Món

Estàndard

L’esperança de l’Àfrica es diu Ubuntu

Un noi senegalès espera, sobre un cayuco, a la costa Mauritania el moment d’embarcar-se cap a Europa. Mentre, treballa de pescador. FOTO: Bru Rovira

Als anys noranta, Nelson Mandela i el bisbe sud-africà Desmond Tutu van fer de la paraula Ubuntu la veritable ànima i inspiració del programa polític que seria capaç de derrotar, sense provocar un bany de sang, el règim racista del govern blanc de l’apartheid.

Són tants els precedents de canvis radicals i revolucions sagnants al llarg de la història, que a ningú li hauria estranyat que la majoria negra, després d’haver viscut durant dècades sotmesa com a esclaus, empobrida i sense drets civils, en el moment d’accedir al poder hagués empunyat contra els seus opressors els ganivets de la venjança.

No obstant això, es va imposar la Ubuntu, una paraula bantu que significa jo sóc perquè nosaltres som. És a dir, l’individu no és ningú sense la comunitat; però tampoc la comunitat pot ser sense que cada un dels individus sigui al seu torn ell mateix.

La Ubuntu va ser l’èxit del canvi proposat per Mandela perquè va obrir la porta a la reconciliació i va establir la veritat dels diferents -i dels enemics-, com la millor medicina en contra del passat que es volia deixar enrere: aquells que reconeixien els crims comesos, fos la bomba col·locada a una plaça pel mateix moviment revolucionari armat que va dirigir Mandela, fossin les tortures i assassinats comesos pels blancs en contra de la població negra, eren perdonats.

I havia de ser precisament aquell perdó construït sobre la veritat, el que obrís un escenari polític de col·laboració on fos possible construir un futur col·lectiu (perquè el perdó sense veritat, sense coneixement del dolor provocat, és, com tots sabem, un perdó que no pot fructificar i s’acaba transmetent a les següents generacions en forma d’odi, molt sovint maquillat per l’èpica de la història reinventada).

“Escolta, aquesta gent ve de l’infern”, em va dir un dia el capità del vaixell de rescat d’emigrants a la Mediterrània, “Dignity”.

Aquella gent que rescataven de l’aigua fuig, evidentment, de l’infern. Barrejats aquesta vegada els africans amb els que escapen de les guerres d’orient, tots ells han creuat territoris inhòspits, han estat traficats, robats, alguns torturats, violats, han deixat enrere a milers dels seus germans per emprendre una epopeia on el propòsit de salvar la pròpia pell és també un somni col·lectiu d’aconseguir una vida digna per a ells i les seves famílies.

Però és precisament la Ubuntu, l’esperança, la solidaritat i la col·laboració, l’energia que empeny aquesta força extraordinària en la seva voluntat per millorar les seves vides. Cada viatger que és rescatat en les aigües de la Mediterrània. Sigui un jove. Una dona embarassada. Un adolescent. Una dona gran. Tots ells tenen darrere una família que participa del viatge, de vegades una vila, o un barri sencer que segueix els seus passos i espera la seva arribada a terra ferma amb el cor en un puny. Cap dels viatgers es llancen a l’aventura pensant només en un mateix, perquè sap que amb ell també viatja el compromís d’ajudar a millorar la situació dels seus, els que s’han quedat enrere.

Al mes de desembre de l’any passat, el gran atleta gambià especialista en lluita senegalesa, Ali Mbengu va morir ofegat a les aigües de la Mediterrània. Mbengu tenia només 21 anys. Feia un any que havia deixat el seu país i després de creuar el desert del Sahel en unes condicions pèssimes, esperava a Líbia el moment de posar-se a la mar cap a les costes europees. Per fi va arribar la seva hora. Abans de marxar al viatge mil vegades somiat Mbengu va fer una trucada a la seva família. “Aquesta nit m’embarco”, va dir. Dos dies després el germà d’Mbengu va agafar el telèfon que sonava des d’Itàlia. Però la veu no era la d’Mbengu sinó la un dels seus companys d’aventures que, en bolcar la pastera, va veure com Mbengu era engolit per les onades en la foscor de la nit. Aquell mateix dia van perdre la vida altres cent persones i la mort d’aquelles cent persones cal multiplicar-la per mil i cent mil i un milió, per tota una família, els amics, el país, el continent sencer.

Hi ha una altra paraula africana, Pole, que en llengua swahili es podria traduir per “ho sento”; ho sento sincerament i em poso a la teva pell perquè sento en mi la pena que t’afligeix. És tot el contrari del que els espera als migrants en aquesta Europa que els rebutja i els tanca la porta als nassos. Al màxim, t’entenc, però aquí no pots venir.

Les paraules Ubuntu i Pole, sostenen avui alguns dels més importants intel·lectuals africans, són la pedra angular, els fonaments culturals, humanistes, que han permès sobreviure a aquest continent castigat; castigat per les catàstrofes naturals, les malalties, però també per l’acció destructora dels homes. Ubuntu i Pole són el valor que els ha permès caure una vegada i una altra per aixecar-se amb la fortalesa que avui el converteix en un continent ple d’esperança.

Des d’Europa i els països rics occidentals preferim no conèixer les causes d’aquestes enormes migracions humanes. Pensem, equivocadament, que ens concerneixen. Que cal buscar-les en fenòmens naturals. També a la fragilitat política del continent o a la incapacitat dels propis africans per resoldre els seus afers. Parlem de guerres ètniques. De fam o epidèmies devastadores causa de la mala gestió dels recursos i la manca de planificació.

Aquesta visió de l’Àfrica es deu, sens dubte, al fet que som nosaltres els que opinem del que hi passa sense preocupar-nos, ni tan sols interessar-nos, per conèixer-lo a través de la pròpia veu dels africans. L’escriptor nigerià Chinua Achebe té una imatge literària que explica molt bé aquesta situació: “mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors -va escriure Achebe-, els relats de caça sempre glorificaran als caçadors”.

Es tracta d’una imatge que explica molt bé la situació: en el nostre relat d’Àfrica, els occidentals estem de la part del caçador. Per aquest motiu el glorifiquem alhora que menyspreem la vida del lleó. Aquesta posició no és cap novetat. Ve de segles. D’una història colonial antiga, que va tenir com un dels seus episodis més sanguinaris i destructius el tràfic dels africans com a esclaus; episodi, però, que vist des d’occident va ser, mentre passava, una de les grans aventures del primer capitalisme, on el benefici de l’inversor era entès com un bé en si mateix en la gran construcció d’Europa i Amèrica, sense tenir en compte les conseqüències sobre les persones i els pobles. D’aquell capital acumulat, van sorgir algunes de les grans fortunes que després liderarien la revolució industrial. Encara avui es venera alguns d’aquells comerciants d’esclaus com prohoms de les nacions modernes. L’esclavitud seria finalment abolida, però aquella concepció racista i colonial que la va justificar segueix viva: Àfrica interessa per les seves riqueses, però la sobirania dels africans, és a dir el control d’aquests recursos per utilitzar-los en el seu propi benefici, no formen part de les nostres prioritats perquè els veiem com un escull i una amenaça per als interessos econòmics dels nostres països i de les nostres empreses.

Tot i que els països occidentals solen parlar una i altra vegada de la necessitat de construir estats democràtics al continent, la veritat és que s’opta per sostenir a dictadors que ens permetin unes pràctiques econòmiques poc transparents i molt més rendibles. De manera que la democràcia formal, les eleccions apanyades, s’han convertit en el menú que s’anteposa al poder del poble a les urnes. Aquest sistema “polític” sense llum a la superfície, se sosté en l’ombra per una xarxa intricada i corrupta de lobbistes, experts, empresaris, espies, diplomàtics i comunicadors que s’ocupen de fer funcionar la màquina dels diners en la penombra, maquillen i construeixen arguments que permeten l’opacitat -avui el terrorisme funciona de meravella-, quan no culpen directament als africans de les seves deficiències i dificultats.

Però els optimistes del continent, espantats per la deriva de les democràcies occidentals, els Trump, els Putin, els nous feixismes europeus, la corrupció, la destrucció del món laboral, l’escandalós repartiment de la riquesa, el saqueig del bé públic des de dins del propi sistema, la destrucció de la qualitat de la informació com un bé públic; els optimistes del continent africà, dèiem, pensen que l’Àfrica es pot convertir en un somni d’esperança perquè, almenys, els africans encara conserven la Ubuntu i la Pole. Aquesta fortalesa dels valors i de l’entusiasme de la vida que els ha permès des de fa segles sobreposar-se a la inestabilitat. Una inestabilitat que dominen bé perquè es tracta de l’estat natural de les seves vides.

Nens refugiats en un camp a Darfur, al Oest de Sudan, on la població va patir un procés de neteja ètnica. FOTO: Bru Rovira

Etiquetes