Política i història

Estàndard

Per què Trump desperta indignació

Sorgeix una resistència popular massiva als EUA, liderada per les dones, que van protagonitzar la primera gran manifestació contra les polítiques de Trump. El barrets rosa ja són un símbol de la protesta. / Mark Dixon
Sorgeix una resistència popular massiva als EUA, liderada per les dones, que van protagonitzar la primera gran manifestació contra les polítiques de Trump. El barrets rosa ja són un símbol de la protesta. / Mark Dixon

Les vuit amenaces de l’era Trump

Ja estem a l’anomenada era Trump. El president del país més poderós del planeta és un personatge que desperta la indignació d’una part molt significativa de la població dels Estats Units i la incertesa entre ciutadans de tot el món. Per què? Perquè Donald Trump ha fet afirmacions durant la campanya electoral que, si les compleix, pot significar un retrocés important en les conquestes de la civilització en favor dels drets humans. Que el president dels Estats Units tingui actituds xenòfobes, masclistes o insolidàries és una font de preocupació per a tots aquells que defensen els valors de la igualtat i la justícia.

L’endemà de la presa de possessió de Donald Trump, els carrers de Washington, la capital federal dels Estats Units, van acollir una manifestació gegantina (més de mig milió de persones) a favor dels drets que ara estan amenaçats. La protesta va estar liderada per les dones, que veuen perillar la lluita de segles contra la discriminació per gènere. Però la protesta també era l’expressió de les minories i col·lectius que Trump ha menystingut o ha atacat durant la campanya electoral. La manifestació posa en evidència la fractura de la societat nord-americana, una esquerda que Trump amenaça convertir en un abisme entre els sectors de la societat que estan a favor del progrés i aquells que estan en posicions clarament reaccionàries.

Donald Trump posa en qüestió els consensos teixits durant dècades a Occident: l’aliança amb Europa, la defensa de la democràcia, el lliure comerç, la diversitat social i cultural entesa com a riquesa i no com a amenaça. I, també, el procés cap a la igualtat plena entre homes i dones i el combat contra el canvi climàtic. Per tot això l’arribada de Trump provoca indignació entre bona part de la societat nord-americana i causa temor a la resta del món. Aquestes són les vuit amenaces de l’«era Trump».

Un mur de racisme

Trump ha nomenat secretari (ministre) de Justícia al senador Jeff Sessions, conegut pel seu racisme i per tolerar el Ku Klux Klan. Aquesta organització, ara molt minoritària, posa nom a una de les pitjors històries del Estats Units, la dels grups de racistes blancs que cometien crims per intentar frenar la igualtat de drets dels negres. El nomenament, doncs, simbolitza un retrocés històric, precisament quan la nova administració substitueix el mandat del primer president negre de la història dels Estats Units, Barack Obama.

És la confirmació que les actituds racistes de Trump no eren una estratègia per aconseguir els vots dels ciutadans blancs empobrits per la crisi, sinó un principi ideològic. Si entenem el racisme com l’explotació de la por a la diferència i en els discursos de Trump substituïm les paraules mexicans i musulmans per jueus, ens poden venir a la memòria altres episodis de la història.

El Papa, en una entrevista a El País (publicada el diumenge 22 de gener), explica molt bé aquest fenomen. «Les crisis –diu el Papa Francisco– provoquen pors, alertes. Per a mi, l’exemple més típic dels populismes en el sentit europeu de la paraula és el 1933 alemany. Alemanya, destrossada (per la crisi i els efectes de la Primera Guerra Mundial), busca aixecar-se, busca la seva identitat, busca un líder, algú que li torni la identitat; i hi ha un noiet que es diu Adolf Hitler que diu «jo puc, jo puc». I Alemanya vota a Hitler. Hitler no va robar el poder, va ser votat pel seu poble, i després va destruir el seu poble. Aquest és el perill. En moments de crisi, no funciona el discerniment i per a mi Alemanya és una referència contínua. Busquem un salvador que ens torni la identitat i ens defensem amb murs, amb filferros, amb el que sigui, dels altres pobles que ens puguin treure la identitat. I això és molt greu».

Masclisme al poder

Un dels negocis de Trump com empresari era l’organització de concursos de bellesa, en què la dona era presentada més com un cos que com una persona. Però a la campanya es va posar en evidència que el masclisme de Trump anava molt més enllà. El moment culminant va ser quan The Washington Post va fer públic e1 vídeo en què el candidat mostrava el seu menyspreu per les dones i assegurava que gràcies als seus diners podia fer el que volgués amb elles, fins i tot forçar-les sexualment. Malgrat escàndols com aquest, Trump va arribar a la Casa Blanca. I també per això mig milió de dones es van manifestar a Washington i moltes altres arreu del món.

En la manifestació, Angela Davis, una professora i activista històrica dels drets civils, va dir: «aquesta marxa representa la força del feminisme contra el poder i la violència, el feminisme inclusiu que ens uneix a tots contra el sexisme». El Partit Republicà, del que era candidat Trump, controla les dues càmeres parlamentaries, el Congrés i el Senat; però des del primer dia tindrà l’oposició de bona part de la societat civil dels Estats Units. En primer lloc, de les organitzacions feministes.

Setge a la premsa

El primer acte com a president dels Estats Units va ser visitar la CIA, l’agència d’intel·ligència. I als responsables del servei d’espionatge els va explicar: «estic embarcat en una guerra contra els mitjans de comunicació perquè els periodistes estan entre els éssers humans més deshonestos de la Terra». Així comença la relació amb la premsa. Només 48 hores abans, Barack Obama es va acomiadar amb una defensa encesa de la llibertat de premsa i del dret dels periodistes a demanar comptes al poder.

Aquest és l’inici d’una nova etapa que pot estar marcada pel pensament únic, aquell que no tolera la discrepància. Trump desconfia dels intel·lectuals i de la premsa. Els grans diaris són una institució als Estats Units i van mantenir una actitud crítica respecte al candidat Trump. I ara ho faran quant a la seva presidència i d’aquesta manera constituiran una de les principals barreres contra les temptacions autoritàries de Trump.

Donald Trump intenta comunicar-se directament amb els seus. Rebutja el paper de mitjancer de la premsa. El seu instrument de comunicació és el Twitter. El va utilitzar en campanya i també després de les eleccions per enviar missatges que sovint generen polèmiques i conflictes. El seu compte (@realDonaldTrump) té més de vint milions de seguidors i amb Instagram i Facebook en suma més de 46 milions. Durant la campanya, les xarxes socials van ser acusades de difondre notícies falses i alimentar el que el diccionari Oxford anomena ara postveritat. És a dir, l’acceptació de la mentida per part de persones que posen per davant de la veritat els seus interessos i prejudicis.

La solitud d’Europa

El primer cop del 2016 per a la Unió Europea va ser el Brexit. Els partidaris que el Regne Unit abandonés la UE van guanyar el referèndum. El segon gran cop ha estat la victòria de Donald Trump, que no ha dissimulat mai el seu rebuig per la Unió Europea. El nou president prefereix una Europa dividida i amb menys poder polític. Al mateix temps, Trump declara la seva admiració per Vladímir Putin, el president que encarna el nou intervencionisme de Rússia en l’escena mundial, començant pel conflicte d’Ucraïna, país aliat de la UE. La Unió Europea se sent aïllada, amb el seu gran aliat occidental en contra i amb una Rússia envalentida.

Europa es queda més sola en la defensa dels valors de la democràcia i la solidaritat. Precisament, Trump va carregar contra la cancellera alemanya, Angela Merkel, pel «greu error d’acollir els refugiats». El nomenament de Rex Tillerson, conseller delegat d’Exxon i amic personal de Putin, com a secretari d’Estat indica les complicitats amb el jerarca rus.

Nombroses són les veus que han advertit a Trump sobre el greu error de trencar amb Europa. «Durant set dècades, els successius presidents dels EUA van tractar la integració europea i la cooperació en defensa com una cosa directament vinculada als interessos econòmics d’Amèrica», escrivia aquesta setmana el Financial Times, que qualificava la deriva de Trump d’«irresponsable i perillosa». Per a The New York Times, menysprear la importància de la integració europea –el segon major mercat del món– implica «ignorar la història i rebutjar el futur». L’esperança és que l’hostilitat britànica i, especialment, l’actitud antieuropea del nou president dels Estats Units acabin cohesionant els països que formen la Unió Europea.

Canvi climàtic, o com negar la evidència

Amb Trump a la Casa Blanca triomfa el negacionisme. Aquells que diuen que el canvi climàtic, demostrat científicament, no és veritat. Que és un invent. I el més greu és que el món ja no es pot permetre perdre quatre anys en aquesta cursa contra rellotge (el 2016 la Terra va arribar a la temperatura que els científics havien projectat per al 2100). El gabinet de Trump ha recordat el seu compromís d’eliminar les «polítiques perjudicials i innecessàries com el pla d’acció climàtic d’Obama». Totes les referències al canvi climàtic que apareixien al web presidencial han estat eliminades.

«L’escalfament global és un concepte creat pels xinesos amb l’objectiu de fer la indústria nord-americana no competitiva». Aquest missatge, publicat per Donald Trump a Twitter, resumeix l’actitud del nou president respecte a un dels principals problemes que ha plantejat la humanitat. Fa un any, els Estats Units van signar l’acord de París amb l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura global per sota dels 2 ºC. La posició dels EUA en la lluita contra el canvi climàtic és molt important: és el segon país del món en emissions de gasos d’efecte hivernacle, amb el 15,6 % del total, per sota de la Xina (22,7 %), però per davant de la Unió Europea (10,9 %). El pitjor és si es produeix un efecte contagi i altres països també abandonen la lluita contra el canvi climàtic.

Un nou ordre mundial

La globalització, un món sense barreres comercials, ha ajudat a molts països a sortir de la pobresa. Però també ha provocat greus desequilibris als països desenvolupats. En bona part, Trump va guanyar perquè va dir que combatria la globalització, que posaria fronteres econòmiques, que impediria inversions de les empreses americans a l’estranger. La Xina, que és el principal país exportador, ha rebut el missatge. «Una guerra comercial no la pot guanyar ningú», li ha recordat el màxim dirigent xinès, Xi Jinping. La por és que esclati un conflicte comercial obert entre els Estats Units i la Xina. Una de les primeres decisions de Trump ha estat la supressió del TPP, un acord comercial amb onze països del Pacífic.

La posició de Trump és coherent amb els plantejaments nacionalistes i aïllacionistes que ha manifestat fins ara. El que significa una dràstica ruptura amb la política dels EUA des de la Segona Guerra Mundial. Algunes decisions poden incrementar les tensions mundials. El primer exemple és la intenció de traslladar l’ambaixada dels Estats Units a Israel de Tel Aviv a Jerusalem, amb el clar missatge de rebuig a un futur estat palestí. O la intenció de revisar les relacions amb Cuba que Obama acabava d’obrir.

Més armes i menys sanitat

Trump està a favor de la defensa estricta de la segona esmena, la que consagra l’accés lliure a les armes. Obama ha fet sentides declaracions cada vegada que s’han produït matances i tirotejos, i reclamava una reacció social contra les armes. Però no ho va aconseguir. Ara ja no hi haurà paraules en contra de les armes. Tot el contrari. Davant la violència, per a Trump la resposta no és restringir les armes, sinó fer-les més accessibles perquè els ciutadans es defensin. L’Associació Nacional del Rifle ha estat una de les organitzacions que més activament li ha donat suport.

Una de les primeres mesures de la nova administració és l’anul·lació de la Llei de reforma sanitària, coneguda com Obamacare. Aquesta és una iniciativa que té l’aval del Partit Republicà, que sempre s’ha mostrat contrari als intents d’Obama perquè tothom tingués accés a una assegurança mèdica. Gràcies a aquest programa, vint milions de nord-americans tenen sanitat. Ara corren el risc de quedar-se al descobert en un país on l’assistència mèdica està plantejada com un negoci més.

Un perill per a la democràcia?

La pregunta més inquietant de totes és si l’«era Trump» pot representar un greu retrocés de la democràcia. Trump, en el seu discurs inaugural, va proclamar l’«America First» (Amèrica primer). No és una expressió innocent. És la proclama dels nord-americans més reaccionaris que es van mobilitzar els anys 1940 i 1941 per impedir que el govern del president Roosevelt declarés la guerra a l’Alemanya nazi. És un eslògan de ressonàncies feixistes. Ha estat un dels seus grans lemes, juntament amb el de «tornar a fer gran Amèrica».

L’analista de La Vanguardia i excorresponsal a Washington Xavier Mas de Xaxàs va escriure un article en què recordava que uns quants plantejaments de Trump podrien emmarcar-se en el que és conegut com feixisme (la ideologia totalitària que va créixer a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). Entre altres punts, l’articulista recorda el tradicionalisme i el rebuig de la modernitat de Trump per tornar als anys cinquanta, «a l’Amèrica blanca i consumidora dels electrodomèstics made in USA».

El pensament de Trump, diu Mas de Xaxàs, «parteix de la irracionalitat» perquè «no cal pensar, només actuar». I ho fa «amb un programa incoherent, contradictori i venjatiu». Trump apel·la a la classe mitjana, que se sent marginada pel poder polític, «a més d’amenaçada per la puixança de les classes inferiors, especialment dels immigrants». Trump és un megalòman. Un home amb un ego desbordant i que molts veuen com un personatge immadur i capritxós. Un personatge ideal per inspirar la paròdia i l’humor. Però el cert és que representa, com a mínim, les vuit amenaces que hem explicat.

Etiquetes