Política i història

Estàndard
Fàcil

‘L’efecte Bolsonaro’, o perquè Amèrica Llatina gira a la dreta

La victòria del candidat ultradretà a les eleccions presidencials del Brasil ha provocat un impacte com el de Donald Trump als Estats Units. I consolida un moviment reactiu després de governs progressistes a molts països americans. Les causes són complexes. Les expliquem.

“L’apologia del comunisme i el foment de la lluita de classes, així com fabricar, comercialitzar i distribuir símbols de propaganda amb la falç i el martell o qualsevol altre mitjà de difusió favorable al comunisme seria castigat amb una pena de reclusió d’entre dos i cinc anys i el pagament d’una multa”. Així ho recollia el projecte de llei 5358/16 presentat fa dos anys per Eduardo Bolsonaro, fill de l’actual president electe de Brasil, a la Càmera de Diputats. L’any següent va proposar alterar les Lleis Antiracisme i Antiterrorisme per assolir el seu objectiu. Lluny d’apaivagar el seu anticomunisme visceral, durant la darrera campanya electoral, Bolsonaro júnior va manifestar durant un míting com, si el seu pare sortia escollit, “es faria neteja a fons” i “els marginals rojos” serien “esborrats del país”. Un cop assentats al poder, segur que els Bolsonaro hi tornaran.

L’anticomunisme, però, és només una de les característiques que defineixen l’ideari de Jair Bolsonaro, el fins fa poc desconegut diputat etern —assolí el seu escó el 1991— que va guanyar la segona volta de les eleccions presidencials al Brasil. Ara catapultat a la categoria de celebritat pels mitjans brasilers i internacionals ha aconseguit una victòria incontestable. Per bona part de la població ha estat un triomf inexplicable que els ha agafat per sorpresa, com els va sobtar en el seu moment la victòria de Donald Trump. Tot plegat obeeix al reduccionisme o simplisme amb que analitzem determinats fets, en aquest cas sengles eleccions.

Caricaturitzar les amplies majories assolides per Bolsonaro i Trump (més de 50 milions i 62 milions de vots respectivament) no permet comprendre les causes que han provocat el seu ascens al poder, ni l’abast del que això suposa. Malgrat les similituds són dos casos amb matisos diferencials rellevants, atès que en la victòria de Bolsonaro cal contextualitzar la seva elecció en les dinàmiques pròpies de la política llatinoamericana, les quals tenen poc a veure amb la realitat nord-americana. Per tant el primer que cal fer es deslliurar-nos de la nostra visió eurocèntrica si volem analitzar amb encert la geopolítica a l’Amèrica Llatina. Perquè ni les formes, ni els discursos s’assemblen als existents a Europa.

Què ha dut a Bolsonaro a derrotar àmpliament el candidat del Partit del Treballadors? Sense cap mena de dubte una suma de factors, els quals en convergir han generat l’escenari idoni pel triomf de l’ex militar. En la relació d’elements que hi han contribuït podem anomenar des del desencís de bona part de la ciutadania brasilera envers els successius governs d’esquerres precedents (presidits entre els anys 2003 i 2016 per Lula Da Silva i Dilma Rousseff) en identificar-los amb la corrupció, fins a la manca de lideratge de l’esquerra (afavorit per l’empresonament de Lula), passant pels suports rebuts per Bolsonaro (Exèrcit, elits econòmiques, celebrities).

A això hi podem afegir la incidència de les fake news i l’evangelisme (Bolsonaro ha tret rèdits en presentar-se com el candidat que promou els valors de la família tradicional), la participació d’Steve Bannon com assessor de la seva campanya i el fet que l’ara president electe es presentés com una alternativa patriòtica i “anti casta” en un context d’inseguretat, violència (opció d’ordre) i creixent desafecció de la classe política (identificada, com hem esmentat, amb la corrupció).

Aquest batibull de propostes, en un context d’alta polarització de la societat (evident en els resultats electorals en que Bolsonaro ha capitalitzat eminentment el vot urbà, el de major densitat demogràfica) ha aconseguit fer-se veure més que la retòrica incendiària d’un candidat aparentment matusser amb un discurs netament populista que, arran de l’atemptat que va patir, es va recloure evitant el desgast públic que van sofrir els seus rivals.

En el fons, el triomf de Bolsonaro, o potser hauríem de dir la derrota d’Haddad, exemplifica i corrobora el gir cap a la dreta que des de fa uns anys està experimentant Amèrica Llatina. Les esperances que molts ciutadans van dipositar en l’ascens al poder de les esquerres en plena Postguerra Freda semblaven posar punt i final a les ingerències nord-americanes a la zona. Res més lluny de la realitat. Poc més d’una dècada més tard el miratge es va esvair a recer d’una crisi econòmica a escala mundial que va agreujar encara més la situació de fragilitat dels governs liderats per l’esquerra a la regió.

Així, l’esperança que en el seu moment va suposar per bona part de les classes populars del continent l’arribada al poder de dirigents com Hugo Chávez, la nissaga Kirchner, Pepe Mújica, Evo Morales, Rafael Correa, Mel Zelaya, Fernando Lugo, Michelle Bachelet o el mateix Lula Da Silva, entre d’altres, ha acabat generant, en la majoria de casos, frustració. Si bé és cert que en alguns països es van estendre a la majoria de la població determinats serveis bàsics, com l’educació, la sanitat o l’accés als aliments de primera necessitat (entre els anys 2000 i 2014 la taxa de pobresa disminuí 20 punts, la fam es reduí un 50% en relació al període precedent i la mortalitat infantil va decréixer dos terços), es va reconèixer la seva pluralitat ètnica, s’aprovaren lleis de despenalització de l’avortament o es jutjà als responsables de les dictadures militars precedents, el cert és que aquesta temptativa de forjar el socialisme del segle XXI en clau llatinoamericana no va acabar de reeixir.

A banda dels problemes esmentats, el bolivarianisme, la reformulació del marxisme en clau llatinoamericana que conjuga patriotisme, socialisme i republicanisme cívic i que esdevingué font d’inspiració d’alguns dels dirigents citats, no va saber capitalitzar els seus èxits electorals i va iniciar, tret d’algunes excepcions, una progressiva pèrdua de suport electoral. Tot i els intents de gestionar una agenda en clau social, molts ciutadans van vincular aquests governs amb la corrupció, la ineficàcia (reconeguda en el camp econòmic públicament pel propi Nicolás Maduro) i, fins i tot, amb l’autoritarisme.

Alguns punts d’inflexió en aquest capgirament de les dinàmiques al continent, més enllà de la incidència d’elements “externs” (vinculats a estratègies per enderrocar governs legítims mitjançant campanyes mediàtiques i tàctiques de guerra de IV generació) el trobem en tres fets: la mort de Chávez (el principal referent del bolivarianisme), el restabliment de les relacions cubano-nord-americanes i l’impacte de la caiguda el preu del petroli en les economies d’aquests països. Tres indicadors que, en part, expliquen el gir polític viscut a l’Amèrica Llatina a recer de l’esgotament i col·lapse de l’esquerra i la desconfiança vers les institucions i el sistema democràtic per part de la ciutadania. No debades segons dades recollides pel Latinobarómetro el 2017, només un 53% dels llatinoamericans estaven satisfets amb la democràcia (un 43% de brasilers s’hi mostrava en contra).

Aquest context de descrèdit i impopularitat de les formacions d’esquerres i de desconfiança i legitimitat de la democràcia afavorí l’ascens al poder de l’ex president de Boca Juniors, Mauricio Macri, a Argentina, el creixement electoral de Keiko Fujimori al Perú, la presidència del tecnòcrata Temer a Brasil o la pèrdua constant de suport electoral d’alguns líders de la regió. En aquesta ocasió les oligarquies i la dreta neoliberal no han necessitat cap cop d’estat. La involució incruenta s’ha gestat sobretot pels demèrits i la ineficàcia de l’esquerra profusament explotats pels seus rivals polítics.

En aquest escenari, aquella esquerra que pretenia regenerar el castrisme i superar l’escenari de la Guerra Freda tot articulant una alternativa real al sotmetiment tradicional dels països d’Amèrica Llatina als interessos dels Estats Units es troba en plena decadència. Bolsonaro és un símptoma més d’aquest canvi de cicle que aboca a molts d’aquests estats a esdevenir dictocracies, en les quals els ciutadans prefereixen un govern d’ordre i autoritari a preservar els seus drets civils. Un dels votants de Bolsonaro ho sintetitzava així: “prefereixo un president homòfob a un que sigui un lladre”.

 

FOTO: Beto Oliveira 

Comprova els teus coneixements!

El gir a la dreta arriba després del desencant amb governs d'esquerres. Quina és la principal causa?

Quants electors brasilers van votar a favor de Bolsonaro?

Quin nom rep la reformulació del marxisme en clau llatinoamericana que conjuga patriotisme, socialisme i republicanisme cívic?

Ànims, has completat un 0%