Món

Estàndard
Fàcil

Guerra del Iemen: el dilema
 de canviar bombes per treball



El Govern ven 400 bombes a l'Aràbia Saudita per assegurar la construcció de vaixells a les drassanes espanyoles. La guerra que aquest país manté al Iemen ha causat milers de morts. Molts nens.

Imatge: Felton Davis

Massa sovint, els polítics es troben en la situació de justificar l’injustificable i acaben fent-ho molt malament. És el que va passar amb el ministre espanyol d’Afers Estrangers, Josep Borrell, quan va dir que les 400 bombes que Espanya exporta a l’Aràbia Saudita són bombes intel·ligents, guiades per làser, i que per tant no causen “danys col·laterals”. Dit d’una altra manera, molt simple: són tan precises que només maten els dolents i no als pobres civils que estan al costat.

En una altra ocasió el ministre no hauria d’haver donat explicacions perquè ningú o gairebé ningú s’hauria assabentat, però acabava de confirmar-se la mort de més de 40 nens en un atac aeri al Iemen, que va afectar un autobús mentre travessava un mercat. A cap govern li agrada reconèixer que pot ser còmplice d’actes tan terribles com aquest, però l’explicació del ministre va ser d’aquelles que ningú es creu. En realitat, estava justificant una altra cosa, i veurem per què.

No se sol parlar de la indústria d’armaments, i això que es tracta d’un sector que no va gens malament. Com més guerres hi hagi, o com més llargues siguin, més negoci. Així ha estat en els últims anys. L’any 2017 va ser molt bo per a la indústria bèl·lica espanyola, segons les dades del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Espanya va exportar armes, i sobretot municions (un terme que abasta des de bales fins a bombes) per valor de 4.347 milions d’euros, i va obtenir un 280% més d’autoritzacions per a l’exportació respecte al 2016. Aquestes autoritzacions volen dir que els contractes es van duplicar, i quan el material es lliuri al país de destinació suposarà uns ingressos de 21 milions d’euros. Semblant volum de negoci significa una garantia -almenys en teoria- de treball per a més de 40.000 persones que viuen a Espanya de la indústria de les armes.

Les 400 bombes de precisió que el govern espanyol va enviar a l’Aràbia Saudita van ser compromeses amb aquest país el 2015 pel llavors ministre de Defensa, Pedro Morenés, un home molt vinculat a la indústria. No obstant això, no es tracta de bombes fabricades a Espanya: són nord-americanes, de l’empresa especialitzada en míssils Raytheon, i estan guardades en un magatzem a Aragó com excedent o sobrant de l’arsenal de l’Exèrcit de l’Aire; és a dir, es tracta d’una espècie de revenda, per valor de nou milions d’euros, que per cert ja estan pagats.

Temor a la reacció de l’Aràbia Saudita

El problema que es va plantejar el govern espanyol amb el cas de les bombes no era el fet d’incomplir un contracte amb la indústria d’armaments -perquè no era el cas- sinó el que podria passar després si no s’enviaven. El contracte més important que té Espanya amb Aràbia Saudita és el de la construcció de cinc vaixells, cinc corbetes, per valor de 1.800 milions d’euros. El fabricant és l’empresa pública Navantia, que es troba a Cadis. De la indústria naval espanyola, que en un altre temps va tenir la seva importància, queda molt poca cosa, i Navantia es dedica gairebé exclusivament a la producció de material militar.

Cadis ha estat durant anys la província espanyola més afectada per l’atur, amb gairebé un 34% d’atur el 2017, i Navantia dona feina a gairebé 6.000 persones, el que ve a representar gairebé 6.000 famílies. Les cinc corbetes suposen feina assegurada per a cinc anys, i el muntatge dels motors per a aquests vaixells (es tracta de motors alemanys) donarà feina durant dos anys a la factoria de Navantia a Cartagena, que sense aquest encàrrec estaria gairebé parada.

Quan la ministra de Defensa, Margarita Robles, es va plantejar cancel·lar el contracte de les 400 bombes per motius ètics i morals, els treballadors de Navantia van protestar i van preparar mobilitzacions pensant que això tindria greus conseqüències per a ells. El govern va fer marxa enrere i el president Pedro Sánchez va autoritzar l’enviament de les bombes perquè el més important, ha dit, era “garantir els llocs de treball a la badia de Cadis”.

Però, què tenen a veure unes bombes que no estan fabricades a Espanya amb els llocs de treball de Navantia? Doncs bastant, o almenys així ho creien tant els treballadors com el govern. Aràbia Saudita és un dels majors importadors d’armes del món, té diners de sobres i molts proveïdors entre els quals triar (les importacions des d’Espanya són només un 5% del total). El perill en aquest cas per a la indústria espanyola era que cancel·lés o reduís el contracte dels vaixells.

De fet, Aràbia Saudita, que no accepta crítiques de cap mena a les seves polítiques, havia de rebre 928 vehicles blindats de el Canadà i va decidir reduir el contracte a 742 com a càstig. El govern canadenc havia denunciat la detenció de defensors dels drets humans a l’agost i la mateixa ministra d’Exteriors havia demanat el seu alliberament. Així que el govern espanyol ha optat per posar la bena abans de la ferida, com se sol dir: tancar els ulls davant qualsevol cosa que es pugui fer amb les bombes intel·ligents al Iemen per tal que l’Aràbia Saudita no perjudiqui el contracte dels vaixells, o enterboleixi les relacions comercials en general.

Els vaixells i el bloqueig marítim

Para molts, es tracta d’un dilema gravíssim. A l’alcalde de Cadis, José María González, més conegut com a Kichi, ja li van ploure les crítiques fa temps perquè el seu propi partit, Podem, està en contra dels contractes de venda d’armes a l’Aràbia Saudita. Ell també està en contra, però diu que la seva obligació és estar al costat dels treballadors de Navantia mentre no hi hagi millors opcions d’ocupació a Cadis i que li agradaria que el govern apostés per una altra classe d’indústria a la ciutat, com la de les energies renovables, en lloc de la dels vaixells de guerra.

Aparentment, les corbetes que Espanya vengui a Aràbia Saudita no tindrien molt a veure amb les bombes que maten a la població civil al Iemen, però en el fons és així. Perquè a més dels bombardejos aeris, Aràbia Saudita i la seva coalició de països aliats (els Emirats Àrabs Units, Egipte, Jordània, el Marroc, Kuwait, Bahrain, i indirectament Gran Bretanya i Estats Unit) duen a terme un bloqueig marítim total que afecta l’arribada d’ajuda humanitària. Aquest bloqueig, que pot provocar que cinc milions de nens iemenites morin de fam, es porta a terme amb vaixells de guerra… Com els de Navantia.

Si tenim en compte tot això, l’argument que va utilitzar el ministre espanyol sobre la intel·ligència de les bombes sona encara més absurd. Les armes no pensen, tampoc els vaixells, i el que facin depèn de com es vulguin utilitzar. És molt possible, per cert, que bombes nord-americanes d’aquest mateix tipus fossin les que van matar a 132 persones que assistien a un funeral al Iemen l’octubre de 2016. Dit d’una altra manera: la qüestió és què es vol bombardejar i no què s’utilitza per fer-ho.

Bombes contra hospitals a Yemen

Des de març de 2015 la coalició internacional que encapçala l’Aràbia Saudita ha bombardejat al Iemen ciutats senceres, hospitals assistits per Metges Sense Fronteres, escoles, mesquites, mercats, factories i magatzems d’aliments, una planta embotelladora d’aigua, ponts, carreteres, ports, aeroports, autobusos, la ciutat vella de la capital, Sana -que està declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco- i les celebracions d’almenys dos casaments… Tots aquests objectius constitueixen, segons el dret humanitari internacional, crims de guerra.

Aquesta campanya de bombardejos aeris -prop de 200.000- ha estat tan escandalosa que els Estats Units va arribar a retirar la majoria dels seus assessors militars durant el mandat de Barack Obama i a suspendre temporalment l’enviament d’armes (fins que el nou president, Donald Trump, va tornar a posar-lo en marxa). A la Gran Bretanya, la venda i la participació d’avions de combat de fabricació britànica en la guerra del Iemen també ha estat motiu d’escàndol.

La guerra del Iemen és molt complexa, les parts contendents -la coalició saudita per una banda i els rebels hutíes per altre- no permeten l’accés als periodistes internacionals i per tant és pràcticament desconeguda. I ho seria encara més si no fos perquè Nacions Unides informa regularment sobre la gravíssima situació humanitària.

El negoci de la venda d’armes

Però els governs, com l’espanyol, i les institucions internacionals sí que saben molt bé el que està passant. A principis de 2016, el Parlament Europeu va votar a favor d’imposar un embargament d’armes a l’Aràbia Saudita, és a dir, de prohibir la seva venda. Aquesta iniciativa quedava justificada en la Posició Comuna europea sobre exportacions d’armes, decidida el 2008. Però com la resolució dels eurodiputats no era vinculant, és a dir, no era d’obligat compliment, cada país membre de la Unió Europea pot decidir segons el seu criteri i les seves pròpies lleis. Naturalment -i és el cas d’Espanya- aquestes lleis diuen que no es pot exportar armes que serveixin per atacar a un tercer país ni per a agreujar un conflicte ja existent, etc., etc.

En realitat, poc o res de tot això es compleix. Suècia i Alemanya ho van intentar, però la resposta de l’Aràbia Saudita en l’àmbit polític va ser tan furibunda que va posar en perill les relacions comercials en general i les grans empreses -no d’armaments- que comercien amb els saudites van obligar els governs a rectificar.

Els fabricants d’armes de la Unió Europea -França, Gran Bretanya, Espanya, Itàlia i Alemanya- han fet grans negocis en els últims anys, a partir de 2008, amb les guerres de l’Orient Mitjà i Àfrica. Es tracta de desenes de milers de milions d’euros, d’una banda, i de milers de llocs de treball, de l’altra: més de 40.000 en el cas d’Espanya. Però al final, si la guerra és un negoci per a molts, resulta que aquest comerç de la mort acaba estant lligat a altres de caràcter civil totalment respectables, que també representen ocupació.

Les armes maten i possiblement a la majoria de les persones que treballen en aquesta indústria no els agrada fabricar-les, possiblement preferirien tenir una altra feina. El dilema està servit, i resoldre’l no correspon, aquest cop, només als governants sinó a la societat en general. Però no hi ha dubte que com més alternatives econòmiques hi hagi, més opcions hi haurà de deixar de fabricar i vendre armes.

 

Imatge: Brian Harrington Spier

Activitats

Comprova els teus coneixements!

Quines cuitats espanyoles se veurien afectades si Aràbia Saudita trenqués el contracte para fabricar cinc vaixells de guerra a España

El Parlament Europeo va votar a favor d’un embargament d’armes a Aràbia Saudita. Però no va tenir efectes. Per què?

Per què la ministra de Defensa, Margarita Robles, es va plantejar cancel·lar el contracte de les 400 bombes?

Ànims, has completat un 0%