{"id":30412,"date":"2026-03-26T13:03:25","date_gmt":"2026-03-26T12:03:25","guid":{"rendered":"http:\/\/revistaxq.com\/?p=30412"},"modified":"2026-03-31T11:47:39","modified_gmt":"2026-03-31T10:47:39","slug":"por-que-gaza-un-mundo-hostil-y-la-sombra-del-fascismo","status":"publish","type":"post","link":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/por-que-gaza-un-mundo-hostil-y-la-sombra-del-fascismo\/","title":{"rendered":"Per qu\u00e8 Gaza? Un m\u00f3n hostil i l\u2019ombra del feixisme"},"content":{"rendered":"

Si ens preguntem com és possible que passi un genocidi<\/a> retransmès en directe, és lògic fer memòria. No podem banalitzar paraules com nazisme, feixisme o estalinisme, que estan lligades a la mort de milions i milions d’éssers humans al segle XX. Però hem de tenir les alarmes ben activades cada cop que detectem les brases d’aquells vells temps. Perquè mai no puguin tornar. I aquestes brases, ara, fumejen.<\/p>\n\n\n\n

Quan Vladímir Putin va envair el Donbass i es va annexionar Crimea el 2014 va trencar les regles establertes entre les grans potències després de la Segona Guerra<\/a> Mundial. Les alarmes no es van activar prou, i el 2022 va arribar la invasió d’Ucraïna. Adam Michnik, el prestigiós periodista polonès, guanyador del premi Princesa d’Astúries d’Humanitats d’aquell mateix any, ja advertia el 2016 que “Putin és un fenomen nou que encara no té nom. De la mateixa manera que, quan va sorgir el feixisme, tampoc no tenia nom”.<\/p>\n\n\n\n

El fenomen Putin encara no té nom, tot i haver trastocat completament el tauler internacional i contribuït a establir la llei del més fort. A debilitar les democràcies i a potenciar les autocràcies.<\/p>\n\n\n\n

Als anys trenta van entrar en conflicte les grans ideologies: les democràcies liberals contra el nazisme; el nazisme contra el comunisme. Tots sabem quin va ser el desenllaç. La democràcia va vèncer. Però els gèrmens antidemocràtics han continuat aquí. I vuit dècades després de la Segona Guerra<\/a> Mundial, les democràcies són cada cop més fràgils. Amb la tràgica novetat que un dels grans focus que irradia totalitarisme i odi avui és a la Casa Blanca, mentre que fa 80 anys des del despatx oval es comandava la lluita contra el nazisme.<\/p>\n\n\n\n

L’odi convertit en motor d’una societat ha estat l’arrel profunda que ha dut nacions senceres a l’abisme, a les pitjors degradacions que pot protagonitzar l’ésser humà. A l’origen hi pot haver causes, raons, que expliquen l’espurna que encén l’odi envers aquells que la societat identifica com els altres. És el preludi d’una deriva que després ja ningú no sap com aturar.<\/p>\n\n\n\n

L’odi convertit en política va alimentar el monstre de tots els feixismes dels anys trenta. Alemanya, humiliada després de la Primera Guerra<\/a> Mundial, tenia motius per sentir-se frustrada. Els nazis van assenyalar els culpables: els jueus, els gitanos, els comunistes, els dissidents, els intel·lectuals, els estrangers, els diferents… Els altres. I van dir: “Els hem d’odiar fins al final”. Una minoria va liderar la ignomínia, però una majoria va callar, ho va consentir. El resultat el coneixem tots.<\/p>\n\n\n\n

Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, recorda que el feixisme té, entre els seus fonaments, “la producció de doctrina (nacionalista, racista, antiparlamentària sempre) i la profusió de propaganda (partidista) per tots els mitjans possibles, amb la consegüent pèrdua del respecte a la veritat i la substitució d’aquesta per consignes. La propaganda feixista es distingeix per provocar tres emocions: el sentiment de por, la incitació a l’odi i el menyspreu de la veritat”. El feixisme respon a un fenomen històric concret. A un dels moments més foscos i tràgics de la història de la humanitat. I a la pregunta de si en queden brases d’aquell terrible incendi, la resposta és que sí. Malauradament, sí.<\/p>\n\n\n\n

Trump i l’atac a l’Iran<\/h3>\n\n\n\n

A diferència de Putin, el que representa Donald Trump sí que té nom. Amb el seu segon mandat, ha demostrat que el trumpisme continua ben viu al món i adopta múltiples formes. En el fons, és la manera de posar nom contemporani als fenòmens polítics que van des del populisme fins a l’extrema dreta i fins i tot ens connecten amb el feixisme. Trump és una versió moderna de pulsions molt antigues, però el fet d’haver-les expressat des del despatx més poderós del planeta li atorga l’honor dubtós de posar-hi nom al segle XXI.<\/p>\n\n\n\n

La coincidència en el temps i en el poder de dos mandataris com Vladímir Putin i Donald Trump, amb amplis suports populars als seus respectius països, fa que el món sigui més inestable, més perillós. I en aquest context, un personatge com Benjamin Netanyahu<\/a> troba l’escenari ideal per executar els seus plans personals i els de la coalició reaccionària i fonamentalista que el manté al poder.<\/p>\n\n\n\n

El deliri de Trump i Netanyahu va arribar al seu zenit quan a principis d’any van defensar que els Estats Units haurien de prendre el control de Gaza i transformar-la en una “Riviera” sense palestins, una zona amb resorts per a turistes sobre la terra on han estat assassinades 55.000 persones, 18.000 d’elles nens i nenes. La proposta va molt més enllà de la frivolitat, i és una mostra de crueltat que fa només uns anys ens hauria semblat inconcebible. De la mateixa manera que un atac coordinat entre Israel i els Estats Units contra l’Iran, tal com ha passat els darrers dies. Una decisió de Trump sense l’aval del Congrés, un signe més de la deriva autocràtica del president nord-americà.<\/p>\n\n\n\n

Temps d’individualisme<\/h3>\n\n\n\n

I tornem a la gran pregunta. Si ressorgeix el fantasma del feixisme, per què la reacció en contra és tan fràgil? Per preservar la democràcia, és decisiva la convivència, i l’esperança de la humanitat resideix en què continuem teixint vincles entre els ciutadans. Està en crisi aquesta vida en comú? Pankaj Mishra, autor de L’edat de la ira. Una història del present<\/em> i una de les noves veus intel·lectuals més respectades a Europa, considera que sí. Per què? “Perquè hem cregut durant molt de temps en aquesta ideologia del creixement individual, de l’expansió individual. S’hi van abraçar persones procedents de societats que sempre havien apostat per algun tipus de benestar col·lectiu, al qual havien situat per damunt de qualsevol altra cosa. No eren societats que cultivessin l’individualisme, aquesta visió desoladora de la vida humana que menysprea el paper de la societat, l’acció col·lectiva, el paper de la solidaritat o l’empatia, el de la compassió. Avui veiem com aquest contracte social ha esclatat, s’ha deslegitimat. I molta gent se sent desesperançada”.<\/p>\n\n\n\n

La filòsofa Marina Garcés aprofundeix en una etapa anterior, quan la consciència de ser interdependents transformava el paradigma del segle XX, quan “la sociologia, la política, la filosofia, l’art, etc., giraven entorn del culte a l’individu o a la seva crítica. El paradigma individualista semblava confondre’s amb l’existència humana mateixa, com si mai no es poguessin arribar a diferenciar. Davant d’això, reivindicar el nosaltres era una apel·lació a retrobar la comunitat, el col·lectiu, i a obrir els sentits possibles de la vida en plural”. Si, com diu Pankaj Mishra, aquest món ja és història, quina és l’alternativa?<\/p>\n\n\n\n

Per a Marina Garcés, “mentre el jo s’enfonsa en el malestar psíquic, la solitud i el consum, el nosaltres es rearma a partir d’identitats recognoscibles, de noves ritualitats polítiques i de líders forts […]. La col·laboració, la cooperació, el suport mutu, les resistències, l’hospitalitat, l’aprenentatge… són pràctiques socials i polítiques que no poden partir del grup tancat, sinó que obren i inventen els sentits possibles de la vida en comú”. La humanitat es juga el seu futur entre aquestes dues pulsions.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

El genocidi<\/a> en directe comès contra els palestins a Gaza hauria resultat impossible sense la complicitat dels Estats Units. O sense un context internacional on regeix la llei del més fort després de la invasió russa d’Ucraïna. La impunitat amb què actua Israel desperta tots els fantasmes dels totalitarismes dels anys trenta.<\/p>\n","protected":false},"author":24,"featured_media":30413,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"_acf_changed":false,"footnotes":""},"categories":[1273],"tags":[],"class_list":{"0":"post-30412","1":"post","2":"type-post","3":"status-publish","4":"format-standard","5":"has-post-thumbnail","7":"category-drets-humans"},"acf":[],"_links":{"self":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/30412","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/users\/24"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=30412"}],"version-history":[{"count":2,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/30412\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":30519,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/30412\/revisions\/30519"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media\/30413"}],"wp:attachment":[{"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=30412"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=30412"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"http:\/\/revistaxq.com\/ca\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=30412"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}