Societat

Estàndard

Si l’habitatge és un dret, per què no es compleix?

La Constitució reconeix el dret a l’habitatge i obliga els poders públics a garantir-ho. Una casa és una necessitat bàsica per poder viure amb dignitat, però s’ha quedat sols en mans del mercat privat. Els preus no paren de pujar i molts ciutadans no poden accedir a un habitatge

Pujades desorbitades del preu del lloguer, famílies que són desnonades de casa seva perquè no la poden pagar, persones que no poden fer front a les factures de la llum, l’aigua o el gas… De situacions com aquestes, en sentim a parlar de forma recurrent als mitjans de comunicació o en el nostre entorn més proper i totes elles suposen un incompliment del dret a l’habitatge digne. Però si les persones tenim aquest dret, per què s’incompleix tant sovint?

D’entrada aclarim què significa garantir el dret a l’habitatge. No consisteix simplement en garantir un sostre sota el qual dormir, és molt més que això.  Suposa que l’habitatge compti amb els subministraments necessaris per poder viure dignament (aigua, llum, gas…), perquè puguem fer coses tant necessàries i quotidianes com dutxar-nos, cuinar, encendre la llum de casa, posar l’estufa per no passar fred o un ventilador  per no passar calor… I comporta també que tinguem l’espai suficient per al nombre de persones que vivim a casa, perquè cadascuna de nosaltres tinguem unes mínimes condicions de comoditat i intimitat.

A més, segons organismes internacionals com Nacions Unides (ONU), perquè un habitatge sigui digne ha de situar-se també en un entorn adequat, és a dir, estar en un barri dotat dels serveis mínims (per exemple comptar amb clavegueram, servei de neteja…) i amb equipaments com centres sanitaris, escoles, biblioteques… perquè les persones que hi vivim no haguem de fer distàncies molt llargues per poder-hi arribar.

A un habitatge digne que reuneixi totes aquestes característiques, s’hi ha de poder accedir amb uns costos que siguin suportables segons els ingressos de les famílies. Què vol dir suportable? Segons Nacions Unides, això significa que l’habitatge no costi més d’una tercera part dels ingressos mensuals de cada llar. Per exemple, si una família té uns ingressos mensuals de 2.400 euros, haurien de destinar un màxim de 800 euros a l’habitatge.

Finalment, una última condició perquè una família vegi garantit el seu dret a un habitatge digne és que tingui la seguretat de poder seguir vivint a casa seva amb una certa continuïtat en el temps. És a dir, que no visqui sota l’amenaça permanent de ser desnonada en no poder fer front als costos de l’habitatge, per no tenir prou ingressos. En aquests casos, les administracions públiques tenen l’obligació de buscar solucions per garantir el dret a l’habitatge d’aquestes famílies.

A diferents nivells (internacional, europeu, estatal, català….) existeixen múltiples normatives que protegeixen el dret a l’habitatge digne. Una de les normatives més importants en l’àmbit internacional és el PIDESC (Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals), on es considera que garantir el dret a l’habitatge és una de les condicions fonamentals perquè les persones puguem tenir una vida digna, juntament amb d’altres necessitats bàsiques com l’alimentació, la roba… Aquest és un pacte subscrit per l’Estat espanyol l’any 1977, fa més de 40 anys.

A més, a l’Estat espanyol, la Constitució de 1978 també reconeix el dret a l’habitatge digne i obliga als poders públics a promoure les condicions i les normatives necessàries perquè així sigui. També a Catalunya trobem aquest dret protegit a l’Estatut d’Autonomia de 2006.

Aleshores, si s’incompleix el dret a l’habitatge, podem denunciar-ho davant de la justícia? No exactament. El dret constitucional a l’habitatge no es pot recórrer a un tribunal per si mateix, a diferència d’altres drets més protegits per la Constitució (com la propietat privada o la llibertat d’expressió). Ara bé, si es poden recórrer davant dels tribunals ordinaris les vulneracions de les lleis aprovades pel parlament per regular el dret a l’habitatge.

La realitat és que fins ara aquest dret no s’ha protegit adequadament arreu del país. Tot i que l’habitatge és una necessitat bàsica per poder viure amb dignitat, ha quedat en mans del mercat privat (promotores immobiliàries, bancs, fons d’inversió…). Mentre que qualsevol de nosaltres pot anar a una escola pública o a un hospital públic, perquè l’Estat sí ha assumit major responsabilitat en el dret a l’educació i a la salut, no és així en el cas de l’habitatge. Tan sols un 2% del total d’habitatges d’Espanya corresponen a habitatge social promogut pels poders públics. Així doncs, la majoria de la població es veu obligada a accedir a l’habitatge –si pot- a preu de mercat, ja sigui comprant una casa o llogant-la.

Això no és així en d’altres països europeus. Per exemple, a Holanda, el percentatge d’habitatge social és del 32% i a Àustria del 23%, segons el web Housing Europe. Però a l’Estat espanyol històricament s’ha deixat l’habitatge en mans privades i han mancat polítiques públiques per garantir el dret a l’habitatge a tota la ciutadania. Una altra característica d’Espanya és que s’ha fomentat molt més la compra d’habitatges que en d’altres països del Nord d’Europa, on l’opció del lloguer està molt més estesa.

Però, és clar, la majoria de famílies no poden pagar el que val una casa de cop i han de demanar un crèdit al banc –el que es coneix com a hipoteca- per poder-la comprar i després anar tornant poc a poc i durant molts anys al banc els diners que li ha  deixat, amb interessos afegits, que representen el marge de benefici de les entitats financeres.

A Espanya, entre mitjans dels 90 i principis dels 2000, moltes famílies es van endeutar amb els bancs per imports molt elevats, perquè el preu de l’habitatge va créixer molt ràpidament (es va doblar en ciutats com Barcelona i Madrid) durant un període conegut com a “bombolla immobiliària”. L’any 2008 aquest bombolla va esclatar, perquè moltes famílies, en un context de crisi econòmica, van perdre la feina i no podien seguir pagant la hipoteca. Va començar una forta onada de desnonaments – hi ha hagut 28 al dia a Catalunya entre 2008 i 2017- i van sorgir moviments socials com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) per defensar els seus drets.

Paral·lelament, els bancs van començar a donar menys hipoteques, per no córrer el risc de donar crèdits que després potser no podrien recuperar i l’opció del lloguer va començar a créixer a Espanya. Però els problemes amb el lloguer no van trigar en arribar, especialment a les grans ciutats com Madrid o Barcelona. Són ciutats on cada vegada hi ha més turisme i molts propietaris de pisos prefereixen llogar-los a turistes per dies que no pas a persones que viuen a la ciutat, perquè en poden acabar traient un major rendiment econòmic.

En aquest context, apareix el Sindicat de Llogateres, un nou moviment social que s’afegeix a la PAH, per demanar als poders públics que canviïn les normatives que regulen el lloguer i que, segons el seu parer, han contribuït a les fortes pujades de preus dels darrers anys.

Gràcies a la pressió de moviments socials com aquests i de la sensibilitat a les seves demandes d’algunes administracions públiques s’han aconseguit alguns avenços polítics i legals per protegir el dret a l’habitatge. Però encara persisteix el problema de fons: l’habitatge és més considerat un bé de mercat, amb què treure beneficis, que un dret social que s’ha de garantir a tothom. Queda, doncs, un llarg camí per recórrer.

Comprova els teus coneixements!

Què significa garantir el dret a l'habitatge?

Les Nacions Unides consideren que l'habitatge no hauria de costar més d'una determinada part dels ingressos mensuals de cada llar. ¿Quina és aquesta part?

Quan el 2008 va començar una forta onada de desnonaments van sorgir moviments socials per defensar el dret a l'habitatge. Quin va ser el més important?

Ànims, has completat un 0%