Món

Estàndard
Fàcil

Missatge en una ampolla, o els plàstics que mai desapareixen

És un dels grans problemes de la humanitat, però cada vegada hi ha més alternatives al plàstic, més investigació en nous materials, més propostes d’economia circular, en què el residus plàstics passen a convertir-se en recursos i no en simples deixalles inútils, i més iniciatives que ens conviden a acostar-nos al residu zero

Quins tres objectes portaries a una illa deserta? És una pregunta a la qual tothom s’ha hagut d’enfrontar en alguna ocasió i les possibles respostes es tornen pràcticament infinites. No obstant això, encara que sembli gairebé impossible, totes elles comparteixen un tret comú: algun d’aquests tres objectes, o potser fins i tot els tres, estarà fet de plàstic. Ni tan sols el senyor Wilson, aquella mítica pilota de voleibol, que fet i fet va acabar convertint-se en l’inseparable amic d’un nàufrag Tom Hanks, es deslliurava d’això.

Des de la seva invenció i expansió globalitzada, allà pels inicis del segle passat, els plàstics ens han anat conquistant lentament. Però ha estat una invasió silenciosa, imperceptible, gairebé troiana, d’aquestes en què no t’adones que l’enemic s’ha colat a casa teva fins que ja és massa tard. La seva lleugeresa, durabilitat i baix cost de producció han estat les principals característiques que els han obert la porta de les nostres llars. No obstant això, aquestes mateixes bases, magnífiques durant molts anys, s’han tornat en una arma de doble tall.

Resulta tan fàcil rebutjar-los, tan barat produir-los, i la nostra societat és tan dependent d’ells que, a escala global, arriben a generar prop de 400 milions de tones de residus plàstics a l’any i, segons estimacions de l’Organització de les Nacions Unides (ONU ), s’arribarà als 500 milions per a l’any 2020, l’equivalent a 70.000 vegades el pes de la torre Eiffel. Unes xifres astronòmiques que es tornen més que preocupants en descobrir que, segons la mateixa ONU, únicament un 9% d’aquests residus es reciclen i tornen a posar-se en circulació.

El problema del reciclatge

“No reciclem bé”, adverteix Alejandro Piñol, tècnic en prevenció de residus de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). “Pràcticament tot el que arriba al contenidor gris – explica – és reaprofitable, però un cop allà el que pot recuperar-se és poc i de mala qualitat. Cal reciclar en origen, a les nostres cases”. Encara que el nostre país gaudeix d’uns bons índexs de reciclatge pel que fa a envasos i residus plàstics, amb xifres que superen el 70%, la veritat és que són moltes les administracions que s’han posat mans a l’obra per fer un pas més i reduir el consum de plàstics, procurant evitar, en darrer terme, que la seva gestió suposi un problema.

Una d’aquestes iniciatives és “Millor que nou”, una campanya de la qual Piñol és un dels màxims responsables i que busca que els ciutadans prenguem consciència, però d’una manera més pràctica. “Es tracta d’oferir algunes eines per poder tornar als orígens, a viure com ho feien els nostres avis i a adquirir hàbits de consum saludables: a comprar a granel, a reutilitzar objectes o fins i tot a reparar quan sigui necessari. Hem de tallar el problema en l’inici de la cadena, evitant generar-lo”, afegeix. I té raó, perquè la gestió dels residus plàstics potser és un dels majors problemes mediambientals als quals haurà d’enfrontar-se societat del segle XXI.


Només per posar un exemple, depenent del material amb el qual estigui feta, una ampolla de plàstic triga una mitjana d’entre 450 i 600 anys a degradar-se completament. I d’elles es fabriquen al món unes 20.000 cada segon. Si es té en compte que únicament un petit percentatge d’aquestes ampolles serà reciclat, i que són molt pocs els residus plàstics incinerats a causa del perjudici ambiental que suposa la seva crema, resulta fàcil imaginar que, si tot segueix igual, els envasos dels nostres refrescs preferits ens sobreviurà durant diverses generacions per acabar, en el millor dels casos, al costat d’una gegantina muntanya de residus en un abocador controlat, gestionat amb tota probabilitat pels nostres rebesnets.

Una amenaça per les especies marines

Molts d’aquests residus, però, acaben rebutjats al mig de la natura, on suposen un problema encara més gran. “La majoria de les escombraries que trobem en els oceans prové bàsicament de terra”, afirma Blanca Bassas, biòloga de la Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins (CRAM). Sovint, tortugues, dofins i balenes confonen els plàstics amb presses i se’ls mengen, o bé acaben enredant amb ells i, quan això passa, les seves hores de vida estan comptades.

“Més de la meitat dels animals que arriben al centre ho fan per incidents relacionats amb els residus plàstics. Se solen recuperar tortugues amb bosses a l’estómac i fins i tot algunes que s’han empassat bastonets de les orelles o palletes de plàstic i han quedat aturades en els seus esòfags”, es lamenta Blanca Bassas. Però la cosa no acaba aquí, perquè una vegada a l’aigua, els plàstics comencen a degradar-se, formant una sopa de microplàstics. Les conseqüències són encara imprevisibles.

Els experts parlen que hi ha cinc illes de plàstics en els nostres mars, que creixen dia a dia, descontrolades. “Afortunadament no són illes físiques, però sí llocs en els oceans en els quals, a causa dels corrents marins, hi ha una gran acumulació d’aquests microplàstics”, matisa Bassas. “Desconeixem el seu efecte real sobre la salut humana, encara que és molt probable que molts d’ells siguin tòxics per a nosaltres”, adverteix. “El que està clar – diu – és que un cop els peixos els ingereixen entren a formar part de la cadena alimentària”, on s’acumulen en teixits musculars i òrgans.

A més, per la biòloga, les conseqüències de tant plàstic en els oceans no només tenen a veure amb la contaminació, sinó que la seva presència massiva també pot arribar a suposar un greu problema per a la diversitat del planeta. “Moltes espècies invasores fan servir els plàstics marins com a mitjà de transport. S’han trobat espècies aferrades a una ampolla que sura per l’oceà i que han arribat a zones on fa uns anys era impensable trobar-les”, afirma alarmada, imaginant el perill que aquest fet suposa per als ecosistemes més fràgils.

L’esperança en l’educació ambiental

L’educació ambiental és una eina imprescindible per fer front al problema. És per això que ja són molts els centres educatius que intenten formar futurs ciutadans compromesos amb el seu entorn. “Els hàbits que s’aprenen de petits, com tendir a produir els mínims residus possibles, perduren en la vida adulta”, assegura Paulina Pérez, coordinadora de la Xarxa d’Escoles Sostenibles de Catalunya (XESC), un projecte impulsat pel govern de la Generalitat que busca incrementar la sostenibilitat en els centres escolars, per tal de repercutir positivament sobre tota la comunitat educativa.

En les escoles de la xarxa no només s’aborden els plàstics, encara que siguin la cúspide del problema, sinó que es procura que l’impacte de la vida acadèmica sobre el medi ambient sigui el mínim possible. Per a Pérez, resulta esperançador veure com “són els joves els que prenen partit i intenten canviar allò que els envolta i que els afectarà en el futur, arrossegant també a les seves famílies”. “Però no els podem deixar sols”, afegeix, “cal que consumidors i administració treballem units per trobar solucions”.

Mentre això passa, alguns herois anònims, potser farts d’esperar que es produeixi un canvi definitiu que mai arriba del tot, han decidit començar a fer girar la roda pel seu compte. “No es tracta que uns pocs facin les coses perfectes, sinó que hi hagi moltes persones fent coses, encara que siguin imperfectes”. Aquest és l’esperit amb què neix Pure Clean Earth, un projecte sense ànim de lucre, sorgit a Barcelona i amb nombroses rèpliques a tot el món.

Pure Clean Earth gairebé tots els caps de setmana organitza neteges de platges i llocs públics a través de les xarxes socials, sempre amb una doble missió: netejar el que altres embruten i crear consciència d’això. Andrea Torres, cofundadora de la iniciativa ho té molt clar. “Es pot viure sense plàstics – afirma- només cal prendre consciència i anar canviant hàbits a poc a poc”. Encara que admet que no es tracta d’una tasca fàcil: “no és senzill arribar al Zero Waste (residu zero), perquè el plàstic ens envolta, però sí que podem reduir dràsticament els residus que generem”. Per Torres “no es tracta de salvar el món, sinó d’ajudar a canviar cap a on va. Només cal buscar alternatives”.

Alternatives al plàstic

Amb aquest objectiu va sorgir fa poc més d’un any ‘Yes future’, el primer supermercat lliure de plàstics de Barcelona, una iniciativa pionera que ha trencat amb el concepte tradicional de supermercat. Olga Rodríguez, propietària del local, coincideix amb Torres en la dificultat de desfer-se d’aquest material al 100%: “es pot arribar a viure sense plàstics, però per a això cal posar-los les coses fàcils als consumidors”. Per això, a la seva botiga els clients compren amb els seus propis envasos reutilitzables. La iniciativa ha fet impacte i l’establiment no només compta ja amb una bona clientela fixa, sinó que molts altres negocis propers han seguit la seva estela, ampliant la seva oferta de productes lliures embolcalls. Tot i això, Rodríguez sap que encara queda un llarg camí per recórrer. “Consumidors i proveïdors sovint hem de renunciar a certs productes o marques per evitar generar residus plàstics innecessaris”, es lamenta.

Sigui com sigui, el cert és que el canvi ja ha començat i que cada vegada hi ha més alternatives al plàstic, més investigació en nous materials, més propostes d’economia circular, en què el residus plàstics passen a convertir-se en recursos i no en simples deixalles inútils, i més iniciatives que ens conviden a acostar-nos al residu zero.

Sembla que estem a prop del desastre però encara queda marge per a l’esperança. Ara només ens cal saber si el dia en què ens toqui viatjar a aquesta illa deserta haurem d’escriure un missatge d’auxili desesperat, o bé un en què indiquem als nostres possibles rescatadors que s’ho prenguin amb calma, que allà no s’està ni de bon tros tan malament. Això sí, entre aquests tres objectes personals haurem d’incloure només paper i llapis, perquè l’ampolla en la qual enviem el missatge fa temps que ha arribat al seu destí. I estarà encara molts anys allà, esperant-nos.


Un altre futur és possible

“The future is this way”, diu un cartell a l’entrada. Qui els havia de dir a Olga Rodríguez i Alejandro Martínez de viure en un tercer sense ascensor anava a ser la clau que els obrís la porta al futur. “Estàvem cansats de pujar i baixar escales per anar a llençar les escombraries i vam pensar que hi hauria molta gent com nosaltres”, fa broma Rodríguez, però afirma que aquesta va ser l’espurna amb la qual es va iniciar el projecte de crear el primer supermercat lliure de plàstics de Barcelona.

“Yes future” (Viladomat, 66), convida a pensar en un futur alternatiu, en el qual els raspalls de dents de bambú, els fregalls vegetals i les palletes metàl·liques no són només excentricitats d’uns pocs esnobs postmoderns, sinó la realitat diària de centenars de persones que es plantegen una existència més respectuosa amb el seu entorn.

“En aquest supermercat es compra a granel i els clients porten els seus propis envasos”, afirma la copropietària, així no cal obligar a ningú a consumir una quantitat mínima de producte. “Som facilitadors. Intentem posar-li les coses més fàcils a la gent”, afegeix. “Agafes el que vols, pagues i te’n vas”. I si, per algun casual, oblides en l’envàs a casa, pots comprar-te’n un reutilitzable, però sempre com a últim recurs.

Es tracta d’un establiment en el qual els clients poden aconseguir tots els productes necessaris d’ús quotidià: llegums, pasta, galetes, fruits secs, cereals, espècies. Tot en pots de vidre, a punt per a l’autoservei. Sense bosses i, si hi ha alguna, de paper. Però potser el més curiós siguin les aixetes, repartides per les parets del local, que dispensen tota mena de begudes com vermut, cervesa o refrescos, però també oli o mel, i fins i tot productes de neteja. “Tots els productes que oferim són ecològics i acords amb la nostra filosofia, si no, no els portem”, assegura Rodríguez. Així els clients, que cada vegada són més, poden estar segurs que allò que consumeixen ha tingut una gestió sostenible durant tot el procés.

“Yes future” s’ha convertit en un reducte lliure de plàstic al cor de Barcelona, en una idea pionera que lluita per mostrar a la societat que un altre futur, un sense plàstics, és possible. Encara queda molt per recórrer, “encara no tenim tota la varietat de productes que volem, com ara els productes frescos”, es lamenta Rodríguez. Tot arribarà. A poc a poc. De moment ja ens han indicat quin és el camí.

Etiquetes

Comprova els teus coneixements!

Quan tarda a degradar-se de mitjana una ampolla de plàstic?

Què passa quan els peixos ingereixen plàstics?

Què fa l’entitat sense ànim de lucre Pure Clean Earth?

Ànims, has completat un 0%