Política i història

Estàndard
Fàcil

La corrupció de donar títols en lloc de coneixements a la Universitat

El cas Cifuentes suposa la vulneració del principi d’igualtat d’oportunitats. Però no hem d’oblidar que a la vida ens ajudarà més el saber que allò que diem que som sense ser-ho

Portem uns dies escoltant parlar de persones que diuen tenir uns estudis que no han fet. Persones que tenen càrrecs en les institucions polítiques o formen part de partits polítics i en els seus currículums incorporen títols que ara es descobreix que no han cursat. Aquestes informacions van començar amb una primícia periodística sobre el cas de la ja ex presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, i el seu suposat màster en Dret Públic Autonòmic de la Universidad Rey Juan Carlos. Com és possible que algú digui que ha fet uns estudis quan és mentida?  

Aquesta pregunta potser no té massa sentit per a nenes i nens que van a l’escola. La formació que rebem allà no la busquem per la titulació que ens aporta. Té a veure amb allò que els nostres grans consideren que necessitem saber. L’escola ens agrada, ens interessa, o no, per diferents raons (les amistats que hi tenim, el professorat que hi trobem, les activitats diverses que hi fem…), però no pel títol.

 

Confondre títols amb coneixements

A mesura que anem avançant en el nostre recorregut educatiu comencen a aparèixer fites a assolir, a superar… I a partir d’aquest moment és quan apareix la temptació de preguntar-se si allò que busquem és la titulació o els coneixements i el desenvolupament que implica. Tot títol, tot curs superat des de que som ben petits, té a veure amb haver assimilat uns coneixements i assolit un determinat desenvolupament. Això és el que ens aporta tota formació.

Darrera de totes aquestes titulacions falses, no assolides, diria que hi ha un mateix problema: hem confós el valor del títol amb el valor d’allò que hauria de portar al títol. És a dir, hem confós el camí amb el punt d’arribada que no es pot assolir sense el trajecte que hi porta. Allò que preocupa és disposar d’un document oficial emès per una institució amb reconeixement social, una universitat per exemple, no els coneixements i el desenvolupament que portarien a disposar d’aquell títol. Ja no importa si hem aprés, o no. Ja no importa si hem accedit a una capacitació que no teníem abans, o no. Allò que importa és tenir el títol.

Aquesta confusió és una devaluació del coneixement en favor del títol. Sense coneixement no hi hauria de poder haver títol, però allò que cada cop importa més és el títol i el coneixement és secundari. Algunes universitats, i especialment alguns àmbits d’aquestes, s’han convertit en espais en els que si disposes de prou recursos podràs accedir a uns títols que aporten reconeixement i prestigi, però que no necessàriament signifiquen que tinguis uns coneixements diferents de qui no tindrà el document acreditatiu.

Les universitats estan incorporades a un sistema de compra-venda de titulacions on prima el títol i no els coneixements. I és així perquè la nostra societat ha decidit fixar-se més en les titulacions de les persones que en els coneixements. És més fàcil saber si una persona té una titulació universitària que si té els coneixements que hauria d’implicar. En la nostra societat d’aparences, ens quedem en massa ocasions en les titulacions i els diplomes. No ens preocupen d’anar al fons del que significa aquella formació.

Uns estudis exigents poden suposar un número alt de persones que no aproven les assignatures. Això avui costa que s’accepti en les direccions dels estudis universitaris. Més aviat s’opta per reduir el nivell. Intentem que tothom arribi, però no perquè ens preocupem necessàriament en capacitar per tal que sigui així. No siguem massa exigents. Tenir estudiants que triguen més dels anys previstos en acabar les seves carreres universitàries es considera un mal indicador d’aquella universitat.

També hem de pensar en els estudis de postgrau, posteriors al grau universitari, que allò que venen, a un preu alt, no són coneixements, sí títol i també contactes. Els estudis que han aconseguit fer-se un prestigi oferint titulacions a preus força elevats acostumen a vendre alguna cosa diferent al coneixement. Ofereixen contactes, relacions… Si pots pagar allò que val, entres en una mena de club. Aleshores ja no és tan important què coneixes i ho és més a qui coneixes.  

També cal pensar que quan s’avalua la recerca feta pel personal universitari l’atenció es posa en les revistes on ha fet les seves publicacions, no tant en allò que ha publicat. Allò que es reconeix és el lloc on es publica, però això implica desatendre els continguts. Podríem continuar, per aquest camí però diria que ja queda prou plantejat.

 

La corrupció política i acadèmica

Hi ha un altre camí a seguir a l’hora d’entendre com és possible que s’hagin donat casos com el de Cristina Cifuentes. Tot i allò explicat fins ara, aquests casos entren dintre de la corrupció. Algú amb algun tipus de poder té la capacitat d’aconseguir que s’incompleixin les normes per obtenir un objectiu, en aquest cas aconseguir el títol sense complir amb allò necessari. Ens hauria de fer pensar en els poders que existeixen a la nostra societat i que són capaços d’imposar-se, corrompre voluntats i incomplir les lleis.

Aquestes corrupcions i incompliments són sempre greus perquè suposen la vulneració de la justícia que hauria d’existir per tal que tothom sigui igual davant de la llei, que tothom tingui una igualtat d’oportunitats, que estigui garantit què suposa tenir un títol universitari… I segurament són especialment greus quan aquestes corrupcions i incompliments les protagonitza un càrrec públic, la presidenta d’una comunitat autònoma per exemple, que precisament hauria de tenir entre les seves funcions garantir que ningú vulneres la llei, els nostres drets i no exercís el poder que pugui tenir per corrompre.

Estem davant de greus casos de corrupció acadèmica i política. La corrupció que es viu dins de la universitat i la que es viu a institucions polítiques. No són els primers casos a les universitats, i especialment a la Universidad Rey Juan Carlos, i tampoc els protagonitzats per representats polítics i dirigents de governs. Aquesta presència de la corrupció en la nostra societat no ens hauria de portar a pensar que és inevitable, que és allò natural en el comportament humà… La corrupció ho contamina tot. Quan apareix un cas, ràpidament com a mecanisme de defensa per part dels col·lectius que es poden considerar atacats és explicar els suposats cas de corrupció que també tenen altres persones i col·lectius. A partir d’aquesta acumulació de casos, hi ha qui pot tenir la sensació que les persones que no actuen irregularment són tontes.

 

No permetem la corrupció del coneixement

Si la majoria es cola, que faig jo seguint la cua? Aquesta pregunta, o alguna de semblant pot aparèixer en els nostres caps veient les males pràctiques que hi ha a la societat. Perquè  veiem, en massa casos, a que no tenen conseqüències. Hauríem de pensar, però, que la major part de la gent no es cola, no fa trampa, no cau en la corrupció… Una altra cosa és que qui ho fa ens vulgui fer pensar que molta altra gent també ho fa o que en determinats moments s’acumulin casos que cal resoldre decididament.  

També hauríem de pensar què és allò important. Per exemple, pensant en aquests casos: què ens importa més, el títol o el coneixement que ens porta al títol? Què ens importa més, allò que sabem que és just o la drecera que ens pot permetre aparentar allò que no som o aconseguir un objectiu de manera irregular? Què ens ajudarà més a la vida, allò que hem anat aprenent i vivint o allò que diem que som sense ser-ho?

No hauríem de permetre que la corrupció acadèmica i política ens porti a la corrupció del coneixement. El coneixement mai podrà ser substituït per un document. Sí podrà anar acompanyat per un títol. El coneixement és essencial pel nostre desenvolupament, per entendre el món del que formen part, per poder sobreviure, per desenvolupar els nostres projectes vitals, per gaudir de la vida… No deixem mai de tenir ganes de conèixer, no confonguem un títol amb el coneixement que volem obtenir.  

Etiquetes

Comprova els teus coneixements!

Què és més difícil saber: si una persona té un títol o els coneixements que implica tenir-lo?

Com és possible que s'hagin donat casos com el de Cristina Cifuentes?

Per què el coneixement és essencial?

Ànims, has completat un 0%