Societat

Estàndard

El fenomen Rosalía: el naixement d’una estrella global

Tot és enorme al voltant de Rosalía: el talent, la gosadia, l'èxit, l'aplaudiment i les expectatives. S'ha convertit en el fenomen més gran de la música popular espanyola en les dues últimes dècades

L’èxit fulgurant de Rosalia ens ofereix diverses lectures sobre com funciona en l’actualitat el negoci musical i sobre determinats aspectes sociològics i culturals. Igualment, les crítiques sobre El mal querer, el seu últim disc, han estat majoritàriament elogioses, obtenint qualificacions que superen el notable generalment. La seva projecció s’estén també a mitjans internacionals. Només cal veure la repercussió que ha obtingut després de conquerir dos premis Grammy llatins.

La passió per la música de Rosalía Vila Tobella (Sant Esteve Sesrovires, 1993) va néixer d’una manera inesperada, quan tenia set anys i el seu pare la va animar a cantar en un àpat familiar. Sense pretendre-ho, va tocar la fibra dels que l’escoltaven i es va fixar que ploraven. Els seus veïns encara tardarien uns anys a veure el seu talent.

Rosalía va començar a cantar seriosament amb tretze anys però va voler perfeccionar la seva tècnica amb classes de cant que la van acabar portant al Taller de Músics, on va conèixer el cantaor José Miguel Vizcaya, Chiqui de la Línea. Va ser llavors quan va començar a interessar-se pel flamenc i la fusió, la qual cosa la va dur a aconseguir l’única plaça disponible a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), l’any 2014, per poder estudiar l’ofici de cantaora.

https://www.youtube.com/watch?v=6O192OAzMH8

Com una jove artista procedent del flamenc es converteix en un fenomen sociològic en menys de dos anys? La història de Rosalía és pròpia del món accelerat en què vivim, el d’una immediatesa devoradora. No fa ni dos anys, Rosalía debutava amb Los Angeles (2017), un disc de flamenc i una declaració d’intencions triant a un productor de la talla de Raül Refree. També havia col·laborat amb un dels exponents del trap, C. Tangana, entre d’altres. Per tant, semblava clar que Rosalía no volia limitar-se a un estil o etiqueta concreta. I aquí apareix una de les apostes més clares de l’artista: la diversitat i la barreja.

Personalitat artística

Rosalía ha seguit també altres camins en la seva aposta com, salvant les distàncies, la que va portar a Taylor Swift fer el salt del country al pop. Partint del flamenc, ha buscat en el trap i en els sons més urbans els seus elements de fusió per crear una obra que no solament l’ha convertit en la diva dels millennials sinó que ha arribat al gran públic. El mal querer es converteix així en un disc eclèctic. Encara que la nissaga flamenca aparegui en la majoria de temes, són cançons com Malamente, el vertader gran èxit de la cantant, Pienso en tu mirá o Bagdad les que han destacat per crítica i públic.

https://www.youtube.com/watch?v=Rht7rBHuXW8

En tot el procés d’ascens de Rosalía també cal destacar la seva personalitat. En nombrosos reportatges i articles sobre ella s’assenyala com dirigeix la seva pròpia carrera. Les decisions que pren estan planificades per continuar en la direcció que ha marcat l’arribada de El mal querer. Al costat d’això, la imatge i estètica que ha triat també han estat encertades, com s’ha comprovat en els vídeos d’avançament del disc. Rosalía també sembla haver pres nota del que fan artistes internacionals com, per exemple, Beyoncé o Rihanna. Cal no oblidar la mateixa temàtica conceptual del disc, un treball que aborda una relació sentimental tòxica, un factor que contribueix a donar-li un valor afegit.

La conquesta del públic anglès

Una de les dimensions més importants d’aquest fenomen és la conversió de Rosalía en una estrella global. Aquest és un fet nou en la música espanyola i Rosalía sembla tenir-ho molt clar. No hi ha dubte que té talent, qualitat, carisma i confiança en si mateixa, i la seva aposta per transcendir les seves fronteres estilístiques i territorials és un fet. Va decidir passar de la discogràfica Universal a Sony per donar sortida al seu projecte perquè veia més possibilitats, i la campanya de promoció així ho ha demostrat.

https://www.youtube.com/watch?v=rZTaZRLv3GE

Vivim a l’era digital, xarxes socials i seguidors a Instagram, YouTube, Twitter, Facebook, etc., Rosalía ha sabut aprofitar totes les possibilitats d’aquests mitjans per arribar al seu públic potencial. Però no n’ha tingut prou. Al contrari, ha aparegut en mitjans tradicionals per transcendir al gran públic. Portades i reportatges en revistes de gran abast, entrevistes a la televisió, anuncis, etc., no han deixat d’aparèixer en aquests últims mesos.

Rosalía s’ha fet omnipresent i ha aconseguit algunes fites promocionals com anuncis a les pantalles de Times Square de Nova York, la seva actuació al programa “Later … with Joos Holland” de la BBC, la seva fotografia al costat de Tim Cook, el CEO d’Apple, o estar nominada a cinc Grammy Llatins per Malamente sense haver publicat el disc. A més, ha participat en la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, Dolor i gloria (2019), i ha rebut els elogis de figures consagrades com Alejandro Sanz, Alicia Keys o Halle Berry.

La dimensió internacional de Rosalía ha estat un element determinant per aconseguir un major reconeixement al seu propi país. Les expectatives generades en el món anglosaxó han contribuït al fet que Rosalía es vegi d’una altra manera a Espanya. Cal tenir en compte l’ascens dels sons llatins globalment, però no és menys cert que des d’Espanya no havia arribat una artista amb aquesta força.

Autenticitat postmoderna

El debat que ha suscitat més comentaris sobre Rosalía és el que fa referència a l’autenticitat i té a veure amb la diversitat i la postmodernitat. Fa uns mesos es va generar una important polèmica sobre l’apropiació cultural de Rosalía, que qüestionava la legitimitat de l’artista pels seus orígens. No obstant això, el tema estava més centrat en una qüestió estètica i simbòlica, especialment en relació als seus dos primers vídeos, el de Malamente i Pienso en tu mirá. Aquest és un matís interessant perquè ens mostra l’impacte visual en una cultura postmoderna i com Rosalía ha sabut jugar encertadament amb aquests elements. A més, la qüestió de l’apropiació cultural va reforçar la seva proposta i li va fer guanyar adeptes a la seva causa, especialment d’àmbits insospitats. Al capdavall, com ella bé defensa, la diversitat sempre ha estat aquí.

https://www.youtube.com/watch?v=p_4coiRG_BI

Rosalía ha sumat influències i ha generat un còctel interessant i atractiu per a un públic molt ampli, amb un segell propi basat en les línies que determinen l’autenticitat en la postmodernitat que no és altra que segurament l’habilitat per crear alguna cosa pròpia a partir de la diversitat i el mestissatge, en un context en què tot canvia a gran velocitat, de manera que deixar empremta és molt més complicat.

El debat sobre Rosalía se centra també en quant hi ha de talent i quant d’una calculadíssima i enorme campanya de màrqueting i promoció. La resposta sembla força clara: el públic ha contribuït en l’èxit de Rosalía, la crítica s’ha desfet en elogis cap al seu treball, i la seva omnipresència per diferents canals i mitjans ha donat un resultat segurament més gran de l’esperat.

La qüestió és si Rosalía serà un fenomen momentani o aconseguirà transcendir més enllà. Carisma i mitjans per fer-ho no semblen faltar-li. Mentrestant, com a fenomen sociològic a Espanya, va més enllà dels límits del període que ens ha tocat viure i situa el llistó molt alt per als que vinguin darrere.

 

Foto:  Diario de Madrid