Política i història

Estàndard

Per què cal commemorar l’Holocaust?

Presoners al camp de concentració de Sachsenhausen, a Alemanya. La foto va ser presa al desembre de 1938, quan els detinguts eren els alemanys que s’oposaven als nazis. FLICKR

«Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir els seus errors.» La frase és de l’historiador Paul Preston, que adverteix així contra la temptació d’oblidar episodis tan horrorosos com l’Holocaust. Es coneix com Holocaust el genocidi –que defineix l’eliminació sistemàtica d’un poble– comès pel règim nazi del Tercer Reich contra els jueus durant la Segona Guerra Mundial i en el qual van morir més de sis milions de persones.

Per aquesta raó, per recordar el succeït, l’Assemblea General de las Nacions Unides va decidir el novembre del 2005 designar el 27 de gener Dia Internacional de la Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. La data correspon al dia en què el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau, el més gran dels centres d’extermini, situat a Polònia, va ser alliberat per l’exèrcit soviètic el 1945. Només en aquest camp van ser assassinades entre 1,5 i 2,5 milions de víctimes per l’única raó que pertanyien a un poble que no agradava a Adolf Hitler, el dictador alemany que va portar a Europa a la Segona Guerra Mundial.

Per què aniquilar els jueus?

Després d’arribar al poder a Alemanya el gener del 1933, Hitler, que va guanyar les eleccions, va decidir aplicar les seves idees racistes i antisemites (de rebuig dels jueus). Al seu llibre Mein Kampf (La meva lluita) afirma que el que ell anomena la raça ària, en referència principalment als alemanys, pertany a una categoria superior d’éssers humans. Les comunitats que no són àries les considera, doncs, inferiors.

Hitler va aconseguir convèncer el poble alemany que aquestes comunitats, en particular la jueva, tenien l’objectiu d’acabar amb la raça ària i la seva puresa. Va començar aprovant lleis de segregació –per exemple, els alemanys tenien prohibit casar-se amb persones d’origen jueu– i després va perseguir-los i deportar-los a camps de concentració. Com que el seu aspecte físic no permetia distingir-los dels alemanys, se’ls va exigir que portessin un element visible a la solapa: una estrella groga.

Els jueus eren l’objectiu principal, però es va aplicar la mateixa política al poble gitano i també a les persones que no estaven d’acord amb el règim feixista de Hitler. Entre elles, molts republicans espanyols que, després de la victòria de Franco –aliat de Hitler–, s’havien refugiat a França abans que fos ocupada pels nazis. Com ara Neus Català. Aquesta republicana catalana va ser detinguda per col·laborar amb la Resistència –el moviment clandestí que s’oposava al règim nazi– i deportada a un camp de concentració, concretament al de Ravensbrück. Va ser de les poques persones que va sobreviure i explica la seva terrible experiència al llibre Un cel de plom.

La vida al camp

Els presoners, homes, dones i nens, eren traslladats als camps en trens de mercaderies, on eren apilats com bestiar. Un cop al centre d’internament les condiciones de vida eren molt dures. Els despullaven de la seva roba i havien de portar uns pantalons i una camisa de presidiaris. Els tatuaven un número al braç. Deixaven de ser persones per a ser un número. Dormien atapeïts a sobre de taules de fusta, i passaven molta gana i molt fred. «Tenir cada dia set, cada dia fam. Sentir la set com un llamp que et crema la gola. Sentir la fam com un forat que et creix a l’estómac i s’escampa per les entranyes i es fa gros i gros i mira d’engolir-te… Sentir la carn viva als peus, dia i nit, minut rere minut», descriu Neus Català.

Què és la solució final?

Es coneix com solució final la decisió dels nazis de matar els jueus. Les deportacions en massa van començar el 9 de novembre del 1938, quan es van produir uns disturbis coneguts com la Nit dels Vidres Trencats. Trencant els vidres de les seves botigues i de les seves cases se’ls va pretendre terroritzar. Molts van fugir a altres països. Els que no ho van fer van ser perseguits. 30.000 van ser deportats als camps de concentració de Sachsenhausen, Buchenwald i Dachau.

Després de la invasió alemanya de Polònia, el 1939, que va significar l’inici de la Segona Guerra Mundial, el règim de Hitler va traçar un pla per eliminar els jueus. Primer van ser concentrats en guetos –territoris o barris tancats– i, després que els alemanys envaïssin la Unió Soviètica el 1941, van començar les operacions de matança. Les SS –la temuda policia militar nazi– van organitzar afusellaments i exterminis en camions de gas anomenats camions fantasma.

Aquest sistema no es va considerar prou eficient, per la qual cosa es va encarregar a Reinhard Heydrich, comandant de l’Oficina Central de Seguretat del Reich, dissenyar la solució final, que va consistir a construir càmeres especials en les quals tancar els presoners per fer-los respirar un gas mortal. Després els cremaven. Per a aquest propòsit es van crear a Polònia els camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Treblinka. I el setembre del 1941 es van dur a terme les primeres accions d’extermini en massa per mitjà del gas Zylon B. Van començar a funcionar com autèntiques fàbriques de la mort.

Auschwitz-Birkenau

Situat a 40 quilòmetres de Cracòvia, i obert el maig del 1940, era el camp d’extermini més gran. En ell es van tancar jueus, però també altres presoners de guerra, obligats a realitzar treballs forçats. A la porta d’entrada, la inscripció principal en alemany resa «Arbeit macht frei», que significa «El treball fa lliure». El cinisme era total.

L’any 1979, el lloc que va ser la tomba de molts innocents va ser declarat Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Com va explicar el que fos secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, el Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust és «un important recordatori dels ensenyaments universals de l’Holocaust, atrocitat sense igual que no podem simplement relegar al passat i oblidar».

«Negar els fets històrics, especialment en relació amb un tema tan important, és simplement inacceptable. Igualment inacceptable és que es demani eliminar qualsevol Estat o poble. M’agradaria que tots els membres de la comunitat internacional respectessin aquest principi fonamental tant en la teoria com a la pràctica. El Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust és, per tant, el dia en què hem de reafirmar la nostra adhesió als drets humans», ha proclamat el també exsecretari general de les Nacions Unides Ban Ki-Moon.