Tria la teva opció de lectura
Des que es va saber que Bad Bunny actuaria a la Super Bowl va haver-hi molt rebombori. En general, i a pesar que en països com Espanya el futbol americà a penes tingui repercussió, cada any sol haver-hi prou debat previ sobre la idoneïtat que determinat/da artista canti en aquest esdeveniment. S’entén que aquest és un espectacle esportiu, televisiu i comercial de primer ordre i, d’aquesta manera, es marca un barem d’exigència alt: que ens sembli un gran artista, que no desentoni en l’esdeveniment, etc. No obstant això, la conversa pública d’enguany era d’una altra magnitud, d’una molt major. I això era així per múltiples raons.
En primer lloc, per un clàssic i ja massa socorregut retret que refereix a la suposada qualitat musical del reguetón en general i, més en particular, sobre la falta de talent i capacitat vocal de Bad Bunny. Des de fa ja bastants anys, aquest tema és recurrent. Cada vegada que es viralitza una cançó de reguetón o algun artista del gènere copa una certa fama, es produeix una reacció visceral i en tromba de persones i comunitats molt heterogènies però que comparteixen una característica comuna: un menyspreu al reguetón per ser massa simple i per estar replet d’artistes sense cap talent. De fet, si ens n’anem una mica més enrere en el temps, el rebuig generalitzat també remet a la misogínia i al caràcter inapropiat de les seves líriques (almenys fins que comencem a adonar-nos que això dista molt de ser patrimoni exclusiu del reguetón).
El més curiós d’aquesta reacció és que, si bé l’arquitectura musical del reguetón tendeix a la simplicitat i no sol ser gaire variada, la crítica a la música per no ser “realment música” no és en absolut nova. En el seu moment, el rock va experimentar una reacció similar per part dels progenitors de les primeres generacions que l’escoltaven, que només sentien soroll produït per uns imberbes artistes sense coneixement ni gust musical. I fins i tot va succeir amb el jazz, que era identificat amb el caos i la falta de simetria. Encara que, francament, en la crítica al reguetón per una suposada falta de qualitat musical subjau una altra dimensió que no era tan pròpia de la crítica al rock i sí parcialment de la crítica al jazz: una part de qui sostenen tal argumentació en moltes ocasions no estan tan preocupats per la qualitat musical del gènere com per poder reafirmar un gust musical excel·lent alhora que es rebutja alguna cosa com a massa “baix”, propi de gent que no és com “nosaltres”, etc. És a dir, amb freqüència, aquesta crítica al reguetón pot soterrar una sort de classisme, quan no, a vegades, fins i tot una certa xenofòbia o racisme (encara que no és necessari que sigui així, per descomptat).
Per contra, no es tracta d’afirmar tot l’oposat i dir que el reguetón és sublim musicalment sostenint absurdes comparacions entre el registre vocal de Michael Jackson i Bad Bunny, per exemple. Es tracta de comprendre la música en el seu context, en el que ofereix, en el que sedueix i comprendre on es posa l’esforç i l’atenció, en comptes d’abominar-ho tot.
En segon lloc, i sobretot en clau més interna dels EUA, l’actuació de Bad Bunny a la Super Bowl incitava a la polèmica per ser l’artista de renom que més paradoxes podia suscitar, com les crítiques MAGA han revelat clarament. El fet de ser un artista llatí, que actuï en espanyol i que alhora sigui nord-americà, a pesar que amb freqüència els EUA tractin Puerto Rico com una entitat exògena que no forma part del seu cos polític… Era alguna cosa de difícil digestió per a molts. Només fa falta veure la reacció de Trump a l’actuació del conill dolent: i no és si més no irònic que ara preocupi al president dels EUA la sensibilitat dels nens davant les coreografies de Bad Bunny?
D’altra banda, s’ha observat també a Espanya una reacció una miqueta paradoxal que ha fet que molts se sumin als dos arguments que acabo de comentar. Especialment per part de qui solen reivindicar la llengua amb una mescla d’orgull i supèrbia, en comptes de com una eina per a unir, s’ha atacat Bad Bunny pel poc que se li entén, per exemple. I sí, l’argot emprat, el registre vocal i la tècnica emprada en el seu gènere no són les formes més assequibles per a un parlant de la llengua a Espanya, però potser no s’han passat els mateixos que vociferen ara mitja vida taral·larejant cançons en llengua anglesa que a penes sabien cantar? Aquí va haver-hi pocs retrets. I hi ha qui dirà: ja, però això és una altra llengua. Però amic meu… Cap llengua viva deixa de tenir varietats dialectals, argots diferents, registres distints… La teva falta de prodigalitat en aquests camps no és tan diferent de la teva falta de coneixement en altres llengües: res de què avergonyir-se, però res de què queixar-se.
En tercer i últim lloc, i des d’un altre eix de coordenades, hi ha qui pensa que el missatge de Bad Bunny sobre l’amor, l’enteniment i la unió dels pobles d’Amèrica (continent) és el que comunament es coneix com a crítica controlada. I cal dir que aquest punt no és tan fàcil de sortejar. És a dir, a través d’un artista de primer ordre que no és en absolut subversiu en relació amb un sistema desigual, individualista i depredador, els missatges de Benito només semblen tan potents pel contrast amb el distòpic que ens està tocant viure. I sí, certament és així. Bad Bunny no és ni pot ser una cosa semblant a un líder revolucionari. No promou canvis en el sistema ni té una alternativa al realment existent. No és el seu propòsit tampoc. Però si bé podem trobar a faltar algú que es comprometi de manera radical amb tota forma d’injustícia, que injuriï el genocidi a Gaza, la desigualtat extrema o la crisi climàtica amb la mateixa energia que les brutalitats de l’ICE, la veritat és que tampoc està de més que, ja que ens toca viure una nit tan fosca, hi hagi algú que no sols doni una nota de color, sinó que mostri el mínim d’humanitat que assumíem que tothom tenia i hauria de tenir, però que, per desgràcia, hem comprovat que és un bé escàs avui dia.
