Política i història

Estàndard

La democràcia treu per fi a Franco del Valle de los Caídos

Per què a Espanya li ha costat tant poder exhumar el cadàver del dictador del mausoleu en què estava i en el que es troben milers de les seves víctimes? Per respondre hem de fer una mica de història

El cadàver del general Francisco Franco Bahamonde, que va estar regint amb mà de ferro Espanya durant gairebé 40 anys, va ser traslladat el passat 24 d’octubre des de la basílica de la Vall dels Caiguts fins al cementiri madrileny de Mingorrubio.


El trasllat de les restes mortals de Franco d’un enorme mausoleu a un petit cementiri madrileny ha ressuscitat una vella controvèrsia entre els partits d’esquerra i els de dreta. Les forces conservadores han criticat l’exhumació i l’han titllat d’electoralista, perquè s’ha produït pocs dies de l’inici de la campanya dels comicis legislatius del 10 de novembre. Les formacions progressistes, per contra, consideren que ha estat el moment oportú, i fins i tot alguns dirigents d’esquerra opinen que s’ha realitzat molt tard.

De fet, Franco portava enterrat al Valle de los Caídos des de la seva mort, el novembre de 1975, gairebé 44 anys. El Valle de los Caídos és un monument construït a la serra madrilenya per ordre del mateix Franco al poc que aquest guanyés la guerra civil espanyola, que va començar el 1936 i va acabar el 1939. El conflicte bèl·lic es va iniciar per un cop d’Estat protagonitzat per militars rebels, instigat per partits conservadors i feixistes i finançat per empresaris contraris a la Segona República. Poc després que comencés la conflagració, Franco es va convertir en el máxim responsable dels colpistes i va passar a anomenar-se “caudillo”.

La guerra civil va causar centenars de milers de víctimes en els dos bàndols en lluita, tant en el que es va alçar en armes contra l’Estat democràtic com entre els defensors de la Segona República.

El bàndol franquista, auto denominat “nacional”, va comptar amb el suport de dos estats totalitaris que aleshores amenaçaven l’estabilitat d’Europa: el nazi d’Adolf Hitler, dictador d’Alemanya, i el feixista italià de Benito Mussolini. Els governs de Berlín i Roma van enviar tropes per ajudar a Franco, mentre que la Unió Soviètica, governada per un altre dictador, el comunista Josef Stalin, donava suport a l’Exèrcit republicà, que va demanar també ajuda a les democràcies europees (França i Gran Bretanya) amb escàs èxit. La guerra civil espanyola ha estat interpretada per alguns historiadors com el pròleg de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Després de la victòria de Franco, amb Espanya delmada i arruïnada per la guerra i per la repressió que els falangistes van infligir després a tots aquells que es van significar per la seva defensa de la democràcia, el nou dictador va manar erigir un mausoleu per a major i glòria de l’auto denominat Moviment Nacional, el partit únic que li donava suport.
El monument va ser aixecat pedra a pedra per milers de presos republicans, que tenien així que redimir el “pecat” d’haver defensat la llibertat i la democràcia. Molts d’aquests obrers forçosos van morir mentre edificaven el monestir i la basílica.

Valle de los Caidos, Madrid

A l’interior del temple, regentat per una comunitat de monjos benedictins, van ser enterrades més de 33.000 persones dels dos bàndols, que van caure durant les batalles i les represàlies de la guerra. Es desconeix la identitat de la majoria d’elles i, per aquesta raó, els detractors del Valle de los Caídos parlen de “la fossa comuna més gran d’Espanya”.

Aquests mateixos crítics, entre els quals es troben milers de familiars de víctimes del franquisme, reclamen que el polèmic monument es converteixi en un centre d’interpretació de la memòria històrica, que expliqui la guerra civil i la dictadura posterior (1936-1975) a les generacions més joves.
Per què en aquests 44 anys de democràcia ningú s’ha atrevit a treure a Franco del mausoleu que es va construir a sang i va esculpir per a major glòria d’ell i el seu règim? Per què si va ser un dictador sanguinari, les seves restes mortals no van tenir la mateixa destinació que les dels seus aliats contemporanis Hitler i Mussolini?

Ni com Hitler ni Mussolini

Hi ha diverses raons que poden respondre les dues preguntes. Algunes d’elles són: Hitler i Mussolini van provocar la Segona Guerra Mundial, juntament amb el Japó. I la van perdre. No van poder ser jutjats per les potències aliades que els van vèncer, perquè el primer es va suïcidar i el segon va ser linxat per soldats enemics i combatents de la resistència italiana. El nazisme i el feixisme van ser prohibits en els seus respectius països. I, al contrari que a Espanya, exhibir símbols nazis o feixistes en aquests països pot ser penat amb la presó. El cos de Hitler va ser cremat i el de Mussolini està enterrat en un modest cementiri civil italià.

Franco, en canvi, va poder ser dictador durant prop de 40 anys perquè es va abstenir de lluitar contra les democràcies occidentals durant la guerra mundial i, a mitjans del segle XX, el seu règim autoritari va ser reconegut i fins i tot recolzat pels Estats Units i la comunitat internacional.

Franco va morir al llit. Els demòcrates espanyols, alguns d’ells a l’exili, no van aconseguir enderrocar-lo vida. I, després de la seva defunció, els seus seguidors, que no eren pocs, van pactar amb els líders de l’oposició una transició cap a un règim de llibertats que fos homologable amb la resta de democràcies occidentals, així com una amnistia per a tots els presos polítics i exiliats. A canvi, no hi hauria depuracions de franquistes en l’aparell de l’Estat i els canvis serien progressius i pausats en tots els àmbits: institucionals, socials, econòmics, religiosos, etcètera.

Pressionats pels dirigents democràtics i les opinions públiques interior i internacional, els arquitectes d’aquesta transició van ser el rei Joan Carles, hereu polític de Franco, i Adolfo Suárez, un alt dirigent del Movimento Nacional que el 1977 es va convertir en el primer president del Govern elegit en unes urnes lliures des de 1936.

Els líders democràtics es van marcar com a prioritats consolidar les llibertats i els drets individuals i col·lectius dels espanyols, ampliar l’Estat del benestar i incorporar-se a la Unió Europea. Durant els primers anys de la transició, van preferir no aixecar polseguera en els influents alts funcionaris franquistes integrats en l’Exèrcit, l’administració de Justícia i la policia, per exemple, ni en la ultraconservadora jerarquia episcopal, que exercia llavors una enorme influència en àmplies capes de la població espanyola.

Treure aleshores a Franco del Valle de los Caídos hauria estat percebut com una “intolerable provocació” per aquells poderosos sectors. I ningú fins ara s’ha atrevit a posar-li el cascavell al gat, els familiars i admiradors han estat donant desesperades urpades a l’aire per evitar-ho.