Política i història

Estàndard
Fàcil

El judici al procés posa el Tribunal Suprem en el centre de la política

El judici contra dotze líders de l'independentisme marcarà la vida social i política a Catalunya. I condicionarà l'agenda política a Espanya en els mesos vinents. Aquestes són les claus d'un cas històric

El judici contra els líders del Procés independentista a Catalunya ja està en marxa. Durant més de tres mesos, el Tribunal Suprem serà l’epicentre del conflicte legal, polític i emocional entre l’Estat i el moviment independentista. Però el judici tindrà també una dimensió internacional: més de 600 periodistes arribats de cinquanta països estan acreditats per cobrir el judici.

Dotze són els processats: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Turull, Dolors Bassa, Raül Romeva, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila. Exceptuant els tres últims, que es troben en llibertat, els altres encausats fa més d’ un any que estan en presó preventiva.

En el transcurs del judici compareixeran més de cinc-cents testimonis entre els quals destaquen l’expresident del Govern, Mariano Rajoy; l’exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, o l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.

Una majoria social a Catalunya considera que el judici contra els líders independentistes exemplifica el fracàs polític, democràtic, i social de l’estat espanyol. El diàleg ha sucumbit al soroll sord i pesat de la llei. Analitzem les claus que marcaran el desenvolupament del judici.

 

Un judici amb dimensió política

La decisió de si qualificar de “presos polítics” o “polítics presos” els líders independentistes processats ha vingut a establir, tant als mitjans de comunicació com als missatges polítics, una mena de biaix ideològic. Afirmar el primer, és interpretat com una ‘complicitat’ amb l’independentisme, mentre que defensar el segon pot ser vist com un posicionament que traspassa la simple qualificació jurídica del terme.

Un Estat de Dret no pot assumir l’existència de presos polítics, ja que estaria reconeixent, de facto, que la suposada separació de poders no existeix. Però la realitat és molt més complexa. L’aplicació dels principis de Montesquieu a les democràcies representatives en general, i al disseny institucional de l’Estat espanyol concretament, no funcionen sense ingerències polítiques. La justícia està polititzada, en major o menor mesura, pel mateix disseny institucional, en el moment que, per exemple, els vocals de Consell General del Poder Judicial (CGPJ) són elegits pels partits polítics.

L’ofensiva legal contra l’independentisme, ja abans de començar la vista del judici oral, ha posat a prova els fonaments propis de l’Estat de Dret. Dos exemples: la dura intervenció de la Policía Nacional i la Guardia Civil per impedir, l’1 d’octubre del 2017, un referèndum sense conseqüències polítiques reals; i l’aplicació d’unes presons provisionals considerades per institucions internacionals com abusives.

Si no és un judici polític, és un judici fortament polititzat. I, si no són presos polítics, són presos empresonats per causes polítiques.

 

De què els acusen

El Suprem considera que els acusats van tenir un paper essencial en un pla ideat des del 2012 a la Generalitat per declarar la independència de Catalunya. Per fer-ho, diuen el fiscal i l’acusació, van saltar-se la Constitució, lleis estatals i van incomplir desenes de resolucions del Tribunal Constitucional que anul·laven les iniciatives que aprovaven el Govern i el Parlament per avançar en el seu pla independentista.

El jutge que va instruir el procediment, el fiscal i l’acusació popular (a càrrec del partit d’ultradreta Vox) mantenen que els acusats van cometre un delicte de rebel·lió. Mentre que l’advocat de l’Estat, que depèn del Govern central, diu que el delicte és de sedició. La principal diferencia entre un delicte i l’altre és el fet d’haver-se produït, o no, violència. Aquesta serà la clau del judici.

Les defenses diuen que en cap cas hi va a ver violència. Comparteixen l’objectiu, però cada advocat té la seva pròpia estratègia. Tots volen que els seus clients siguin absolts o se salvin, almenys, de llargues penes de presó (vegeu el gràfic). Hi ha advocats que plantegen un “judici polític” perquè el donen per perdut i ho refien tot a la justícia europea.

I hi ha, per contra, els qui es veuen capaços de guanyar la batalla jurídica i demostrar que no hi va haver ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació. Aquest últim delicte (gastar diners públics de forma il·legal) és l’únic que ha estat considerat pels tribunals europeus que s’han pronunciat sobre la demanda d’extradició dels líders acusats que van marxar a l’estranger.

 

Rebel·lió?

Els delictes de rebel·lió i sedició es diferencien principalment pel que fa al supòsit de la violència i les penes: mentre que la rebel·lió pot comportar penes de fins a 30 anys de presó, la pena màxima per sedició és de 15 anys.

El Copi Penal regula el delicte de rebel·lió, en el marc dels delictes contra la Constitució espanyola. En la primera línia del redactat, explicita que només són “reus del delicte de rebel·lió els que s’alcessin violentament i públicament” en diferents supòsits, entre els quals “declarar la independència d’una part del territori nacional”. El supòsit de violència que exigeix aquest delicte és el que ha sembrat la indignació entre els sobiranistes, que insisteixen que les mobilitzacions sempre van ser pacífiques i en cap cas es va exercir la força.

Al seu torn, el text tipifica la sedició com un delicte contra l’ordre públic. El Codi Penal apunta que “són reus de sedició els que, sense estar compresos en el delicte de rebel·lió, s’alcin públicament i de manera tumultuària per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis o a qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords o les resolucions administratives o judicials”.

Així, els acusats de sedició s’enfrontarien a una pena de vuit a deu anys, mentre que en el cas que siguin autoritats públiques (com és el cas dels ex membres del Govern) la pena seria d’entre deu i quinze anys. En tots dos casos s’imposaria la inhabilitació absoluta per al mateix període.

 

El precedent de l’euro ordre

L’ordre de detenció europea o euro ordre és un procediment judicial transfronterer que serveix per agilitzar els tràmits d’extradició entre els països d ela Unió Europea. Quan Espanya va activar l’ordre de detenció europea contra els líders independentistes processats que fan marxar l’estranger, començaria un laberint judicial que tindria repercussions diplomàtiques amb Bèlgica i Alemanya.

A diferència dels dotze polítics i activistes que s’asseuen a la banqueta dels acusats, un total de set polítics vinculats als fets del Procés estan a l’estranger. L’expresident Carles Puigdemont i els exconsellers Antoni Comín, Lluís Puig i Meritxell Borràs, se’n van anar a Brussel·les; Marta Rovira i Anna Gabriel a Suïssa, i Clara Ponsatí va tornar a Escòcia, on imparteix classes a la Universitat de Saint Andrews.

Puigdemont va ser detingut el 26 de març de 2018 al nord d’Alemanya per la policia de l’Estat federal de Schleswig Holstein. Però el jutge responsable d’estudiar el cas per tramitar l’euro ordre va considerar que: “hi ha raons suficients per creure que els actes concrets (…) constitueixen actes delictius, però d’un altre ordre, en concret delictes de lesions, de resistència a l’autoritat o pertorbació l’ordre públic. No obstant això (…) la sala no aprecia que aquestes accions individuals fossin capaces de posar seriosament en perill l’ordre constitucional de l’estat espanyol”.

Per consegüent, el tribunal alemany va decidir tramitar l’ordre d’extradició, però únicament sota el precepte de delicte de malversació de fons. Un mes i mig després, la justícia belga rebutjava extradir Toni Comín, Meritxell Borràs i Lluís Puig per un defecte formal en la tramitació de l’euro ordre. La justícia espanyola, en un gest sense precedents en la jurisprudència europea, va decidir retirar l’euro ordre en considerar insuficient la causa de malversació.

La renúncia de las justícia espanyola va crear un contenciós diplomàtic amb Alemanya i Bèlgica i va posar en sendera el funcionament del mecanisme europeu d’extradició. Però, sobretot, els respectius revessos legals situaven la justícia espanyola en una posició que revelava una voluntat judicial i política més d’acord al càstig exemplar que al de la neutralitat que se li suposa a la Llei .

 

L’impacte polític

El procés independentista ha condicionat completament l’agenda dels partits polítics tant d’àmbit autonòmic com estatal. La decisió de Mariano Rajoy d’aplicar l’article 155 va posar el PSOE contra les cordes, forçant-lo a alinear-se amb l’anomenat “bloc constitucionalista” liderat per PP i Ciutadans. Si bé la decisió va poder ser compresa en major o menor mesura a la resta de l’Estat, a Catalunya va ferir la sensibilitat de molt votant socialista, la identitat del qual remet a les idees de pluralisme nacional i federalisme territorial del catalanisme polític de Pasqual Maragall.

D’altra banda, el procés judicial contra l’independentisme cohesiona el bloc independentista: la CUP, ERC, i l’herència de CiU, fos en la seva forma PDeCAT o Junts pel Sí. La CUP ha intentat sempre mantenir una identitat pròpia, però no ha pogut escapar-se de la força gravitacional que genera el bloc independentista. Avui dia, la CUP segueix sostenint el Govern de la Generalitat.

La internacionalització del conflicte ha estat sempre en les ments dels líders independentistes, que veien a Europa un possible aliat dels seus interessos. L’estratègia que s’estudiava abans de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 era que la comunitat internacional es pronunciaria, no ja acceptant Catalunya com a Estat, sinó intervenint per forçar un referèndum d’autodeterminació vinculant.

L’estratègia independentista va menysvalorar la força diplomàtica de l’Estat i va confondre la geopolítica amb la bona voluntat. Internacionalment, la batalla sobre el relat d’independència va tenir el seu moment culminant l’1-O, durant la celebració del Referèndum a Catalunya. Aquell dia es van projectar al món la imatge de brutalitat policial amb una població pacífica, passiva, i clarament heterogènia. El judici contra els líders independentistes posarà de nou a Espanya sota els focus de l’atenció internacional.

Comprova els teus coneixements!

Quina és la principal diferencia entre els delictes de rebel·lió i de sedició?

Quin és el delicte pel qual un tribunal Alemany concedia l’extradició del ex president Carles Puigdemont

Quin partit polític exerceix l’acusació popular contra els líders independentistes?

Ànims, has completat un 0%