Política i història

Estàndard

La guerra mundial que va refundar Europa

Desembarcament de les tropes dels Estats Units a la costa francesa de Normandia, fet que va fer un gir al desenvolupament de la II Guerra Mundial en favor dels aliats.Flickr

L’Assemblea de Nacions Unides va proclamar el 8 i 9 de maig dies internacionals per al Record, la Reconciliació i la Commemoració de totes les víctimes de la II Guerra Mundial. L’ONU rememora així les conseqüències que va tenir el gran conflicte bèl·lic en diferents àmbits amb l’objectiu d’evitar futurs enfrontaments armats i de defensar les vies pacífiques per a la resolució de tensions. La II Guerra Mundial (1939-1945) va suposar un punt d’inflexió en els conflictes armats i va assentar les bases del nou ordenament polític i institucional, tant a nivell europeu com mundial.

Les dades que acompanyen la II Guerra Mundial baten rècords. Per primera vegada es va combatre realment a nivell mundial, hi van participar un total de 72 països i els enfrontaments es van produir a tots els continents, excepte Amèrica. El desenvolupament de la indústria bèl·lica va canviar les regles del joc respecte la I Guerra Mundial. Es van fer servir tancs blindats, portaavions, míssils antiaeris i radars. Això va implicar una major facilitat de moviment sobre el terreny i es va deixar enrere la guerra de posicions per dur a terme un conflicte d’estratègies. Els objectius van deixar de ser els soldats i la població civil va patir el conflicte en primera persona. Els bombardejos aeris van ser habituals durant tota la contesa. El paper de les dones també va canviar respecte altres conflictes. Es van implicar en el desenvolupament de la guerra, majoritàriament realitzant tasques sanitàries, però també van ocupar els llocs de treball dels seus marits, que estaven lluitant al front de batalla.

Per culminar l’espiral de violència i destrucció en què es va convertir el conflicte, el món va ser testimoni de l’holocaust perpetrat pels nazis i el llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki per part dels Estats Units. La fi del conflicte el 1945, després de sis anys cruents, va deixar Europa ferida econòmicament, política i moral. L’evidència d’autodestrucció de la humanitat s’havia fet palesa: 60 milions de persones hi van morir.

Causes de la II Guerra Mundial

Malgrat l’abast mundial de la Guerra, el camp de batalla va ser bàsicament europeu. Tot va començar amb la invasió alemanya de Polònia per part d’Adolf Hitler, el setembre de 1939. A partir de llavors, França i Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya i es van formar dos grans blocs. D’una banda, els països governats per feixistes (Alemanya, Itàlia, Japó) i, de l’altra, els anomenats aliats (França, Gran Bretanya, Estats Units).

Es poden distingir dos fases del conflicte. Una primera dominada per l’Alemanya nazi i el seu bloc feixista, fins el 1941, en què gairebé van conquerir tota l’Europa occidental i, una segona, entre 1941 i 1945, a partir de l’entrada en conflicte dels Estats Units. El bombardeig de la base naval de Pearl Harbour, al Pacífic, per part del Japó va fer sortir els Estats Units de la neutralitat i aliar-se amb França i la Gran Bretanya. Una inclusió que va ser decisiva per a la Guerra pel recolzament humà i material que van aportar.

El desembarcament dels Estats Units a Normandia, el juny de 1944, va pressionar el bloc feixista des de l’oest mentre que l’antiga Unió Soviètica ho va fer per l’est. Finalment, el 8 de maig de 1945, amb el suïcidi de Hitler, Alemanya va capitular. La guerra però encara no s’havia acabat. El Japó va continuar lluitant fins que l’agost de 1945 els Estats Units van llençar la bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima, el 6 d’agost, i de Nagasaki, el 9. El 2 de setembre de 1945 es donava la guerra per acabada.

La bomba atòmica

Fins a la data, els atacs sobre Hiroshima i Nagasaki constitueixen els únics atacs nuclears de la Història. S’estima que les bombes atòmiques sobre aquestes dues ciutats japoneses van deixar un total de 246.000 morts. D’aquests, la meitat van morir el dia de la detonació nuclear mentre que la resta van desenvolupar malalties, com ara leucèmia o diferents tipologies de càncers, com a conseqüència de les radiacions existents. La xifra de ferits va ascendir a 130.000 persones. Donat que era la primera vegada que es feia servir aquest tipus d’armament, els professionals sanitaris desconeixien com tractar les cremades produïdes per la radiació així com l’abast posterior que podria tenir en la salut dels supervivents.

L’Holocaust

Un dels fets succeïts durant la II Guerra Mundial que més va impressionar el món va ser l’Holocaust. S’entén per holocaust una gran matança de persones que té com a objectiu l’extermini d’un grup per motius de raça, religió o política. Durant la II Guerra Mundial, el grup perseguit majoritàriament pel règim nazi i els seus aliats van ser els jueus. Tot i això també s’hi inclouen víctimes no jueves com ara els homosexuals, els gitanos, els discapacitats mentals o les persones d’esquerres.

Els nazis van idear un sistema de genocidi, sobretot a partir de 1942, on els detinguts eren transportats a camps de concentració en diferents territoris sota el domini alemany. Allà eren sotmesos a tota mena de treballs forçats, experiments científics o directament assassinats a les cambres de gas. Es calcula que durant l’Holocaust van ser assassinades sis milions de persones.

Les conseqüències de la II Guerra Mundial, bressol d’Europa

La barbàrie que va patir el món amb la II Guerra Mundial va deixar seqüeles en diferents àmbits. Moralment, tant la població com els seus governants volien evitar que es repetís un desastre de tal magnitud. En aquest sentit, comencen a sorgir algunes iniciatives que defensen la unió dels països europeus per fer front a les dues superpotències que dominarien el món: la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els Estats Units d’Amèrica (EUA). Tot i que l’abast de la II Guerra va ser mundial, Europa va ser la que més va patir. Després del conflicte, els EUA o la URSS tenien més poder que tots els estats europeus junts. L’economia europea estava devastada després de les dues grans guerres així com les seves ciutats i infraestructures. Políticament, s’havia demostrat que l’imperialisme havia fracassat pel que cada cop prenia més forma la idea de què la unió fa la força.

El 9 de maig de 1950, el ministre d’afers exteriors francès, Robert Schuman va proposar crear la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer d’Europa (CECA). Schuman argumentava que havia de ser un organisme independent el que vigilés la utilització de dos dels materials necessaris per a la fabricació d’armes de guerra: el carbó i l’acer. França, Itàlia, Països Baixos i l’Alemanya Occidental van acceptar la proposta i, després de signar el Tractat de París (1951), quedà constituïda la CECA. Tal va ser la importància de la CECA per al procés de creació del que coneixem ara com a Unió Europea que avui en dia se celebra el 9 de maig com el dia d’Europa.

A partir de la CECA, van sorgir les primeres institucions que vetllaven pel compliment dels tractats i la defensa de l’interès comú per sobre dels interessos particulars de cada país. Així va néixer l’Alta Autoritat, que ha evolucionat fina a l’actual Comissió Europea, i l’Assemblea Comuna, el Parlament Europeu d’avui en dia.

L’Europa dels 28: un procés progressiu

Fins arribar a la Unió Europea tal com l’entenem avui s’ha produït un procés d’integració progressiu. És a dir, a poc a poc, s’han anat sumant països al projecte i cada cop els membres han deixat en mans de la Unió Europea més responsabilitats polítiques. Dels sis estats que van crear la CECA, s’ha passat als 28 actuals. A mesura que avançava el procés d’integració també l’entitat canviava de nom, de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i, finalment, Unió Europea. Espanya no va ser fins el 1986 que va entrar a formar part de la llavors Comunitat Europea.

Actualment, existeix una política econòmica comuna, una moneda comuna, l’euro, i tant les persones com les mercaderies poden circular lliurement per territori europeu.

Institucions fruit de la II Guerra Mundial

El naixement d’altres institucions de cooperació mundial també són fruit de la II Guerra Mundial. És el cas de l’Organització per a les Nacions Unides (ONU), creada el 1945 i formada per 193 països. L’ONU té l’objectiu de mantenir la pau i la cooperació econòmica, social i humanitària respectant els drets humans.

D’altra banda, l’Organització per al Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) es va crear el 1949. El seu origen cal buscar-lo en la preocupació que els països europeus tenien, després de la II Guerra Mundial, d’una expansió de la URSS. Segons el tractat de l’OTAN els seus membres es comprometen a defensar qualsevol dels estats membres davant un atac.

La constitució i el funcionament dels organismes internacionals, siguin europeus o mundials, són també un reflex del resultat de la II Guerra Mundial, dels vencedors i dels vençuts. Aquest conflicte, doncs, ha marcat el taulell polític i econòmic, i les normes que el regeixen, des de llavors.