important perquè el tema ho és. Malbaratar vol dir llençar. No llençar qualsevol cosa, sinó llençar aliments que encara es poden menjar. Que són bons i que no et faran mal a la panxa.

Els experts, els que en saben molt, han estat comptant molt seriosament i ens expliquen que llencem una tercera part dels aliments que produïm. T’has quedat amb la boca oberta en forma d’A? Tornem-hi. Llencem a les escombraries una de cada tres coses que encara es podríem menjar, que algú podria menjar.

Sé què penses… Perquè és el mateix que penso jo: “Per què produïm tants aliments si els acabem llençant?”

Produïm molt perquè tots volem comprar aliments molt barats. Quants més aliments hi ha més s’abaixa el preu. Aquest és un dels problemes més grans del malbaratament: quan més barats són els aliments menys pena ens fa llençar-los. No m’agrada dir-ho perquè sembla que vulgui que els aliments siguin cars. De cap manera! M’agradaria, això sí, que els donéssim més valor. Produir aliments és esforç, és feina, s’empren recursos naturals, que són de tots.

Quan jo era menuda veia com el flequer treballava tota la nit per tenir enllestit el pa de bon matí. Com que era el pare d’una amiga meva de l’escola sabia que sempre anava molt cansat i mai, mai hauria gosat llençar el seu pa… Després de saber tota la feinada que havia tingut per fer-lo.

Ara, de fet, no sabem qui fa els aliments, qui pasta el pa o qui cull la fruita. I això ens fa sentir menys obligats a tenir respecte pel menjar? Pot ser que passi això? I amb això hauríem de llençar-lo? Si en sobra, per què un altre que no en tingui no se’n pot aprofitar?

Abans de llençar un aliment a la brossa, has de pensar que una persona s’ha ajupit per sembrar, ha patit per les pluges, ha tingut cura de la petita planta i l’ha ajudat a créixer, ha posat en caixes les hortalisses, una a una; ha carregat amb la força dels braços les caixes a la furgoneta, ha gastat gasolina per portar-les a mercat. Tot això!

No els llencis! Llences el tomàquet i l’esforç i també l’ànima de qui hi treballa!

I ara et diré una cosa que no t’agradarà saber: amb el que llencem al primer món podríem alimentar la meitat de la població que passa gana. No et dic pas que guardis el bocí de pa dur per portar-lo a les famílies necessitades, sinó que voldria que sabessis que hem de començar a pensar en fórmules per redistribuir tots els aliments que nosaltres, el món occidental, no consumim.

Ja sento com et queixes: no en tens la culpa, és clar que no.

Anem a fer un repàs ràpid de qui i per què llença:

  • Es llença als camps perquè les verdures i les fruites són massa grans, massa petites, tenen formes estranyes o en sobren (n’hi ha massa al mercat). Són verdures i fruita boníssimes, però no es recullen… I es llencen.
  • Es llença als mercats, supermercats i botigues perquè no poden vendre tot el que han posat a les prestatgeries. Es fa malbé o s’apropa la seva data de consum preferent.
  • Es llença als menjadors escolars i als menjadors de les empreses perquè s’ha de canviar el menú cada dia i és més car reaprofitar que llençar (sí! encara que costi de creure!).
  • I es llença a casa perquè hem fet una mala previsió i hem comprat més del que ens calia

De tot això, tu no en tens la culpa, però pots ser la consciència perquè les coses canvïin a poc a poc. Si tu i els teus amics, si tots ens fem a la idea que depèn de nosaltres, que hi podem posar el nostre esforç perquè no hi hagi tant menjar llençat perquè sí, doncs mira, potser en un futur podrem canviar les coses i fer-ho més bé. No trobes?

No en tens la culpa, és clar que no, però pots cridar ben fort i amb la boca ben oberta: NO VULL QUE LLENCEU. PROU LLENÇAR. PROU mAlbArAtAr!!!!!

Etiquetes