Món

Estàndard

Israel commociona al món amb la matança de palestins a Gaza

La mort de 62 manifestants palestins pels trets dels soldats israelians ha posat en evidència de nou la tragèdia de la franja de Gaza. És un territori ocupat que està considerat com la presó més gran del món.

L’exèrcit israelià va disparar contra una multitud de joves palestins de la franja de Gaza que es manifestaven a l’altra banda d’una tanca. Va matar a 62 d’ells. La gran majoria d’aquests manifestants estaven desarmats, encara que alguns tiraven pedres -si és que això es pot considerar utilitzar una arma- als soldats. No és la primera vegada que una cosa així passava però la quantitat de víctimes ha impressionat a tothom.

I molt més impacte ha causat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, en dir a una cadena de televisió nord-americana que “els mètodes no letals -és a dir, els que eviten causar la mort- no funcionen” amb els palestins. “No podem ficar-los a tots a la presó”, va dir una altra veu del seu govern.

Costa molt entendre alguna cosa així, costa molt també explicar-ho. Els dirigents polítics que parlen d’aquesta manera poden haver-se tornat bojos, o estar tremendament furiosos com per justificar l’injustificable. Però si aquestes declaracions no tenen després conseqüències, si ningú els demana comptes pel que han fet i han dit, si ningú -o molt poca gent- alça la veu per oposar-se, és que en la societat que dirigeixen aquests polítics passa una cosa greu.


Què passa a Gaza, o millor dit, entre els palestins de Gaza i els israelians perquè succeeixi alguna cosa així?

La franja de Gaza és un dels territoris ocupats per Israel. Així és segons la llei internacional. Encara que dins no viu ni un sol israelià, tot està controlat pel govern i l’exèrcit d’Israel: les fronteres terrestres -que no són en realitat fronteres sinó un perímetre tancat i vigilat per l’exèrcit-, les aigües enfront de la seva costa i l’espai aeri -que no existeix per als palestins perquè l’aeroport està destruït des de fa anys-. També les mercaderies i les persones que entren o surten de Gaza depenen d’aquest control que exerceix la força d’ocupació.

L’any 2005, els colons israelians que vivien a Gaza, molts dels quals es dedicaven a conrear en hivernacles, van ser obligats a marxar. El govern israelià va considerar que no valia la pena seguir mantenint població civil i soldats en aquest territori per més temps mentre sotmesos a atacs i atemptats de la resistència palestina a l’ocupació. Gaza va quedar
completament tancada i els gazatíes van deixar també de poder sortir a treballar a Israel.


La franja de Gaza és gairebé rectangular. Mesura uns 40 quilòmetres de llarg per uns 11 en la seva part més ampla. Pel nord i per l’est queda tancada per tanques i una zona de seguretat, una espècie de terra de ningú, controlada per l’exèrcit israelià. El mar Mediterrani queda a l’oest, i la
costa està també vigilada per llanxes patrulleres israelianes. Al sud hi ha la frontera amb Egipte, gairebé sempre tancada també perquè el govern egipci -que té un acord de pau amb Israel- desconfia profundament dels dirigents palestins de Gaza.

 

 

Sota el poder de Hamàs

Des de 2006 fins ara les condicions de vida dels gazatíes han empitjorat més i més. En aquest any va guanyar les eleccions a Gaza el Moviment de Resistència Islàmica, Hamàs, que practica la lluita armada contra l’ocupació israeliana. En els anys anteriors, Hamàs va cometre atemptats, sovint suïcides, a Israel i la Cisjordània ocupada. A Gaza, tancada del tot, ja
no podria seguir fent-ho i la seva activitat militar va quedar limitada a llançar coets sobre Israel, primer coets artesanals que no arribaven a causar pràcticament danys; amb el temps, projectils cada vegada més sofisticats.

 

 Campanya electoral de Hamàs a Ramallah 2007/ Hoheit


Com l’economia de la Franja depèn completament de les mercaderies que entren des de Israel, tant mercaderies comercials com d’ajuda humanitària (gairebé la meitat dels dos milions d’habitants són considerats refugiats), el govern israelià va iniciar un bloqueig gairebé total per fer la guerra a Hamàs. Al llarg dels anys això ha tingut conseqüències greus. El bloqueig representa limitar l’entrada a la Franja de camions amb aliments, medicines, bombones de gas de cuina, gasolina, i fins i tot materials per a la construcció com ciment i canonades. També s’ha limitat el subministrament d’electricitat. Els gazatíes han passat hiverns duríssims, sense calefacció, sense llum més que dues o quatre hores al dia.

 

Aquesta política de pressió, la víctima és la població civil, és il·legal segons el dret internacional. Israel, com autoritat ocupant, és a dir, com a estat que controla el territori des de l’exterior, té l’obligació de fer precisament tot el contrari: té l’obligació de vetllar per la seguretat i el benestar d’aquesta població. D’altra banda, al govern israelià tampoc li ha servit de res aquesta guerra contra Hamàs perquè aquesta organització s’ha anat fent més i més fort.


En aquests anys, Hamàs ha aconseguit introduir a la Franja tot tipus de mercaderies i materials a través de dotzenes de túnels excavats sota la frontera d’Egipte. Ha aconseguit armes, coets, ciment, de tot per la  pròpia política de guerra. I ha controlat d’aquesta manera l’economia -cada dia més precària- dels gazatíes. De fet, el control polític, econòmic i social que Hamàs exerceix sobre els palestins de Gaza és absolut i dictatorial.


Israel i Hamàs s’han llançat a la guerra diverses vegades: el 2006, 2008-2009, 2012 i 2014. En tots els casos han estat guerres desiguals -o asimètriques, com es denominen quan la diferència entre les forces d’un i altre és enorme.

 

En una de les més terribles, la qual va començar a la Nadal de 2008, els coets llançats des de Gaza van matar tres civils israelians, i onze soldats van morir en combats dins de la Franja. Al costat palestí va haver més de 1.300 morts, entre civils i combatents.

 

La guerra del 2012 va ser curta i per part israeliana es va limitar a atacs aeris, però la de dos anys més tard, en l’estiu de 2014, va ser devastadora: 2.200 morts, d’ells uns 1.500 civils; centenars d’edificis destruïts -inclòs un hospital, del qual no va quedar absolutament res-, tot tipus d’infraestructures danyades, com l’única central elèctrica de Gaza… Del costat israelià van perdre la vida 66 soldats i cinc civils.

 

Tant el 2009 com el 2014, els pitjors anys, els polítics occidentals (per mencionar sols a aquests) no van protestar per les morts de civils fins que no es van superar almenys els mil… Tampoc la gent les de la resta del món va fer gaire cas del que passava, especialment l’agost de 2014, quan molta gent estaven de vacances.

 

 

Franja de Gaza 2014. Foto: Luis Astudillo C. / Andes

 

 

 

 

Franja de Gaza 2014

 

 

Aquestes matances de civils quedaven dissimulades -i fins justificades- per a tothom pel fet que es tractava de guerres, és a dir, els palestins, tot i que no aconseguien res amb els seus coets i amb els túnels que excavaven per atacar a l’exèrcit israelià, combatien al cap i a la fi. El fet que es bombardegessin barris i localitats senceres a Gaza semblava ser una conseqüència, tràgica però inevitable, de la mateixa guerra i no una política de càstig col·lectiu a la població civil.

 

Ara, en tractar-se de manifestants desarmats els que van ser tirotejats fa uns dies, l’excusa o el pretext de la guerra no existeix i la impressió que causen aquestes morts sembla molt major. Cadascú ha de valorar l’encert o desencertat, el just o injust d’aquest punt de vista. Però la pregunta segueix sent la mateixa, de totes maneres: per què?

 

Deshumanitzar a l’enemic

En tota guerra és imprescindible deshumanitzar l’enemic per poder combatre. Hi ha quec considerar-lo malvat, cruel, perillós, traïdor i, sobretot, incapaç de tenir sentiments positius. També és important que la gent sàpiga d’ell i dels seus motius per lluitar el menys possible. Des de l’any 2005, els israelians no saben res de Gaza. Igual que els palestins no poden sortir, els israelians no poden entrar, ni tan sols els que són periodistes. No els arriba pràcticament informació del que passa allà dins, i en temps de guerra moltíssim menys.

 

Els joves israelians que ara són soldats no han pogut veure mai com és Gaza ni els interessa, la ignoren per complet. Tampoc ningú sap que continua sent territori ocupat per Israel -encara que des de l’exterior-, amb totes les obligacions de la llei internacional, inclosa, per estrany que sembli, la de protegir a la població de l’organització militar de Hamàs, que posa en perill la seva vida… Al contrari, el que els israelians saben de Gaza és que des d’allí es disparen coets. Amb molt poc encert, per descomptat, perquè el sistema antimíssils israelià Cúpula de Ferro és molt eficient i els deté, però… i si no fos així?

 

Els coets fan por, i aquesta ja és una raó per justificar els bombardejos. La percepció que tenen és que des d’un lloc gairebé desconegut, en el que no tenen gens d’interès, se’ls amenaça. Per això, quan els dirigents israelians diuen el que diuen, busquen que el públic identifiqui els gazatíes amb Hamàs. Els civils deixen d’existir, tots són palestins perillosos que llancen coets. I si no poden, llancen pedres…

 

El desconeixement de la vida a Gaza és absolut. Això impedeix a qualsevol comprendre la desesperació amb què centenars de joves han caminat fins a la zona de seguretat israeliana per protestar. Les dates en què han ocorregut aquests últims esdeveniments tràgics són molt importants, però no han estat l’únic motiu. Es compleix aquest any el 70 aniversari de la Naqba o “la catàstrofe”, és a dir, la creació de l’Estat de l’Israel, que per als palestins representa l’expulsió de casa seva i la destrucció i desaparició dels seus pobles, fins i tot dels noms dels seus pobles. Molts van acabar refugiant-se precisament a Gaza, i els seus fills i néts són considerats igualment refugiats.

 

Al mateix temps, els Estats Units ha trencat amb una tradició diplomàtica que consisteix al fet que els països no tenen les seves ambaixades a Jerusalem, sinó a Tel Aviv, perquè part de la ciutat tres vegades santa (jueva, cristiana i musulmana) és territori sota ocupació des de 1967. Tenir una ambaixada allà, com acaba de fer el president Donald Trump en traslladar la dels EUA, és reconèixer Jerusalem com a capital de l’Estat jueu i acceptar per tant l’ocupació.

 

Unes condicions de vida insuportables

Els gazaties tenien aquestes raons per a la sèrie de mobilitzacions, protestes i acampades que van fer davant els filats israelians. Però també tenien altres, encara més importants i greus. Viure a Gaza s’ha convertit en una cosa insuportable.

 

L’aigua que consumeixen està contaminada i s’esgotarà ben aviat: la terra també està contaminada i no produeix; gairebé tota la franja és terreny urbà: les ciutats, els pobles i els camps de refugiats es toquen; la densitat de població és la més gran del món, uns 5.000 habitants per quilòmetre quadrat; més de la meitat dels gazaties no té feina. Almenys la meitat viu de l’ajuda humanitària de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats Palestins (Unrwa); hi ha escoles i universitats però no hi ha cap possibilitat d’arribar a res tenint estudis.

 

 

Franja de Gaza Palestina 2015 / Beit Hanoun

 

 

 

No es pot sortir d’allà. Gaza és, com és dius des de fa ja diversos anys, la presó més gran de la terra. Segons ha dit Nacions Unides fa dos anys, per al 2020 serà impossible seguir vivint a Gaza. Una cosa que no havia passat fins ara s’està produint a Gaza: els suïcidis entre els joves van en augment. No veuen cap futur. Un gest definitiu de desesperació que els posa també davant de les armes dels soldats israelians.

 

Félix Flores coneix a fons la franja de Gaza. L’ha visitat en diverses ocasions y va cobrir com a reporter les guerres de 2008-2009 i 2014. Periodista de La Vanguardia, ha treballat a l’Orient Mitjà i el Magreb, Amèrica Llatina, Àfrica, Europa de l’Est i Àsia central.

Etiquetes

Comprova els teus coneixements!

Gaza es una franja que limita amb el mar

Un dels motius de la protesta va ser l’aniversari d’un fet tràgic pels palestins. Quin d’aquets quatre?

Qui governa la franja de Gaza per part dels Palestins?

Ànims, has completat un 0%