{"id":30410,"date":"2026-03-26T12:58:26","date_gmt":"2026-03-26T11:58:26","guid":{"rendered":"http:\/\/revistaxq.com\/?p=30410"},"modified":"2026-04-16T12:40:57","modified_gmt":"2026-04-16T11:40:57","slug":"no-es-feixisme-pero-aixo-recorda-als-anys-trenta","status":"publish","type":"post","link":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/no-es-feixisme-pero-aixo-recorda-als-anys-trenta\/","title":{"rendered":"No \u00e9s feixisme\u2026 per\u00f2 aix\u00f2 recorda als anys trenta"},"content":{"rendered":"

A l’acabament de la Primera Guerra<\/a> Mundial, en 1918, els desequilibris provocats per aquesta i el Tractat de Versalles van adobar el terreny per al desenvolupament i la consolidació dels moviments feixistes a Europa, que van rebre l’empenta final a la calor del crack borsari de 1929. No aprofundiré aquí: la història és de sobres coneguda. Per part seva, el col·lapse financer del 2008, la crisi climàtica, l’auge dels feminismes o, finalment, la pandèmia del COVID-19 van ser alguns dels vectors principals utilitzats per a justificar una sort de reacció política en el nostre temps, que ha anat creixent i s’ha anat retroalimentant a la calor d’unes xarxes socials que han servit de cambra de ressò sense gairebé restriccions. La idea del que hi ha de comuna en aquests dos moments és, en realitat, molt elemental: davant la detecció dels primers problemes importants, es desvia l’atenció cap a un fetitxe que ens permeti continuar vivint de la mateixa forma, responsabilitzant a un tercer (el fetitxe) de tots els nostres problemes. El recurs al fetitxe ha estat una cosa molt pròpia dels discursos feixistes. No obstant això, si ens atenem al que se’ns diu amb freqüència… Convindrem que el feixisme ja no existeix, o sí que existeix? Fa algunes setmanes, en plena precampanya de les eleccions federals a Alemanya, la candidata per AfD (Alternativa per Alemanya) no va tenir objeccions a dir que Adolf Hitler era comunista. D’aquesta manera, la candidata intentava distanciar-se de les comparatives que sovint s’estableixen entre el nazisme i el partit polític que ella lidera. El missatge era clar. D’una banda, el nazisme històric continua sent aberrant. Per l’altra, aquesta aberració es vincula a l’altre extrem del nostre espectre polític.<\/p>\n\n\n\n

Referent a l’aberrant que ens continua semblant el nazisme, vam tenir també recentment la polèmica sobre si Musk va fer o no la salutació nazi (Sieg Heil). De fet, la disculpa a la malaptesa per part de l’ADL (Lliga Anti-Difamació, que persegueix els comportaments antisemites) semblava calmar les aigües. D’altra banda, encara més recentment, Donald Trump va plantejar la possibilitat de “netejar” Gaza, convertint l’espai en una mena de complex turístic (o d’una altra índole). Això sí, sense palestins: el pla és “traslladar-los” a un altre lloc.<\/p>\n\n\n\n

Si es para esment a aquests exemples, i podríem trobar molts més, ràpidament ens adonarem d’alguna cosa: les formes importen i es procura cuidar-les bastant. Sí, jo mateix he dit en alguna ocasió que vivim en el temps polític del soroll i la mala educació. Però el que sostinc aquí no es contradiu en absolut. La forma a la qual em refereixo aquí és a la deliberada intenció de distanciar-se de les formes i la simbologia que ens retrotreguin als moviments feixistes del passat: Hitler continua sent detestable, el Sieg Heil és condemnable, la neteja ètnica és una aberració, etc. No obstant això, aquests discursos polítics, que tant volen cuidar que la seva forma no ens recordi un passat abominable, es troben impregnats d’atacs constants i brutals, sovint deshumanitzadors, contra els migrants, contra les persones d’esquerres, contra les feministes, etc. Per descomptat, sempre se li posa un matís a cada atac: a la immigració irregular, a les persones d’esquerres empobridores, a les radicals que estan contra els homes, etc. No obstant això, per poc que es grati, s’observa que aquests peròs no són sinó la justificació que solidifica el fetitxe, un fetitxe que no és sempre el mateix, ni s’expressa sempre de la mateixa manera, però que continua compartint la matriu feixista: la discriminació i subordinació de l’altre, del més vulnerable, del díscol, del discrepant i, en definitiva, de qualsevol desafiament a l’ideal que es vol mantenir d’una societat (gairebé) perfecta.<\/p>\n\n\n\n

Així, la forma sembla molt problemàtica, però el contingut… El contingut sembla que es pot camuflar. La tesi que s’està sostenint en aquest escrit tal vegada pot aclarir-se en la mesura en què veiem el revers d’aquesta. Rammstein és una banda alemanya de metall. Des dels seus inicis han estat molt polèmics per múltiples raons (no és el que moltes bandes busquen per a fixar l’atenció del públic?). Una de les principals raons, sobretot en els seus inicis en els anys 90, té a veure amb l’ús d’una estètica i uns codis de comportament que recuperen alguns elements que rememoren el nazisme: el Goose-Step (pas militar de l’oca) en alguns dels seus vídeos i concerts o, fins i tot, la utilització de les imatges del triomf de la voluntat de Leni Riefenstahl per al videoclip de Stripped<\/em> (versió del clàssic de Depeche Mode). La polèmica va arribar a créixer fins al punt que en 2001 van treure el tema Links 2 3 4<\/em> per a, exacerbant encara més aquests elements estètics-militaristes de l’Alemanya del Tercer Reich, aclarir que són d’esquerres. El mateix títol de la cançó reflecteix aquesta ambivalència: links<\/em> és esquerra en alemany, mentre que 2 3 4<\/em> fa referència, és clar, als passos de la marxa militar.<\/p>\n\n\n\n

D’aquesta manera, si fem cas al que la mateixa banda ens transmet, el contingut que fan s’allunya molt del pensament nazi i, en general, de tota narrativa feixista. No obstant això, de manera provocadora i polèmica, van optar per replicar les formes d’aquest aberrant moviment històric. La forma és molt fàcil d’identificar i, per tant, és molt fàcil de condemnar. És la cosa visible en tot discurs: el reconeixement de determinades figures històriques, de determinats comportaments i, de manera general, la simbologia i els elements estètics ens retrotrauen de manera ràpida a aquest passat. En canvi, el contingut no és una cosa sempre tan òbvia: camuflats sota una determinada forma, els missatges, encara que siguin d’odi, poden no ser fàcils d’identificar. Sempre trobaran qui els llegeixi com a obvis, i no necessàriament com a perillosos. Al cap i a la fi, sempre hi haurà qui realment se senti atacat i cregui que aquest fetitxe és l’autèntic responsable de tan dolent com li succeeix en la vida. Hem de tornar-nos a recordar que si avui condemnem aquestes formes no és sinó pel contingut al qual estaven adherides: el Sieg Heil, per exemple, és condemnable avui dia per l’associació a la barbàrie que va suposar el nazisme. Però la barbàrie es pot repetir (es pot estar repetint) encara amb altres formes. Unes formes que potser condemnarem en el futur, quan ja sigui tard. Per tant, parem atenció al contingut, si us plau.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

“Hitler era comunista”, cal “netejar” Gaza… Condemnem la forma, repliquem el contingut. Aquesta podria ser una màxima fonamental dels nostres temps polítics. Potser la més fonamental. No crec ser l’únic que veu certs paral·lelismes entre el primer terç del segle XX i el primer terç del nostre segle en quant al clima polític.<\/p>\n","protected":false},"author":23,"featured_media":30740,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_acf_changed":false,"footnotes":""},"categories":[1299],"tags":[],"class_list":{"0":"post-30410","1":"post","2":"type-post","3":"status-publish","4":"format-standard","5":"has-post-thumbnail","7":"category-politica"},"acf":[],"_links":{"self":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/30410","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/users\/23"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=30410"}],"version-history":[{"count":1,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/30410\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":30411,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/30410\/revisions\/30411"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media\/30740"}],"wp:attachment":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=30410"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=30410"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=30410"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}