Política i història

Estàndard

Neus Català, memòria viva contra el nazisme

Neus Català va morir el 13 d’abril del 2019, als 103 anys d’edat. Era supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück. La seva vida es va convertir en la memòria viva contra totes les formes, passades i presents, del nazisme i el feixisme

La catedral gòtica més famosa del món, i el que és segur la més visitada (més de dotze milions de persones anuals), no ha caigut del tot. Queda en peu la seva estructura, amb la façana i les seves dues imponents torres a l’oest. Però la torre més alta del medi, amb l’agulla que arribava gairebé als cent metres, i dues terceres parts del sostre medieval de fusta ja no hi són. El dia 15 d’abril del 2019, un foc iniciat poc abans de les vuit del tard devorava aquesta agulla amb l’escultura del gall i que contenia relíquies mil·lenàries. Per als parisencs i els francesos en gene-ral, l’incendi significava un cop sentimental tremend

A Paris és habitual de creuar l’Illa de la Ciutat, com s’anomena aquest enclavament rodejat pel riu Sena que es remunta a la vella Lutècia gal·lo romana, i veure de refiló la catedral emblemàtica amb aquella serenor que el pas del temps semblava fer indestructible. Per això, quan s’hi va declarar l’incendi a les bastides des d’on s’estava restaurant la teulada, la incredulitat va ser manifesta. Amb l’afegit que, en l’època actual de la imatge globalitzada, tothom ho va poder veure en directe. La caiguda de l’agulla va ser el moment culminant, sense saber si s’acabaria salvant la resta, en una barreja d’estupor i malastrugança.

Notre Dame es va començar a construir el 1163 i es va acabar el 1345) era tant periodístic com una lletania del passat d’aquest país. Allà s’hi han coronat i casat tant reis francesos com anglesos i navarresos, consagrat emperadors que es feien seva la revolució, rehabilitat Joana d’Arc. Allà hi ha estat aclamat el col·laboracionista Pétain i poc després De Gaulle com a alliberador. Allà s’hi han fet els funerals del mateix De Gaulle com a primer president de la V República, així com del seu successor Pompidou i el socialista Mitterrand. I allà s’hi ha celebrat la cerimònia de record pels sagnants atemptats de París el novembre del 2015.

I, durant tot aquest temps immemorial, Notre-Dame havia continuat intacta, malgrat totes aquestes guerres, ocupacions i revolucions. Com un símbol intocable i majestàtic. Victor Hugo l’havia immortalitzat amb la seva novel·la Nostra Senyora de París (1831), amb el geperut que rondava per les golfes ara desaparegudes, i que pel·lícules i musicals l’havien acabat de fer cèlebre a tot el planeta.

A mitjanit, finalment, el president de la República Francesa, Enmanuel Macron, apareixia davant les càmeres i els micròfons, acompanyat de l’arquebisbe de París, Miche Aupetit. Havien acabat de visitar conjuntament amb l’alcaldessa, Anne Hidalgo, l’interior de la catedral i podien constatar que l’estructura principal havia aguantat. Tot i que el forat a la cúpula era ben visible.

“Reconstruirem Notre-Dame perquè és el que els francesos esperen, perquè és el que la nostra història mereix, perquè és el nostre destí profund”, proclamava Macron. I d’aquesta manera, llançant una col·lecta nacional i internacional (els mecenes del luxe Bernard Arnault i François Pinault ja protagonitzen una cursa milionària), Macron apel·lava a fer aquesta reconstrucció “tots junts”. Un lema que l’incendi de la catedral fa possible ara i que era impensable unes hores abans. Els francesos han trobat una raó, sense

Neus Català va sobreviure a l’horror dels camps d’extermini nazis gràcies a la força moral i la solidaritat entre companyes. Quan va ser alliberada, es va prometre no oblidar. Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català va continuar lluitant per la memòria.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí en el llibre Un cel de plom (Ara Llibres) amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història d’una dona valenta que ha lluitat fins a l’extenuació per salvaguardar la memòria dels deportats i en favor dels drets democràtics.

La vida de Neus Català és la història viva d’un segle i d’una lluita constant. La lectura de la seva biografia causa impacte. Són cent anys, que engloben tots els capítols importants del segle XX, a més dels més terribles. Al nostre parer, dins de Neus Català hi ha moltes Neus, és com una matrioska russa, perquè parlem de la deportada, de la víctima, de la comunista, la republicana, de l’exiliada.

La vida de Neus Català és un viatge per la memòria d’una dona que dóna veu a moltes dones. “Deixo de ser la Neus Català Pallejà per ser la presonera 27.534. Duc un triangle invertit, que m’identifica com a presa política, amb una F de França. Soc casada amb l’Albert i per tant també tinc la nacionalitat francesa.”

Va néixer el 6 d’octubre de 1915, filla de pagesos del Priorat. Tenia vint-i-un anys quan va esclatar la Guerra Civil. Amb les seves ganes d’ajudar, es va fer responsable d’una colònia de 182 nens orfes, amb els quals es va exiliar a França. Allà es va enamorar i va col·laborar amb la Resistència. El 1943 la van detenir els nazis i va passar per diversos camps de concentració.

Més enllà del relat de l’horror, el seu cas aporta aspectes de gran interès: Neus Català gesta un discurs de resistència i supervivència que manté de manera combativa fins a la data. Català venç la voluntat de deshumanització del règim nazi i, no només això, sinó que construeix una veu pròpia fugint de la individualitat i creant una consciència profunda de col·lectivitat.

Els seus records són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història. La seva història és un exercici de memòria per recordar, a totes les veus que ho neguen, que l’holocaust i els camps d’extermini van existir.

Neus Català va sortir dels camps i va començar a viure. Va fer de l’experiència vida, lluita i memòria històrica. Un homenatge al sacrifici, la justícia, les llibertats democràtiques i la defensa dels drets humans.

exteriors, per anar plegats. Perquè han vist com la història se’ls hi queia a sobre.

Altres notícies: