Món

Estàndard
Fàcil

Open Arms: per què Europa castiga el rescat de vides?

Un jutge italià ha immobilitzat el vaixell de l'organització humanitària que ha salvat a més de 20.000 nàufrags. El cas planteja moltes preguntes.

El cas planteja moltes preguntes. Està disposada la Unió Europea a què segueixi morint persones al mar? O que tornin a Líbia, on els migrants i refugiats pateixen serioses violacions dels drets humans: explotació, esclavisme, xantatges, amenaces i tortures

Quan una llanxa pneumàtica de rescat descobreix una pastera plena de persones espantades, mortes de fred, famolenques, a la meitat de la mar és la trobada de dos mons. Els rescatadors porten vestits impermeables, cascs i armilles salvavides, que s’obren automàticament en caure al mar, es comuniquen per ràdio … A la pastera no porten res de res, potser una mica d’aigua i un motor fora borda i la gasolina justa per arribar fins a un punt en què els passatgers, que són migrants, refugiats, gent que fuig de la misèria i de la violència, puguin ser recollits per algun dels vaixells que passen davant de les costes de Líbia. Aquests vaixells són mercants, pesquers, petroliers, però també patrulleres de la Guàrdia Costanera italiana i uns pocs vaixells de rescat d’organitzacions humanitàries.


Un d’ells és l’Open Arms, un vell vaixell remolcador dedicat a tasques de salvament que pertany a una fundació nascuda a Badalona. Proactiva Open Arms (POA) va començar sent una empresa de socorrisme a les platges catalanes fins que la crisi dels refugiats sirians a l’illa grega de Lesbos la va transformar completament. Quan centenars, milers, de sirians que havien arribat a Turquia fugint de la guerra van començar a embarcar-se, amb gran risc de la seva vida, per arribar a Europa a través de Turquia, els socorristes de Proactiva van acudir a l’illa. Allà, el cap d’emergències de l’organització internacional de defensa dels drets humans Human Rights Watch va veure com treballaven i els va oferir una moto d’aigua per millorar les seves capacitats.
Quan els refugiats sirians van començar a arribar a Egipte i Líbia per creuar el Mediterrani, POA es va posar a les tasques de rescat amb un veler, l’Astral, amb el qual no podien recollir més que unes desenes de persones. Després, l’organització va llogar el Golf Azzurro, un altre vaixell molt veterà, un pesquer dels que pesquen al mar del Nord, i finalment va adquirir l’Open Arms. Amb aquests vaixells, l’organització humanitària ha pogut rescatar del mar a unes 20.000 persones, portant-les a Itàlia; la majoria, a Sicília.


Per què a Itàlia? Perquè segons un acord europeu qualsevol port italià és el primer “port segur”, ja que ni els països veïns de Líbia (Tunísia i Egipte) accepten el desembarcament de migrants ni tampoc ho fa l’estat europeu més proper, Malta, ja que en tractar-se d’un país-illa no té capacitat per rebre a centenars o milers de persones. Itàlia, en canvi, amb illes molt al sud de la Mediterrània com Sicília o Lampedusa, disposa d’una zona de rescat marítim molt àmplia segons les lleis del mar. És per això que la Guàrdia Costanera italiana s’ha fet càrrec fins ara de la major part de les operacions de salvament.

El paper de les oenagés de rescat al mar ha estat també molt important. L’any 2016 van salvar a més de 70.000 persones, una tercera part del total de rescats. Al principi, eren presents organitzacions internacionals i europees com Save the Children, Metges Sense Fronteres, SOS Méditerranée, MOAS, Sia Watch, Sea-Eye, Jugend Rettet i POA, amb vaixells més o menys grans.

De tots ells només quedaven fins ara mateix tres: l’Aquarius, de SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres; el Seefuchs, de l’oenagé alemanya Sea-Eye, i l’Open Arms, de POA, però aquest va ser retingut el 18 de març per ordre judicial a Sicília, el mateix que va passar mesos enrere amb el Iuventa, de l’oenagé alemanya Jugend Rettet.

Per què passa una cosa així? Per què uns vaixells que fan una tasca humanitària poden ser immobilitzats per ordre d’un jutge i acusats de col·laborar en el tràfic de persones i la immigració il·legal cap a Europa?
La resposta no és gens senzilla.

D’una banda hi ha la llei del mar, que obliga a tothom a prestar ajuda a qualsevol embarcació en dificultats i a rescatar als seus ocupants si es troben en perill. Això és el que passa amb les pasteres que surten de Líbia, barques de fusta i fibra de vidre que no estan fetes per durar i llanxes pneumàtiques de molt mala qualitat que de seguida s’inunden d’aigua. Els traficants, les sobrecarreguen de persones, amb la gasolina justa per al motor que els permeti arribar a aigües internacionals. Com el trànsit marítim a la Mediterrània Central és molt intens i uns 250 vaixells passen cada dia davant de les costes de Líbia, la probabilitat que els migrants siguin rescatats és molt alta.

Malgrat tot, 3.115 persones van morir ofegades l’any 2017, gairebé tantes com el 2015. L’any 2016 va ser el pitjor, amb 4.962 morts.

Si per una banda està la llei del mar, de l’altra hi ha l’interès de la Unió Europea (UE) a frenar l’arribada de migrants i refugiats. La UE ha organitzat diverses missions militars de vigilància i salvament marítim, amb vaixells i avions. La idea era sobretot lluitar contra els traficants de persones, però no ha servit de gaire, entre altres raons perquè aquests delinqüents no s’embarquen mai… A més, els vaixells de guerra europeus no solen acostar-se a les aigües territorials líbies, excepte quan són avisats d’una emergència, per no fer la impressió que van a la recerca de les pasteres de migrants.

Les autoritats europees consideren que els vaixells de les oenagés s’acosten massa a la costa líbia i per tant són responsables d’un “efecte crida” de la immigració. Segons aquest criteri, els traficants tiren al mar les pasteres perquè saben que vaixells com l’Open Arms estan a prop.  Tanmateix, el que passa amb els migrants, com explica Óscar Camps, el president de POA, és que “els traficants els llancen a una mena d’autopista naval per la  qual passen deu vaixells a l’hora perquè els trobi un vaixell o un altre”. Unes vegades són vaixells mercants, d’altres, les patrulleres de la Guàrdia Costanera italiana, i altres “els vaixells humanitaris, que són dos ara mateix i cobreixen un territori de la mida de mig Espanya”.

La Unió Europea intenta ara frenar el trànsit de migrants per la Mediterrània cap a Itàlia d’una altra manera: fent responsables dels rescats als guardacostes libis. Com aquests pràcticament no existien des de la guerra de 2011, els països europeus -i principalment Itàlia- s’han ocupat de dotar-los de llanxes patrulleres i de donar-los entrenament. La idea és que aquesta nova guàrdia costanera aturi les barques i retorni als seus ocupants a Líbia.

Però aquest pla presenta dos problemes greus. El primer és que aquests guardacostes libis no es comporten com a veritables rescatadors. Fins al moment han actuat amb violència tant en el tracte a les persones que viatjaven en les pasteres – cops, fuetades i maltractaments- com cap a les tripulacions dels vaixells humanitaris -amenaces, trets a l’aire… -. A més, no solen aparèixer a temps per evitar, per exemple, el naufragi d’una llanxa pneumàtica plena d’aigua, i en canvi s’han arribat a enfrontar amb els vaixells de les oenagés. En una d’aquestes ocasions, la seva actuació va provocar la mort de 50 persones.

Va ser a conseqüència d’una situació semblant que l’Open Arms ha acabat “segrestat” per un ordre judicial al port de Pozzalo, a Sicília, on va desembarcar a 218 persones rescatades en dues operacions de salvament. L’Open Arms havia rebut l’avís que una llanxa pneumàtica amb un centenar de persones a bord es trobava a 73 milles nàutiques de la costa de Líbia, és a dir, a uns 130 quilòmetres, i per tant, en aigües internacionals. Quan es va produir aquesta trobada de dos mons que dèiem al principi entre la pobra gent que està arriscant la seva vida i uns socorristes vestits de vermell que tracten de salvar-la, el Centre de Control de Rescat Marítim, que es troba a Roma, va dir al capità de l’Open Arms que els guardacostes libis es farien càrrec del rescat. Però encara no havien arribat…

Quan van aparèixer, van exigir a l’Open Arms que els traslladés als rescatats, amenaçant de disparar contra el vaixell. Un dels guardacostes libis va arribar a ficar-se sense permís en una de les llanxes de rescat, una acció que segons la llei del mar és ni més ni menys que un abordatge. La llei internacional de la mar també diu que el responsable d’un rescat és el primer vaixell que arriba al lloc d’un possible naufragi, i també diu que si dos vaixells coincideixen en el lloc i un d’ells posa seriosos inconvenients a què sigui l’altre, el que faci el rescat perquè no disposa de mitjans adequats o per una altra raó poderosa, té dret a ocupar-se del salvament encara que hagi arribat més tard que el primer.

Les raons de l’Open Arms estaven molt clares: va ser el primer vaixell a arribar però a més tenia els seus motius: la violència amb què actuen els guardacostes libis i el segon dels dos problemes greus que dèiem: A Líbia, els migrants i refugiats pateixen serioses violacions dels drets humans: explotació, esclavisme, xantatges, amenaces i tortures. Líbia és un país que continua en una situació de caos, gairebé set anys després de la guerra. El govern que està instal·lat a la capital, Trípoli, no controla el país ni ha sabut lluitar contra les màfies del tràfic de persones, que s’enriqueixen amb el pas de migrants des de diversos països africans. Se sap, fins i tot, que alguns guardacostes són còmplices d’aquestes màfies.

El que passa quan guardacostes libis detenen una pastera i tornen als seus ocupants al país, és que aquests són portats a presó perquè de fet es trobaven a Líbia il·legalment abans d’embarcar- se (van arribar travessant diverses fronteres africanes). A partir de llavors, la seva única possibilitat d’escapar és tornar a posar-se en mans de les màfies. Totes les organitzacions humanitàries i les institucions europees i internacionals, com les Nacions Unides, reconeixen que tornar migrants a Líbia és contrari al dret europeu i internacional perquè en aquest país es violen sistemàticament els drets humans.

L’Open Arms ha estat, però, acusat d’afavorir el tràfic il·legal de migrants per haver portat als seus rescatats a Sicília desobeint l’ordre del Control de Rescat de Roma de cedir-los als guardacostes libis. I el fiscal de Sicília que s’ocupa del cas està convençut que els vaixells de les oenagés col·laboren amb les màfies. Però, acabi com acabi el cas, les autoritats de la Unió Europea tenen davant una gran contradicció que haurien de resoldre, entre els principis humanitaris que diuen defensar i el seu desig d’impedir que milers de migrants i refugiats arribin a Europa. Estan disposades al fet que segueixi morint gent al mar? O al fet que sigui rescatada però torni a ser sotmesa a violència més tard a Libia?

 

Etiquetes

Comprova els teus coneixements!

El paper de les oenagés de rescat al mar ha estat molt important. L'any 2016 van salvar a més de?

La llei del mar obliga a tothom a...

Quantes persones van morir ofegades el 2017?

Ànims, has completat un 0%