Política i història

Estàndard

Què és el feixisme?

El feixisme és un règim repressiu de la llibertat, promotor de la discriminació i obstructiu de la solidaritat. No és desitjable per a la pau i la convivència. Convé, doncs, distingir que és i què no és feixisme

El feixisme és un règim repressiu de la llibertat, promotor de la discriminació i obstructiu de la solidaritat. No és desitjable per a la pau i la convivència. Convé, doncs, distingir que és i què no és feixisme. Si ens acostuméssim a dir que els gossos són llops, quan vinguessin aquests ens agafarien desprevinguts. El mateix pot passar si anomenem feixisme a allò que no ho és. Perque el feixisme pot tornar a existir

La paraula “feixisme” ve de “feix”. Per exemple, moltes branques de llenya lligades fan un feix. Parlem, també, d´un “feix” de bitllets o d´altres menes de feix. El feixisme es basa originàriament en la imatge d´un feix i ell mateix es pensa, declara i actua com un feix.

El feixisme va començar a Itàlia fa tot just un segle. Abans no existia. Es pot dir, doncs, que és un moviment polític contemporani. Ja des d´un inici, aquells “feixistes” van utilitzar com a principal emblema del seu partit la imatge del feix, fascio en italià, que donà nom al mateix partit: el Fascio. Per què el feix? Per dues raons. Perquè representa la idea d´una unitat indeslligable. En aquell cas, la de la gent. I perquè la imatge del feix, tal com els feixistes la representaven, corresponia exactament a la d´un objecte fet servir per les autoritats de l´antiga Roma com a símbol del seu poder i estendard de les seves legions.

Es tractava del fascis, en llatí, que consistia en un feix de 30 bastons iguals de fusta d´om o de bedoll i una destral de la mateixa mida, tot ben lligat amb una corda de cuir vermell i formant, així, un perfecte cilindre. Les 30 vares representaven les 30 tribus de Roma i la seva indissoluble unitat, allò  que donava a l´imperi la seva força. Era el símbol que la unió fa la força; però especialment el signe que recordava la força de les autoritats de l´imperi i, en temps de la república, la del dictador. L´afegit de la destral indicava en qualsevol cas el poder d´impartir justícia i castigar.

De Roma als anys trenta     

El poder, a l´antiga Roma, era ric en símbols com aquest, expressius del domini, la justícia i la glòria, alguns dels quals, com l´àguila, la columna, el llamp o el llorer, perduren fins a l´actualitat en gran part dels escuts nacionals. El feix el tenen, per exemple, el Congrés dels Estats Units i la Guàrdia Civil espanyola. Però el símbol del feix havia de ser el més afí a l´ambició de poder imperial que tingueren els feixistes. La creu gamada, d´origen oriental, fou el símbol dels feixistes alemanys, els “nazis”, apòcope o abreviació de la paraula “nacional-socialista”. Aquesta creu evocava per a ells la unitat i el poder de la que anomenaven “raça ària”, com a superior a la resta i antagònica de la suposada “raça semita”. El viu color vermell que rodeja la creu gamada recorda el poder i la majestat amb els quals s´ha associat sempre aquest color. Com els feixistes, els nazis es volgueren restauradors de l´imperi: uns de l´imperi romà i altres de l´imperi germànic.

Mentre ambdós règims polítics governaven en l´Europa dels anys trenta del segle passat, a Espanya es fundava el partit d´inspiració feixista Falange Española, que prengué com a emblema el del jou i les cinc fletxes, extrets de l´escut de la monarquia dels Reis Catòlics. La falange, per cert, era el nom d´una unitat de combat dels antics grecs. El símbol dels “falangistes” espanyols indicava també el poder i l´assentament d´aquest en la unió de la gent. Les fletxes estan lligades i formen, amb el jou –peça de fusta que unia els dos bous de llaurar–, una unitat irrompible, ja que per separat les fletxes poden ser trencades. La Falange, minoritària en un origen, formà part i influí decisivament en el Movimiento Nacional que donà pas i sostingué la dictadura militar (1939-1975) del general Franco.

Hi ha hagut i hi ha dictadures militars (Castro, Pinochet, Videla), civils (Salazar, Perón, Nasser) o fins i tot teocràtiques (Haile Selassie, Dalai Lama, Jomeini) amb trets similars als dels feixismes acabats d´esmentar. Hi ha, alhora, formes de governar i episodis, tant en règims autocràtics com democràtics, que són similars o comparables en algun aspecte al feixisme, en les característiques d´aquest que resumirem tot seguit. Per exemple, els actuals règims de Corea del Nord, Veneçuela i Filipines, i en general sempre que un govern o un partit es comporten autoritàriament i exigeixen la unitat i obediència inexorables de tothom. Però convé que no confonguem aquests règims i situacions amb el feixisme.

El feixisme va existir i pot tornar a existir; de fet, hi ha avui a Europa grups socials i partits polítics que, dient-s´ho o no, són feixistes. Els nazis no se´n deien, i també foren durant uns anys una ridícula minoria parlamentària, però després es feren amb mitja Europa. Henry Ford, el fabricant nord-americà, els admirava, i Eduard VIII, el rei d´Anglaterra, també. Res ens garanteix que simpaties semblants es puguin tornar a donar davant d´una possible tornada del feixisme.

La pretensió de ‘totalitat’

Allò que distingeix el feixisme de la democràcia és relativament fàcil: és una autocràcia. Però allò que el distingeix de les dictadures i les altres autocràcies no és tan fàcil. La millor manera de fer-ho és assenyalant els seus trets característics més exclusius. El primer i fonamental és que el feixisme és un totalitarisme. En aquest sentit, els règims estalinista i maoista, després de la Segona Guerra Mundial, també foren feixistes. La consigna de Mussolini era:  “Tot en l´Estat. Res contra l´Estat. Res fora de l´Estat”. La de Hitler fou: “Un Poble. Un Imperi. Un Líder”. La de Franco: “España Una, Grande y Libre”.

En les tres consignes hi ha una pretensió de “totalitat”. És l´essència del feixisme. La política ho integra tot, cada element està relacionat amb la resta i tots ells obeeixen al tot. L´Estat total aplega la massa, l´èlite que la dirigeix i, al capdamunt, el líder suprem (Führer, Duce, Caudillo, Comandante, Gran Timoner) que ho guia tot. La seva voluntat és el principi de la llei. L´Estat i el Poble són el mateix: no hi ha separació entre societat política i societat civil, entre públic i privat, entre poder militar i poder civil.

El poble integra, doncs, una Societat que també es creu que és total. En aquest poble no hi ha individus, ni ciutadans, sinó membres com a parts d´un tot que els inclou i defineix. Els drets de cada membre són conseqüència dels drets que té el poble, és a dir, l´Estat. La seva intel·ligència, iniciativa i llibertat individual no compten. L´home del feixisme aspira, com el conjunt que l´engloba, a ser també un Home total. Cada ú és un tot en què compten, sobretot, l´energia, la força de voluntat i l´acció. La sensibilitat, la raó i la imaginació no són valorats i constitueixen un perill en aquest règim totalitari que no admet el pluralisme i la crítica que el podrien fer canviar.

El feixisme no es concep, però, com un retorn al passat anterior a la democràcia. Es vol una ideologia, un moviment i un règim polític nous i precisament com a solució als problemes i a l´error de la democràcia. Defensa, explícitament, l´Estat nou, la Política nova i l´Home nou. Per començar, un Estat nou que s´edifica sobre el mite i el ritus. El mite imperial i el ritus que un Estat així necessita. Per això la simbologia i la litúrgia polítiques són característiques del feixisme: banderes, himnes, emblemes, concentracions, marxes, desfilades, salutacions marcials i per descomptat els uniformes. Camises negres dels feixistes, marrons dels nazis, blaves dels falangistes, vermelles dels comunistes.

L’imperi de la propaganda

El mite imperial és abonat amb la ideologia (la Terra i la Sang com a mites fundacionals), la producció de doctrina (nacionalista, racista, antiparlamentària sempre) i la profusió de propaganda (partidista) per tots els mitjans possibles, amb la conseqüent pèrdua del respecte a la veritat i la substitució d´aquesta per consignes. La propaganda feixista es distingeix en particular per provocar tres emocions: el sentiment de por, la incitació de l´odi i el menyspreu de la veritat.

D´altra banda, la Política nova es basava en la primacia real i legal del líder suprem, en l´existència d´una fèrria jerarquia i en l´adhesió incondicional dels súbdits a les necessitats del poble, és a dir, a les disposicions de l´Estat. Però tant important com l´anterior era la construcció de l´Home nou: vigorós, viril, treballador, familiar i de costums sans. La vigoria, la salut i la disciplina individuals, expressades per exemple en els hàbits d´higiene i l´exercici físic, eren la contrapartida individual al règim col·lectiu de la força, l´ordre i la seguretat. Qui excel·lia en les virtuts de l´home nou era condecorat per l´Estat i elevat a la categoria d´heroi, si es sacrificava per aquell.

El feixisme posseïa una ètica basada en tots els valors esmentats i el rebuig dels valors essencials del règim democràtic provinent de les revolucions nord-americana i francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Des de l´òptica democràtica, el feixisme és, per contra, un règim repressiu de la llibertat, promotor de la discriminació i obstructiu de la solidaritat. No és una ètica desitjable per a la pau i la convivència. Convé, doncs, per tot plegat, distingir que és i què no és feixisme. Si ens acostuméssim a dir que els gossos són llops, quan vinguessin aquests ens agafarien desprevinguts. El mateix pot passar si anomenem feixisme a allò que no ho és.

 

Norbert Bilbeny

Catedràtic d´Ètica de la Universitat de Barcelona i co-autor del llibre ¿Un mundo mejor? Balance moral de la Guerra Fría hasta hoy (Icaria, 2017)

www.norbertbilbeny.com

Comprova els teus coneixements!

Mentre Mussolini i Hitler governaven a Itàlia i Alemanya en els anys trenta, a Espanya es fundava el partit d´inspiració feixista. Com es deia?

El feixisme considera com valors a seguir la sensibilitat, la raó, la imaginació, el pluralisme i la crítica?

Quina era la consigna de Mussolini?

Ànims, has completat un 0%