Vida

Estàndard

Salveu el linx!

Programa de conservació ex situ del linx ibèric
Programa de conservació ex situ del linx ibèric

Ha començat el compte enrere perquè el linx ibèric surti de la llista d’espècies en perill d’extinció. Si no hi ha un canvi brusc de rumb, en cinc anys podrà sortir de l’UCI de les espècies amenaçades del planeta. El 2022 només seria considerat «espècie vulnerable». Per arribar aquí ha hagut de remuntar l’etapa més crítica dels anys 90, en què va obtenir el trist títol de «felí més amenaçat del planeta» i la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN) va témer seriosament per la seva supervivència i el va catalogar com «en perill crític d’extinció».

Una bona causa

Per què és important salvar el linx ibèric? Perquè és una espècie bàsica per a la salvació de la muntanya mediterrània, l’ecosistema més característic de la península ibèrica. El linx ibèric (Lynx pardinus) és considerat espècie «paraigua» i serveix d’indicador de l’estat de salut del medi en què viu i del planeta en el seu conjunt. És un gran depredador que compleix la funció de controlar la sobreabundància d’espècies com ara la guineu o la mangosta comuna. La seva extinció desequilibraria la muntanya mediterrània i suposaria la primera desaparició d’un felí, després del tigre de Java, vist per última vegada el 1972. La fi del linx ibèric hagués estat un nou cop per a la biodiversitat i una pèrdua que la societat no perdonaria als responsables de la preservació del planeta per a les generacions futures.

Les dades sobre el nombre d’exemplars i sobre la superfície de territori poblat per linxs encoratgen l’esperança d’estar a punt de culminar un èxit per a la conservació de la biodiversitat. Després de quinze anys d’esforços i una inversió que supera els 70 milions d’euros, el nombre d’exemplars ha passat de 90, limitats a Doñana i Sierra Morena, a més de 400, repartits per Andalusia, Castella La Manxa, Extremadura i fins a Portugal. L’últim cens és de 440 linxs en un territori de 300.000 hectàrees.

Fam a la muntanya

Hi ha esperança, però no tot està fet. Persisteixen tres greus amenaces per al linx: l’escassetat d’aliments (conills), els atropellaments i la transformació de l’ecosistema provocada per l’ésser humà. Al contrari del que afirmaven les primeres veus que van donar l’alarma i van demanar salvar el linx, la principal amenaça no és la transformació de l’ecosistema; és l’escassetat de conills salvatges, alguna cosa així com el plàncton de la muntanya mediterrània. De fet, el nombre de linxs augmenta quan abunden els conills i disminueix quan escassegen. La raó és que les femelles pareixen més o menys cadells segons l’alimentació disponible o l’esforç que es veuen obligades a fer per trobar-la.

El linx gairebé no menja altra cosa que conill i el gran problema és la successió d’epidèmies que han afectat els rosegadors. La principal és la pneumònia hemorràgica vírica. Una dada que il·lustra l’anterior és que a Andújar (Jaén) es mantenen les 50 femelles territorials que hi havia abans de l’arribada de la nova variant de la pneumònia, però van passar de criar 50 cadells a criar-ne 15. Una femella adulta necessita un territori de 400 hectàrees i, per procrear, almenys una mitjana de 1,5 conills per hectàrea. En aquest moment hi ha zones amb menys d’un conill per hectàrea. Una de les conseqüències és que Andújar, quan tenia una mitjana de tres conills per hectàrea, sustentava un total de 202 linxs, però la irrupció de la pneumònia els va reduir a 161 exemplars.

La pneumònia hemorràgica vírica és catastròfica per al linx i ningú sap com aturar-la. Ni s’investiga. La incertesa és gran. Què passaria si la pneumònia acabés per complet amb els conills? El més probable és que el linx entrés de nou en un procés greu de regressió. Per acabar-ho de complicar, la situació d’Espanya és una excepció, perquè a la resta del món s’ha treballat històricament sobre com tallar la sobreabundància de conills. Algunes de les plagues més mortíferes, com en els anys 50 la mixomatosi i en els 80 l’hemorràgica vírica, van ser provocades intencionadament per l’home. L’introductor de la mixomatosi a Europa procedent d’Austràlia, el metge francès Armand Delille, es va convertir el 1952 en el gran heroi dels agricultors del seu país que veien les seves collites amenaçades per plagues de conills.

Atropellaments

L’altra gran amenaça són els atropellaments, la primera causa de mort de linxs un cop superada la fase en què aquests felins eren tirotejats. Cal no oblidar que en el passat se’l considerava una preuada peça de caça. Les morts per atropellament estan relacionades també amb la insuficiència de conills, que obliga els linxs a augmentar el perímetre de les seves incursions en el territori a la recerca d’aliment.

Les carreteres han estat una contínua sagnia per al linx. Des del 2002 n’han mort 199, el 44 % per atropellaments. L’escalada és esgarrifosa. Temps enrere morien tres o quatre a l’any, però a partir del 2011 es produeix una progressió inquietant. Aquest any en van ser atropellats 4, el següent 9. El 2013 van caure 14 sota les rodes, uns altres 21 el 2014, 10 el 2015 i 12 el 2016. Des del 2002 han mort per aquesta causa 94 exemplars.

L’augment dels atropellaments és una maledicció, però al mateix temps es considera un símptoma que la situació del linx millora. L’augment del nombre d’exemplars obliga els més joves a dispersar-se a la recerca d’un territori propi. És la trista constatació que com més linxs hi hagi, més moriran a les carreteres.

Abans, els atropellaments es produïen sobretot en dues carreteres pròximes a Doñana, la que va d’Almonte a Rocío i la que uneix Matalascañas amb Mazagón. Els passos subterranis i les senyalitzacions han reduït les morts en aquests punts negres, però ara els atropellaments tenen lloc a la zona de l’Aljarafe perquè la majoria dels linxs ja no estan a Doñana, sinó en els territoris limítrofs.

Una altra dada sorprenent és que, tot i la protecció i el consens social de la necessitat de salvar el linx, tot i la quantitat ingent de diners públics que es destinen a la seva protecció, encara hi ha caçadors que els disparen. El 2015 van ser tirotejats tres exemplars, dos d’ells a Andalusia i un a Portugal. Des del 2012, almenys 25 han mort per l’actuació de caçadors.

La reconquesta del territori

Gràcies a l’èxit de la cria en captivitat, el linx ibèric és, en aquest moment, un explorador a la conquesta de nous territoris. En realitat, a la reconquesta d’uns espais que eren seus i que va anar perdent a mesura que es reduïa el nombre d’exemplars. La recuperació d’espais donats per perduts resta pes a l’argument que la transformació de l’ecosistema mediterrani fa inviable la salvació del linx.

Per estendre la població s’han creat quatre centres de cria en captivitat: El Acebuche (Doñana), Olivella (Jaén), Granadilla (Càceres) i Silves (Portugal). Les primeres soltes d’exemplars van tenir lloc en els rius Guadalmellato i Guarrizas. Una fita va ser reintroduir, el 2014, linxs en territori portuguès, concretament a la vall del Guadiana. En el 85 % dels casos es fan servir per a això exemplars nascuts en captivitat, previ entrenament perquè siguin capaços de caçar en la naturalesa, temin l’ésser humà i es relacionin amb altres individus de la seva mateixa espècie. L’altre 15 % correspon a exemplars capturats en la naturalesa i traslladats a altres territoris amb la finalitat de millorar la variabilitat genètica.

Perquè una altra conseqüència d’haver-se reduït tant el nombre de linxs és que ara tots són, si no germans de sang, almenys cosins. Van quedar pocs i aïllats en dos territoris sense connexió possible, Doñana i Sierra Morena. La variabilitat genètica va ser un dels primers problemes que abordar per augmentar la seva capacitat reproductiva. Ara hi ha una població estable que perllonga la presència de linxs cap a l’oest, a la província de Còrdova.

La solta d’exemplars a Guarrizas ha perllongat el territori del linx cap a l’est, amb una població estable a Ciudad Real. Des de Doñana, els linxs s’han expandit cap a l’est, especialment a Aznalcázar, però no més enllà de l’Aljarafe a causa del gran mur que representa la concentració urbana de l’entorn de la capital sevillana.

En definitiva, la situació actual és força millor que al principi, però la millora és massa lenta i s’enfronta a moltes incerteses. És cert que la població de 440 exemplars del 2016, enfront dels 304 del 2015 i sobretot dels 90 de principis de segle, mou a l’optimisme. Però també ho és que l’escassetat d’aliments genera una regressió a Doñana i Andújar-Cardeña, els dos nuclis més poblats i origen de la «refundació» de l’espècie. Això s’ha vist compensat per les repoblacions fetes a Portugal, Castella La Manxa i Extremadura. Amb tot, la dada destacada és que salvar el linx ibèric ha deixat de ser un somni impossible.