Societat

Estàndard

El discurs d’odi arreu: claus per combatre’l

El discurs d’odi està de moda. El que abans anomenàvem discursos de racisme, xenofòbia, antigitanisme, homofòbia, etc. ara en diem discurs d’odi, un paraigua més gran però que perd de vista les causes històriques, econòmiques, polítiques, culturals i socials d’aquests fenòmens.

On el trobem, el discurs d’odi? S’escola per tot arreu, espais físics i virtuals: als mitjans de comunicació o a les xarxes socials, però també als llocs de treball, als centres educatius, al carrer i fins i tot als Parlaments. Tothom el cita i en busca receptes per combatre’l, sense massa èxit.

Abans d’afrontar-lo, però, cal trobar-ne una definició consensuada, i encara no existeix. La definició de la normativa europea diu: el discurs d’odi cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant (Comitè Europeu de Ministres, la Recomanació 97(20) 1997).

Però, per què és perillós el discurs d’odi? Perquè és l’avantsala dels anomenats crims d’odi, els crims contra persones per motiu del seu origen, color de pell, ètnia, religió, gènere, etc. A SOS Racisme Catalunya, que durant els 25 anys d’existència de l’entitat ha atès 8.000 persones, ho tenen molt clar: el cicle és senzill. Els estereotips o prejudicis, idees preconcebudes i generalitzadores cap a diferents col·lectius es poden convertir en actituds (com quan algú es protegeix la motxilla en veure que entra una persona negra al metro) i d’aquestes actituds es pot passar a l’acció. Fins al 2013 a l’Estat espanyol no existia cap registre oficial de crims d’odi. A falta d’estadístiques, una iniciativa anomenada Memoria de 25 años de olvido s’ha encarregat de documentar els casos del 1990 al 2015: 88 morts arran de 86 crims d’odi: des de la transsexual Sonia Rescalvo, que el 1991 va ser assassinada per un grup de set skins, passant per Carlos Palomino (2007) o el cas de la Lucrecia Pérez (1992).

Els mitjans, un altaveu d’influència

A l’Estat espanyol, la normativa que permet perseguir judicialment els discursos d’odi és el Codi Penal, en concret els articles 510 i 515: es consideren delictes que es cometen en l’exercici d’un dret fonamental que és la llibertat d’expressió. Tot i una reforma que s’ha produït fa poc, aquesta normativa és encara insuficient i depèn molt de l’aplicació dels jutges.

Per aquest motiu és tan important combatre el discurs d’odi des de l’àmbit de la comunicació i la pedagogia. A més de les mesures legals i polítiques, cal fer un treball diari: detectar quins estereotips estan circulant per rebatre’ls, prendre mesures si detectem comentaris o fins i tot insults al nostre voltant; és imperatiu actuar.

En l’àmbit del periodisme, el Grup de Periodistes Ramon Barnils acaba de presentar l’Observatori del discurs d’odi als mitjans de comunicación (linkar web discursdodimitjans.cat), una eina per combatre els discursos discriminatoris als mitjans adreçat tant a periodistes com a la ciutadania. El primer estudi s’ha centrat en detectar una sèrie d’estratègies de discurs d’odi en relació al racisme/xenofòbia, islamofòbia, antigitanisme i catalanofòbia en vuit mitjans digitals d’òrbita conservadora: Alerta Digital, Baluarte Digital, Dolça Catalunya, Gaceta, Libertad Digital, Mediterraneo Digital, Ok Diario i Periodista Digital.

Cada mitjà és diferent, malgrat que l’estudi ha trobat algunes semblances. Tots els mitjans fan servir l’estratègia de visibilitzar de l’origen, religió, color de pell, ètnia o cultura en notícies de delinqüència o terrorisme en les quals aquesta dada no és rellevant i tots els portals fan el que s’ha anomenat “pesca internacional de notícies” que confirmin els prejudicis del mitjà. Musulmanes ejecutan a una niña y a una mujer embarazada” (Mediterráneo Digital, 02/02/2017), diu un dels mitjans sobre una notícia de l’Afganistan, amb un titular que criminalitza el col·lectiu religiós dels musulmans quan en realitat els agressors eren un grup talibà.

A vegades es pesquen fins i tot fotografies descontextualitzades (què hi fa una fotografia d’un casament palestí per il·lustrar el cas d’un imam de Vitòria acusat d’abusos sexuals a una menor?). L’ús d’imatges i videos és una de les altres tècniques d’aquests mitjans: en alguns casos s’editen amb “títols” i adjectius crinaders (“espeluznante video”, “indignante video”). Els insults directes (que només s’han detectat en dos dels mitjans) o les notícies opinatives dins la secció d’informació són d’altres estratègies detectades.

Del contraargument a la denúncia

L’exemple d’aquets vuit mitjans és només el d’un grup de portals web amb un impacte petit, però, què passa amb les notícies dels mitjans que trobem als quioscos o que ens arriben a través de la televisió? I si ho extrepoléssim a nivell de la nostra vida quotidiana, què passa amb les històries que ens arriben i que no sabem si són o no veritat?

El més important és contrastar la font: si és una font primària la que ens ho ha explicat (la persona que ho va viure), la informació passa a ser més versemblant. Quines proves se’ns aporten? Detectem algun estereotip en la història? Es generalitza sobre algun col·lectiu? Com s’usa el llenguatge? (es fan servir adjectius negativitzats)? Per què ens arriba aquella informació en aquell determinat moment? Quin interés té la persona en difondre-ho?  Si apliqueu aquestes preguntes, fàcilment podreu analitzar el discurs amb més profunditat.

I en qualsevol cas, sempre hi ha una línia vermella: siguin insults, siguin actituds que discriminen, siguin incitacions a usar la violència contra algun grup o alguna persona, en aquests casos el més important és denunciar.