Igualtat de gènere

Estàndard

La violència de gènere destapa la crisi educativa en famílies i escola

Des del 2004, més de 800 dones han estat assassinades a Espanya, víctimes de la violència masclista. L’any passat, quasi seixanta.

La violència masclista a Espanya representa un problema estructural,  que representa ja no és discutible per a ningú. És un problema que no coneix segments socials, no coneix professions, no coneix edats, no coneix contextos específics; tot ho atropella com un tsunami que cada dia esclata en qualsevol casa. Perquè es tracta d’un delicte que no dóna la cara, que s’amaga en l’àmbit de la parella o exparella., que normalment s’amaga i quan apareix, ho fa com un tsunami.

Les dones pensen que a elles no els passarà mai i els homes argüeixen que només alguns violents, alcohòlics, drogoaddictes o malfactors, poden ser agressors. Res més lluny de la realitat, els últims estudis que s’estan realitzant demostren tot el contrari. No hi ha un perfil d’agressor clar, tots els homes poden ser agressors, aquí tampoc se’n salva cap. Mentre la societat no assumeixi aquesta realitat, el problema seguirà el seu camí com fins ara.

El conflicte jau en tota la societat com un problema estructural que ens afecta a tots, que viu latent en cada expressió social i, per tant, la societat hauria de plantar-li cara i no aparcar-lo en un racó o en les notícies de successos. I més tenint en compte que l’última Macroenquesta de violència contra la dona de 2015, que en aquesta ocasió s’ha realitzat sota les recomanacions del Comitè d’Estadística de les Nacions Unides i per l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ressalta que són les adolescents residents a Espanya entre 16 i 24 anys, les que estan patint ara més casos de violència de gènere, en qualsevol de les seves expressions. Concretament el 12,5% d’aquestes joves afirmen haver patit violència física o sexual de les seves parelles, mentre que el 21,1% revela que ha suportat violència psicològica de control. Aquest percentatge sobre el domini del control representa el 17,8% del total de dones espanyoles en aquesta franja d’edat.

Alguna cosa està fallant, es diuen els psicòlegs experts en el tema. Apunten com un dels factors primordials la crisi que hi ha al sistema educacional a les famílies i, també a l’escola. Ara que les dosis de llibertat són més grans entre els més joves i l’accés a la informació molt més fàcil, resulta que els nivells de violència augmenten any rere any. Ara que hi ha més informació sobre el tema, es desprèn que la base emergent de la societat, com són els adolescents, són els que viuen i toleren més les dosis diàries de violència de gènere. És com una contradicció o un revulsiu, que ha sacsejat molts especialistes. Ara a cap psicòleg especialitzat se li escapa que tenen nenes de 14 anys en les seves consultes, amb seqüeles importants per haver estat sotmeses a relacions amb clars símptomes de violència de gènere.

Un estudi recent de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere ressalta que el 60% de les noies ha rebut insults masclistes de les seves parelles a través del mòbil i un 10% d’elles han sentit por per aquests missatges. El ciberassetjament és ja una realitat i el més perillós és que no tenen la percepció apropiada sobre les conseqüències d’aquestes conductes, possiblement, – apunten- perquè moltes relacions s’inicien quan les joves tenen 13 anys.

Quan la gelosia es confon amb l’amor

La gelosia apareix com a punta de l’iceberg en molts casos ja que 7 de cada 10 adolescents aprenen que la gelosia és expressió d’amor. Un estudi presentat el 2013 per María José Díaz Aguado, catedràtica de Psicologia de la Universitat Complutense de Madrid, conclou que el 35,8% de les noies han crescut en el seu entorn convençudes que la gelosia són l’expressió normal d’amor; els nois no s’escapen d’aquesta valoració ja que ells responen a aquest patró en un 36,8% dels casos. L’autora de l’estudi ressalta que “el control voraç és un antecedent de la violència de gènere i no podem baixar la guàrdia”.

I és que un terç dels joves accepta que la seva parella el controli. Consideren inevitable que la seva parella els vigili els horaris o dir-li el que pot fer o no o prohibir-li que es vegi amb les seves amistats o família. Aquestes dades, que en si mateixes semblen tretes d’una hemeroteca del segle passat, són part de les conclusions del CIS, aportades el 2017 sota un estudi sobre la Percepció de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut.

A hores d’ara es comprova que hi ha una certa tolerància cap a la violència de gènere entre els més joves i que va disminuint a mesura que les edats avancen. No en va, el 2016 hi va haver una mitjana de 390 denúncies diàries per violència de gènere, segons dades del poder judicial. Aquesta mitjana representa que 134.462 dones van denunciar ser víctimes, algunes ho van denunciar en més d’una ocasió. Les dades demostren un increment del 8,7% en el nombre de víctimes i del 10,6% en el nombre de denúncies, respecte 2015. Xifres que sustenten que hi ha una major conscienciació del problema en general i sobretot, menys por a denunciar . Tot i així, hi ha xifres que amoïnen. En l’última dècada, a Espanya hi va haver 670 dones assassinades per les seves parelles o exparelles.

Un Pacte d’Estat per a la violència de gènere

Tenim un Pacte d’Estat en potència sobre aquest tema i diverses subcomissions que ho debaten al Senat, però el fonamental és que s’incrementin els recursos tant judicials, policials i socials, per atendre aquest problema i sobretot, per protegir les víctimes. I les víctimes no són només les dones, també ho són els fills que en moltes ocasions viuen maltractaments continuats a casa seva, fins que esclata el conflicte. Aquests nens són els grans oblidats del sistema, de fet, fins fa molt poc no es comptabilitzaven, la qual cosa demostra que eren apartats d’aquesta realitat.

Per exemple, l’Institut Català de les Dones té un telèfon gratuït durant les 24 hores del dia, -900900120- per atendre les dones que travessen una situació de violència de gènere i, segons les seves últimes dades, prop del 60% de les trucades rebudes eren dones que vivien amb fills menors al nucli familiar. Cal ressaltar que el 99,2% de les trucades rebudes en 2016, van ser per situacions de violència psicològica i un 37%, per violència física.

Precisament la violència psicològica és la més complicada de detectar i també de solucionar. Es considera que una dona que hagi patit durant 20 anys violència psicològica, trigarà 10 anys a recuperar-se del tot malgrat seguir una teràpia adequada. També en els processos judicials, els casos que es denuncien per aquesta tipologia de violència, són els més complicats per la dificultat que existeix en poder mostrar proves concloents del delicte.

Hem parlat dels nens com els grans oblidats en aquesta problemàtica, però també hi ha un altre segment apartat de la Llei sobre Violència de Gènere, com són les parelles lesbianes i homosexuals. Els col·lectius gais parlen de l’intragènere i sobretot reclamen estar inclosos en aquesta Llei. Si es deslliga un cas d’assassinat en una parella d’aquest col·lectiu, com va passar fa pocs dies a Barcelona, ​​el cas serà deliberat en un jutjat d’instrucció, no anirà a un violència de gènere perquè, segons expliquen fonts judicials, no es dóna el paràmetre d’home contra dona. Per tant, l’actual Llei de Violència de Gènere no inclou aquests casos i tampoc hi ha referències reals d’aquesta problemàtica, perquè els treballs estadístics no recullen aquesta casuística.

Quan falla el respecte i impera la por

La violència de gènere continua sent un problema de dones, que es parla i es comenta entre dones i s’intenta donar solució entre dones. Com si el problema fos només d’índole femení. Mentre que els homes ho veuen com una agressió cap a ells, des del punt de vista que se’ls culpabilitza d’aquesta situació. Novament sorgeix una guerra entre sexes i sobre culpabilitats. L’últim estudi estadístic de la Delegació de la Violència de Gènere revela que, en un 75,6% dels casos, la víctima ha comentat el cas amb una amiga, amb la mare o amb una companya de feina; només el 20% diu que ho va comentar amb el seu pare. Encara perdura en molts nuclis familiars i socials, que si “un home actua violentament cap a la dona, és perquè ella haurà fet alguna cosa malament”.

“Molts homes opinen que ells han d’imposar-se en una relació, que han de portar els pantalons a casa i fer-se respectar sota la figura del protector i controlador; tot aquest procés per ostentar el poder. Quan ells senten que no es compleixen aquests requisits, poden entrar en un procés de baixa estima o en arrencades d’ira. “, Diu Rubén Sánchez, psicòleg de l’Oficina Atenció a la víctima del delicte a Barcelona, ​​Ciutat de la Justícia.

Sota aquests paràmetres que no són generalistes, però sí bastant freqüents, la solució que ofereixen els especialistes és que per arribar a un estat igualitari, cal un canvi en l’educació, tant en el si de les famílies, com a l’escola. No n’hi ha prou amb campanyes d’informació si els homes i dones no aprenen a respectar-se com a iguals. Els estudis més recents demostren que les víctimes coneixen què és la violència de gènere, saben gairebé sempre a quins telèfons acudir, que tenen dret a ajudes si decideixen denunciar la seva parella, però el fons de la qüestió segueix intacte. “Elles han d’entendre per què han arribat a aquest extrem i ells han d’aprendre a conviure amb la dona d’una altra manera i això no es resol només amb campanyes. Quan fas teràpia amb una víctima durant un temps, t’adones que en la majoria dels casos se senten culpables, fins i tot senten pena pels seus marits …. No és un problema de culpes, és ensenyar que la convivència s’ha de basar en el respecte, la qual cosa no vol dir por, ni a través de la por”, conclou el psicòleg.