Cultura

Estàndard
Fàcil

Per què el futbol és un fenomen global?

En el futbol no sempre guanya el millor ni el més fort. Té molt a veure amb les situacions de la vida. Amb la tenacitat, l'esforç, la resistència, la humilitat... i la incertesa. Els noranta minuts d'un partit sempre donen espai per a alternatives, girs inesperats i sorpreses

 

 

No importa a quin país del món es viatgi, sempre hi haurà nens als carrers amb samarretes dels equips més famosos del planeta. Les equipacions esportives de Barça, Manchester United, Milà, Bayern de Munic o Reial Madrid, siguin oficials o falsificacions, estiguin en bon estat o foradades, són fàcilment recognoscibles en els carrers de Lima, Calcuta, Dakar o Jakarta. I no només nens i nenes, també adolescents i adults les porten. En el món actual cada aficionat presumeix de la seva passió futbolística.

El futbol és potser el fenomen cultural més universal. Per què? Per molts factors. Però sobretot perquè és un esport en què el millor, el favorit, mai té la certesa que guanyarà. I perquè, com han demostrat estudis com el de la Universitat de Coïmbra (Portugal), es tracta d’un esport que genera sensacions semblants a les d’un enamorament.

El futbol és un dels elements més visibles de la globalització que es va consolidar amb el nou mil·lenni. Gràcies als mitjans de comunicació com la televisió i les plataformes digitals, el futbol és un espectacle de consum massiu que no té fronteres. Per això els nens de Nairobi, Ho Chi Minh, Caracas o Vanuatu reciten amb la mateixa facilitat que un de Torí o París les alineacions titulars dels millors equips del món.

 

En tots els continents

Però la passió pel futbol es va forjar molt abans de la globalització. El reporter Ryszard Kapucinski va explicar amb profusió de detalls com el futbol va desencadenar una guerra entre dos països, el Salvador i Hondures, que disputaven la fase de classificació per al Mundial de 1970, que havia de jugar-se a Mèxic. Els exemples de la transcendència del futbol són nombrosos. A Europa, milers de ciutadans ja sortien a rebre als campions quan tornaven a casa en tren abans de la segona guerra mundial. El realment nou és que ara els aficionats estan per tot arreu, en tots els continents.

L’escriptor Eduardo Galeano deia que el futbol és l’única religió que no té ateus. Galeano, com a bon uruguaià, confessava que no podia resistir-se a l’encant del futbol, que era una cosa que portava als gens. Uruguai, un país de sol tres milions d’habitants, ha estat dues vegades campió del món de futbol. Una d’elles guanyant a la final al Brasil, un veí seu que és un gegant geogràfic, demogràfic i futbolístic a la final de 1950 que va acabar coneixent-se com el Maracanazo. Aquesta al·legoria del David vencent Goliat que tan bé resumeix Uruguai és el que dóna aquesta força irresistible al futbol.

 

Derrotes impensables

El futbol ha permès derrotes impensables en el context internacional de nacions. L’Alemanya comunista va ser capaç de vèncer a l’Alemanya capitalista, la RFA, al Mundial de 1974, gairebé vint anys abans que acabés desapareixent, incapaç de ser alternativa al nivell de vida occidental. Més recentment, Estats Units, la gran potència mundial, va perdre amb l’Iran, sempre un enemic geopolític incòmode per a Washington. Ja en els anys 60 Corea del Nord era un règim hermètic i aïllat, però, va ser capaç d’eliminar a la llavors bicampiona Itàlia. I així successivament, per parlar només del futbol de seleccions.

En l’àmbit dels clubs, el futbol també ha complert amb la seva llegenda de donar sempre esperança al més feble. Equips de ciutats petites com Nottingham han arribat a ser campions d’Europa i capitals de poc arrelament en la jerarquia futbolística com Quito, a l’Equador, han arribat a ser els millors d’América Llatina. És igual el potencial humà i econòmic d’un país, sempre hi haurà una oportunitat de lluitar amb els més grans del futbol si sap organitzar-se i entendre un esport de gran complexitat tàctica i de desenvolupament.

 

Un reflex de la vida

Diuen que els millors jugadors, a més de talent, tenen intel·ligència i saben llegir els partits. El futbol és complex, poc previsible i gens matemàtic. Només els equips ben organitzats estan capacitats per triomfar però amb això no n’hi ha prou. Sense capacitat d’improvisació, sense desbordaments de creativitat o capacitat de reacció es perden els tornejos. Hi ha tota una comparativa respecte al futbol i la vida. Pràcticament totes les situacions es poden trespolar al futbol. La tenacitat, l’esforç, la resistència, la humilitat. Tot serveix en la vida com en el futbol. La veritat és que els noranta minuts d’un partit sempre donen espai per a alternatives, girs inesperats i sorpreses. Un minut en futbol canvia el destí de tot un any de treball. El ‘factor esperança’ es va alimentant any a any.

Moltes frases han estat encunyades per definir la importància del futbol. Que si era l’opi del poble, parafrasejant Marx, o que és la forma de fer la guerra per altres mitjans no violents. Sigui com sigui, el futbol s’ha convertit en una mena de desguàs de la diplomàcia, allà on els països dirimeixen les seves disputes al marge del seu poder econòmic o militar. I això explica la seva atracció. Sempre hi ha la possibilitat de derrotar el poderós.

 

La forja d’identitats

El futbol remou les identitats. A diferents nivells. Local, regional o nacional. També, de vegades, una identitat internacional o continental. Dóna un sentit de pertinença. És un factor integrador. Els emigrants, de vegades, han acabat integrant-se en les seves societats de destinació després d’aficionar-se al futbol.

Existeixen també altres factors menys empírics que refermen el ganxo del futbol com a llenguatge universal. És un producte que s’adapta perfectament a les exigències de la televisió. Des de la gespa verda que dóna intensitat cromàtica a l’escenari, a la coreografia dels equips i a la festa a les grades. Pocs esdeveniments poden reunir 50.000 o 100.000 persones en un lloc. I menys de manera regular i constant. Hi ha també factors psicològics. La imprevisibilitat d’un gol, els comportaments emparats en la massa, la catarsi de cridar al rival…

 

Pa i circ

El futbol és el millor hereu dels espectacles del Coliseu romà. I tot i lesions al camp i, de vegades, la violència a les grades, ho és sense sacrificis humans ni sang ni rituals cruels. Els governants de tot el món ja fa un segle que van descobrir que el futbol era la versió del panes et circenses romà. Pa i circ per distreure al ciutadà. Els dirigents esportius fa cinquanta anys que van entreveure que era un negoci de grans dimensions. I fa uns trenta anys que la televisió va entendre que el futbol era la millor inversió. Per això cada vegada hi ha més aficionats i més passió. I cada quatre anys se celebra el Mundial, la gran festa de l’esport més universal. On el millor no sempre guanya i on el guanyador no sempre és el país més potent.

Brasil el representa millor que ningú. Desperta simpaties a mig món. Molts aficionats li donen el seu suport quan eliminen al seu país. És el feble de l’escenari mundial capaç de plantar cara, al futbol, a les potències nuclears del planeta. És la fantasia que es contraposa a la fortalesa. Millor que no entrem en el debat de si el futbol brasiler conserva una mica de la fantasia que va universalitzar Pelé. Donaria per a una llarga tertúlia. Com mig món, no importa on, que es lliura a les discussions futbolístiques -i a les apostes- amb la mateixa passió que després exigeix als seus ídols a l’estadi.

Activitats

Comprova els teus coneixements!

Per què diem que el futbol és un fenomen global?

Per què el futbol és potser el fenomen cultural més universal?

Cada quant temps es celebra el mundial de futbol?

Ànims, has completat un 0%