Cultura

Estàndard

Periodisme a la recerca de la veritat

Foto: Pol Rius

Aquesta notícia que estàs a punt d’enviar als teus amics és veritat? O és una de les nombrosos notícies falses que viatgen per Internet? Són tantes que fins i tot la Universitat d’Oxford ha creat una nova paraula: la postveritat. Que vol dir que molta gent dona per bona una notícia perquè li agrada sense preguntar-se si és falsa. Aquestes van ser decisives en la victòria de Donald Trump com a president dels Estats Units.

La postveritat significa que «les crides a l’emoció i la creença personal influeixen més en la gent que els fets objectius». Són els «fets alternatius» dels quals parla ara l’equip de Trump a la Casa Blanca. Una forma de crear mentides per a persones que estan disposades a creure-se-les perquè encaixen amb els seus prejudicis.

Les mentides han existit sempre, però ara es multipliquen a causa de les xarxes socials. Per això, abans d’enviar una notícia als teus amics, és necessari que et preguntis d’on surt. La millor manera de saber si una noticia té veracitat, si és creïble, és saber qui la diu. A vegades és difícil perquè t’arriba a partir d’una cadena d’amics i és molt complicat seguir-ne el rastre. Però val la pena, perquè si no, sense voler-ho, podem contribuir a estendre mentides.

La millor garantia és assegurar-se que en l’origen de la notícia es troba un periodista i un mitjà de comunicació. No és una garantia absoluta, perquè hi ha periodistes que no fan bé la seva feina. Però és la més fiable. Internet ha fet possible la conquesta d’un dret fins ara teòric, el de la llibertat d’expressió. Tots tenim la capacitat de comunicar, de fer sentir les nostres opinions i d’arribar a la nostra pròpia audiència. Però, alhora, aquesta multiplicació fins a l’infinit de missatges pot generar el caos. Per tot això, el periodisme és més necessari que mai. Cal que darrere d’una notícia hi hagi un periodista que l’expliqui, que la verifiqui, que la contrasti.

La imprescindible crítica al poder

Internet ha creat la sensació que ja no calen intermediaris entre la realitat i els ciutadans. Que tots podem conèixer, i explicar, directament els fets. Sense la intervenció dels periodistes. Un somni pretès, en primer lloc, per tots els poders, que preferirien comunicar-se directament amb els seus electors o clients. Però passa tot el contrari; com més informació hi ha, més necessària és la funció mediadora del periodista. La funció de verificar. La funció d’interpretar i analitzar aquest cabal immens d’informació per donar-li un sentit, que serveixi per conèixer i comprendre la realitat. Per trobar els «perquès». I, sobretot, per descobrir, entre els oceans de la informació, aquells fets que no emergeixen, que segueixen ocults, que els poderosos no volen que se sàpiguen.

La principal missió d’un mitjà de comunicació en una democràcia és la d’exercir la crítica i el control democràtic dels poders polítics i econòmics. I la primera condició pe fer-ho és que els mitjans de comunicació siguin independents. Fiscalitzar els poders és una obligació ètica, impossible de practicar si, precisament, s’és ostatge d’aquests poders.

La millor manera de vetllar per la qualitat democràtica és lluitar per la veritat. Hi ha qui diu que no existeix una «veritat», que n’hi ha tantes com interpretacions de la realitat. No és així, en l’àmbit del periodisme, existeix la veritat dels fets, la veritat factual. Allò que és cert i és comprovable. Com en l’àmbit de la justícia, que escolta totes les versions, sovint contraposades, però al final intenta explicar el que realment va passar. O de la ciència, que és una constant recerca de la veritat.

El periodista no ha de silenciar al lector dades i fets que necessita per conèixer la realitat i poder formar-se la seva pròpia opinió. Tots els implicats en un esdeveniment tenen dret a tenir veu en el relat que elabori un periodista. La manera més fàcil de manipular consisteix a posar el focus únicament sobre una part de la realitat i deixar a les fosques la resta.

L’obligació ètica d’aspirar a l’objectivitat

La lluita per apropar-se el màxim a la veritat és la primera obligació ètica del periodista. Però és una lluita que parteix del reconeixement que l’objectivitat, a la vida i en el periodisme, és una utopia. La nostra mirada, la nostra percepció dels fets, està condicionada per les nostres experiències vitals, per la nostra biografia. Pel nostre pensament. Pels sentiments i les emocions. Ningú és objectiu. És impossible. Però els periodistes tenim l’obligació ètica d’aspirar a l’objectivitat. D’intentar aïllar-nos de les idees preconcebudes, de tota la càrrega d’experiències que portem a sobre, per no distorsionar la realitat. Sense l’aspiració de ser objectiu resulta molt difícil aconseguir la veracitat.

Una altra de les responsabilitats dels periodistes i dels mitjans de comunicació és contribuir a la cohesió social. El sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017), el pare de la teoria de la «modernitat líquida» i un dels intel·lectuals més importants del segle xx, pensava que «molta gent fa servir les xarxes socials no per unir, no per ampliar els seus horitzons, sinó, al contrari, per tancar-se en el que anomeno zones de confort, en què l’únic so que senten és el ressò de la seva veu, l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt plaents, però són un parany». El periodisme, precisament, ha de trencar aquestes fronteres, aquest parany, i crear espais on la gent es comuniqui, amb els amics, amb els que pensen semblant, però també amb els altres. Perquè la comunicació, la conversa, entre tots és vital en una democràcia.

Per això és tant important que trobis periodistes que t’ajudin a combatre les mentides i a apropar-te tant com sigui possible a la veritat dels fets. Que trobis mitjans de comunicació que et permetin comunicar-te amb tothom, no només amb aquells que diuen allò que a tu t’agrada escoltar. Necessitem la millor informació per prendre les millors decisions. Amb mentides, amb la postveritat, la democràcia formal pot portar un personatge com Donald Trump a la presidència del país més poderós del món.