Política i història

Estàndard

Per què hi ha el malestar democràtic

unnamed-2
Els joves reivindiquen oportunitats de futur

La crisi del 2008, similar al famós crac del 1929, ha tingut conseqüències de tot tipus a nivell econòmic, laboral, social i polític. La diferència entre 2008 i 1929 ha estat l’existència de xarxes de seguretat creades després de l’experiència i les conseqüències de la dècada dels anys trenta: el món avui, a diferència d’ahir, no està a punt d’entrar en guerra, però ha abraçat ideologies extremistes o radicals.

El crash del 29 dóna nom a l’enfonsament de la Borsa de Nova York (el dijous 24 d’octubre de 1929). Milions de persones es van arruïnar aquell dia. Van fer fallida sis-cents bancs i l’anomenada Gran Depressió va arribar també a Europa durant la dècada dels anys trenta. Fins l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

El 2008, l’enfonsament del sistema bancari als Estats Units també va arrossegar els bancs europeus i, al seu torn, va obligar a aplicar unes polítiques d’austeritat molt dures, que van colpejar les classes mitjanes i treballadores europees.

Rescats i ajustos, estrènyer-se el cinturó, han estat el pa de cada dia de les notícies. Vuit anys sense sortida del túnel de la crisi. Retallades ha estat la paraula més utilitzada en aquest període: retallada salarial, retallada sanitària, retallada educativa. Retallada. Retallada.

Vuit anys de crisi han danyat la confiança de la societat en el futur. La dura realitat ha provocat desesperança. I la indignació per les injustícies s’ha derivat cap a ofertes polítiques i socials diferents i radicals.

Els diferents vectors sociodemogràfics han tingut molt a veure en els resultats electorals que s’han produït a Europa o als Estats Units. Tots responen a un mateix patró de comportament: el malestar democràtic. La insatisfacció amb la realitat. La inoperància en les solucions. La sensació de desemparament i d’abandó. Un clima d’opinió de la por davant la incertesa del futur.

Frustració, irritació, por es canalitzen per vies primàries: opcions polítiques simples i binàries. Opcions d’extrema dreta al centre d’Europa, opcions d’esquerra radical al sud d’Europa o l’independentisme com a sortida a la no resposta de la democràcia afeblida i complexa que no té solucions simples.

El més rellevant és com se simplifica la política per convertir-la en missatges de blanc o negre, de tot o res, de o no. Missatges binaris. Ja no hi ha esquerra o dreta, ara és a dalt o a baix. Bons o dolents. Nacionals o estrangers o immigrants. Local o global. Nacional o internacional.

Les principals víctimes de la crisi

Els segments socials que més han patit la crisi han estat els joves, les dones, els aturats i els jubilats. Segments, tots ells, bàsics per donar o treure majories electorals, per donar o treure majories de govern.

Posem l’atenció en el segment jove. La generació més formada és la que té menys expectatives de futur. El prestigiós historiador britànic Tony Judt la va definir com la generació perduda. El motiu, segons ell, és que ja no existeix l’enfrontament ideològic dels temps de la Guerra Freda. Ni la lluita de classes és un referent com ho va ser abans. Ni la rebel·lia enfront de la generació anterior. El futur pertanyia a la generació anterior. En canvi, la generació actual s’enfronta a quatre problemes: treball precari, habitatge inaccessible, independència familiar més llunyana i necessitat d’emigrar per poder treballar.

La pregunta que s’han de formular els polítics és «com integrar els joves perquè la generació perduda sigui una generació guanyada?»

Mentre no hi hagi resposta a la pregunta, els joves es comportaran en les eleccions segons una combinació de racionalitat i d’emotivitat.

Les dones han patit la doble crisi: l’econòmica i el sostre de vidre. Encara hi ha una gran desigualtat salarial entre home i dona com a conseqüència del gènere. La batalla està en «a igual treball, igual sou». I superar el sostre invisible que no permet que una dona assoleixi els mateixos graus de responsabilitat en igualtat de condicions.

Els aturats de llarga durada s’han convertit en una estadística econòmica. Són l’atur estructural. Són una variable econòmica que està integrada en els paràmetres de l’economia. Però els qui formen part d’aquesta variable són persones, no una estadística.

L’Estat del benestar ha allargat les expectatives de vida i, en canvi, milions de persones han deixat de formar part del mercat laboral abans d’hora a causa de la crisi.

La crisi ha castigat les classes obrera i mitjana empobrides, i ha fet créixer les diferències salarials entre classes.

Les paraules de l’any:

Populisme

La paraula de moda per definir aquest estat d’ànim és populisme. El populisme té una sèrie d’indicadors que el defineixen:

  1. Rebuig pels professionals de la política, anomenats a Espanya casta i als Estats Units establishment.
  2. Desconfiança en les institucions públiques existents.
  3. Diàleg directe entre la direcció del moviment i la base social.
  4. Forta voluntat de mobilització.
  5. Retòrica nacionalista.
  6. Lideratge cabdillista.
  7. Apel·lació al poble.

Postveritat

La paraula següent s’ha guanyat ser la paraula de l’any segons el Diccionari d’Oxford. Es tracta de la post-truth o la postveritat, un híbrid bastant ambigu, el significat del qual «denota circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i a la creença personal».

Si la percepció en política és la realitat, la postveritat és l’emoció convertida en política. La veritat en la informació ja no és la columna central del discurs polític, sinó que ha estat substituïda per la mentida que permet construir una opinió pública atrapada per les emocions enfront de la realitat.

Dos exemples per il·lustrar la postveritat. El polític anglès Farache va mentir per guanyar el referèndum britànic i ho va reconèixer. Ja havia complert el seu objectiu: treure la Gran Bretanya de la Unió Europea. Trump és el president electe nord-americà gràcies a les mentides.

El nou polític és un líder de plató de televisió. Domina la comunicació audiovisual i és un expert en xarxes socials. El món digital ha fet la seva entrada triomfal a la política i en les campanyes. Titular i 140 caràcters, aquesta és la consigna.

Els desencantats de la política, els qui pateixen de malestar democràtic es poden aferrar a aquesta mena de «nou» polític, però és difícil mantenir la flama del «nou» polític si acaba fent «vella» política.

La resposta als anhels dels qui pateixen és dir-los que no hi ha nova o vella política, tan sols s’exerceix bona o mala política. Per tant, hi ha polítics bons o dolents que tenen respostes o no a les preguntes que es formulen els ciutadans.