Política e historia

Estàndard

Què va ser el franquisme?

Una dictadura que va durar 40 anys a Espanya. Els regim imposat pels militars després de la Guerra Civil (1936-1939) és conegut com a franquisme pel nom del dictador: el general Francisco Franco. Aquí expliquem aquest període negre de la història

El general Francisco Franco (1892-1975) fou un militar colpista que va dirigir un exèrcit sublevat el 1936 contra el govern legítim de la República Espanyola, i posteriorment, a partir de 1939, s’erigí en dictador durant prop de quatre dècades d’un règim antidemocràtic (conegut com a Franquisme) on no existia la separació de poders, s’exercia una violenta repressió contra els opositors i s’adoctrinava la població en el nacionalcatolicisme.

El règim Franquista se sustenta en el dret de conquesta del territori en una guerra civil llarga i cruenta. Un enfrontament bèl·lic on el suport rebut per la dictadura feixista italiana de Mussolini i la nazi de l’Alemanya de Hitler esdevenen claus per assolir la victòria militar. En l’esfera interna, Franco i els militars revoltats rebien el suport de persones i organitzacions d’arreu del territori espanyol per motius ideològics, econòmics, socials i religiosos.

Durant la guerra civil, més enllà de les operacions estrictament militars, el bàndol franquista va llençar centenars de bombardejos aeris contra la població civil resident en territori republicà, causant desenes de milers de morts. En les àrees conquerides consecutivament, practicava una repressió ferotge contra els considerats opositors polítics, que van ser assassinats en multitud de casos sense judici previ. Eren abolits els partits polítics i sindicats a excepció del creat pel règim, de la mateixa manera que llibertats fonamentals com les de manifestació, reunió, expressió i associació eren prohibides o restringides de manera extraordinària.

La llarga dictadura es caracteritzà per l’aplicació de dos grans instruments de domini sobre la societat espanyola: la repressió violenta i el control social. La voluntat era institucionalitzar la separació entre vencedors i vençuts, tornant en impossible un procés de reconciliació. La repressió s’aplicà a la llarga nòmina de membres susceptibles de ser considerats membres de la que anomenaven ”antiespanya”: socialistes, comunistes, liberals, demòcrates, capitalistes, sobiranistes, maçons, jueus, etc.

El sentiment d’odi vers aquests col·lectius les va convertir en una ideologia, la ideologia de l’exclusió, que la dictadura franquista va promoure amb vehemència a través dels seus canals d’adoctrinament. El règim no va pretendre mai tancar el conflicte civil obert amb la guerra, el va mantenir artificiosament al llarg de les dècades per fonamentar el seu dret a existir: la que ells deien “autèntica Espanya”, que havia de governar sempre i per imposició per evitar la tornada de l’antiespanya. No és circumstancial, en aquest sentit, que la declaració de l’estat de guerra s’allargà molt més enllà del final de la guerra civil, fins al 1948.

El règim tenia una nul·la voluntat d’integrar a una part de la societat, que en va quedar automàticament exclosa. El franquisme va descartar bastir un nou estat prou atractiu per integrar una major part d’una societat recosida després del trauma generat per la guerra. Un nou estat acceptat i amb capacitat de pervivència sense necessitat d’emprar l’instrument de la repressió.

La ideologia d’exclusió per motivacions polítiques va fer necessària l’aplicació d’un aparell repressor implacable, representat per l’extensa xarxa de camps concentració, el treball esclau en els primers anys de postguerra i el manteniment d’un contundent sistema penitenciari. En aquests espais es promulgava l’adhesió forçada al règim a través de la reeducació i la redempció.

Per completar la repressió el franquisme va crear un sistema de control sobredimensionat que va ocupar totes les esferes de la vida: des de l’organització del treball, als mitjans de comunicació, passant per l’associacionisme, l’ensenyament en totes les seves etapes o el gaudi de l’oci. En aquesta esfera de la societat, d’aparent llibertat, s’adoctrinava en la reeducació, o bé, en la submissió de l’individu davant el règim.
L’església catòlica hi va participar de manera activa —sempre amb excepcions—, emergint com un actor principal alineat amb la dictadura franquista. Aportava el seu corpus doctrinari per donar legitimitat teològica a la justificació de la repressió. No envà, el règim franquista també es caracteritza com un règim nacional-catòlic. En diversos àmbits, com el de l’ensenyament, exercia personalment aquest control social.

El grau de violència de la dictadura es va modular amb el pas del temps. Durant la guerra civil i la primera postguerra era una violència indiscriminada, simbolitzada pels milers d’afusellaments extrajudicials al llarg del conflicte i de les execucions derivades dels consells de guerra sumaríssims instruïts per la justícia militar. Només a Catalunya, prop de 82.000 persones van ser acusades d’haver comès delictes polítics contra la dictadura entre el 1939 i el 1980, el 90 per cent entre 1939 i 1945. En 4.411 casos van ser condemnats a mort i executats. Sobretot després de la derrota del feixisme italià i el nazisme alemany el 1945, la dictadura optà per aplicar una violència selectiva, menys extensa, però amb la mateixa voluntat d’exercir el control sobre la societat a través del dret d’utilitzar la força en qualsevol moment.

Franco, que tenia un control absolut del règim, quasi mai va emprar la paraula feixista per caracteritzar la nova Espanya que liderava. De fet, en paraules seves va voler distingir-se del feixisme italià i el nazisme alemany apel·lant al catolicisme del règim com a característica nuclear i diferent de la resta. “¡En España se es católico o no se es nada!”, diria en una entrevista. No pretenia una revolució de caràcter feixista, sinó un retrocés a la reconquesta dels valors que, afirmava, definirien a la “verdadera España”. Eren els valors de l’antiliberalisme a ultrança, la preponderància de la vella estructura de classes socials, la reacció visceral a la reforma, i l’omnipresència de la moral catòlica en la vida privada i pública de la societat.

El règim va evolucionar al llarg de les seves quasi quatre dècades d’història però sempre sota la figura i personalitat de Franco, extremadament refractari al canvi, probablement per no posar en perill el seu enorme poder. El cabdill no era discutit i s’admetia que ell, com a home providencial, “només responia davant de Déu i la història”. No només això, també era propulsat com a “sentinella d’occident” enfront d’una hipotètica amenaça comunista.

Arribada la mort del dictador l’any 1975, s’inicia el procés de transició política de la dictadura a una democràcia en forma de monarquia parlamentària. L’objectiu dels principals actors polítics involucrats era apartar el passat del debat polític i no utilitzar-lo contra els adversaris. Es buscaria l’anhelada reconciliació, pretesa per sectors dels dos bàndols enfrontats, mitjançant un “pacte d’oblit”.