Món

Estàndard

Per què Cuba inicia una nova etapa

unnamed-1

Fidel Castro va estar al poder a Cuba durant 52 anys seguits. La seva mort ha tancat, doncs, un llarg capítol de la història d’aquest país, que és l’illa més gran del Carib. Però també ha obert una nova etapa política i, sobretot, econòmica. Per què?

Amb Fidel Castro se’n va el líder de la Revolució Cubana, que va triomfar l’1 de gener del 1959, en derrocar la dictadura de Fulgencio Batista, que comptava amb la protecció dels Estats Units. Batista era un dèspota que explotava el poble i havia convertit l’illa en un lloc on les màfies del joc feien el que volien. La Revolució va acabar amb aquest sistema i va expulsar els magnats nord-americans de l’illa. Per això, al principi va ser molt popular. I Fidel Castro, que era un dels militars que va encapçalar la guerrilla, es va convertir en un heroi.

Fundador del Partit Comunista cubà, Fidel va ser primer ministre i després president del país. El règim comunista, que continua governant l’illa en l’actualitat, va canviar completament les coses. La propietat privada va deixar d’existir i tothom va passar a treballar per l’Estat. Fins i tot els habitatges eren de l’Estat. Els cubans van tenir dret a l’escola i a la sanitat gratuïtes, una cosa inaudita en els països de la zona, molt més pobres i amb governs molts sovint corruptes.

Això no significa que el sistema cubà sigui perfecte. Ni de bon tros. Els habitants de l’illa han passat moltes estretors. Els seus sous són molt baixos i molts han de fer diverses feines per guanyar-se la vida. D’una banda, això és a causa del sistema polític i econòmic, molt rígid i basat únicament en l’agricultura, el tabac i el turisme; i de l’altra, a causa del bloqueig comercial dels Estats Units. Això significa que els nord-americans no tenen dret a realitzar cap intercanvi amb Cuba. Fins fa poc, ni tan sols podien viatjar a l’illa des del seu país. Això ha fet que moltes coses a l’illa es quedin com congelades en el temps. Els cubans van continuar vivint als mateixos edificis i conduint els mateixos cotxes dels anys cinquanta i seixanta, que a l’illa anomenen almendrones.

Fidel Castro mantenia, en canvi, molt bones relacions amb els països governats per líders comunistes, com l’antiga URSS o Veneçuela. Aquests països l’ajudaven gràcies a acords comercials molt avantatjosos per a Cuba. Però amb la caiguda del mur de Berlín, el 1987, la gran potència que era la URSS es va desintegrar i l’illa caribenya en va patir les conseqüències. Va començar el que els cubans anomenen el període especial, en què van augmentar les restriccions, es produïen talls de llum i escassejaven els productes més bàsics.

A començaments d’aquest segle, el Govern va decidir obrir la seva economia i permetre alguns negocis privats, com restaurants –els anomenats paladars–, i l’entrada de grups hotelers estrangers. Però sense canviar un sistema que no és respectuós amb els drets humans. Per exemple, els qui no estan d’acord amb el règim són perseguits i moltes vegades empresonats –són els presos polítics–, tots els mitjans de comunicació són del Govern i no hi ha eleccions lliures. Molts cubans tampoc no poden sortir de l’illa. Fidel va convertir la revolució en una dictadura.

Ja molt gran i malalt, el 2008 va cedir la presidència al seu germà Raúl, també militar. I els canvis es van accelerar. Els cubans que s’ho poden permetre poden comprar els seus habitatges i obrir negocis propis. La història va donar un tomb el març del 2016, quan, després de més de 50 anys d’aïllament, el president Barack Obama va visitar el país i es van començar a establir acords comercials. Les companyies aèries nord-americanes ja poden operar amb Cuba, els ferris connectar Miami amb l’Havana i algunes empreses turístiques han començat a introduir-s’hi.

La victòria de Donald Trump, el mes de novembre passat, amenaça de frenar aquest procés, però un cop s’ha obert la porta, és difícil que es torni a tancar. Els interessos comercials dels Estats Units a Cuba són molt forts. La incògnita és saber el temps que trigaran a arribar els canvis al Govern. Els cubans volen mantenir la seva identitat, però també desitgen elegir els seus mandataris i que algú que no es digui Castro pugui arribar al poder.

L’última gran colònia espanyola

Cuba va ser descoberta per Cristòfol Colom el 1492. Gairebé dues dècades després es va iniciar la conquesta de l’illa per part d’Espanya, dins del procés d’annexió de territoris a la zona del Carib. Els espanyols es van instal·lar en el poder i es van dedicar a utilitzar els esclaus que portaven de l’Àfrica per explotar aquelles terres fèrtils, molt aptes per al cultiu de la canya de sucre i el cafè.

Va ser l’última colònia espanyola important a Amèrica que va aconseguir la independència. Els moviments alliberadors van començar a mitjans del segle XIX. Van culminar amb la proclamació de la República de Cuba el 20 de maig del 1902, després de guerres sagnants i que els Estats Units es barregessin en el conflicte declarant la guerra a Espanya. Encara que formalment es va convertir en una República, Cuba va seguir sota el domini dels Estats Units fins a la Revolució del 1959. Dos anys després, es van interrompre les relacions diplomàtiques entre els dos països i el govern dels Estats Units va tallar tots els intercanvis comercials a fi d’escanyar econòmicament l’illa.

La presó de Guantánamo

Es una presó d’alta seguretat situada a la base naval de la Bahía de Guantánamo, a Cuba. Pertany als Estats Units arran dels acords que van posar fi a la guerra hispano-nord-americana.

D’ençà el 2002, s’utilitza com a centre de detenció per a persones acusades de terrorisme, la majoria procedents de l’Afganistan, com a conseqüència de la guerra declarada pels Estats Units desprès dels atemptats de l’onze de setembre del 2001. El president nord-americà Barack Obama va prometre acabar amb aquest centre, però, a punt de finalitzar el seu segon mandat, no ho ha aconseguit.