Món

Estàndard

El conill blanc que va vèncer la hiena

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/5b/Emmanuel_Macron_%283%29.jpg
Emmanuel Macron, ex banquer de 39 anys, format en les grans escoles de les elits nacionals, és el nou president de França. Foto: Wikimedia

Un jove ex-banquer de 39 anys, format a les grans escoles de les elits nacionals i estrella fugaç de l’última etapa de mandat de François Hollande, s’ha proposat rescatar França de la depressió i el fantasma de la guerra civil. No té partit ni marca política homologada, però ha aconseguit in extremis aixecar un dic sobre les runes de l’esquerra i la dreta institucionals i contenir la marea de la reacció, la xenofòbia i el replegament patriòtic.

A diferència d’Espanya, on un vast moviment aspira encara a “assaltar el cel”, el jove Macron ha arribat fins aquí sota la consigna que “el cel és el límit”, segons recorda Le Monde en glossar l’inici de la seva sorprenent aventura, tot just iniciada el 2015. Un “enarca del segle XXI”, el defineix el vespertí francès en al·lusió a la seva formació com a flamant director de finances a l’Escola Nacional d’Administració (ENA), factoria de les elits dirigents de França.

El jove Macron ha evitat in extremis que l’obsolescència de la V República, nascuda de les cendres de les dues grans guerres mundials del segle XX, hagi derivat en l’assalt al poder de l’extrema dreta ultranacionalista. El seu mèrit és tan descomunal com la seva pròpia missió, que es disposa a escometre amb una legitimitat tan indiscutible com fràgil: dos terços dels seus vots van ser ‘prestats’ (a dreta i esquerra) per escombrar la inquietant Marine Le Pen. En tot cas es tractava precisament d’això. El sorprenent i fins i tot al·lucinant és que un agosarat conill blanc sorgit del barret de copa de la factoria Rothschild, hagi frenat la hiena que encara aguaita França amb una provisió de 10,6 milions de vots.

‘Cherchez la femme’

Darrere d’Emmanuel Macron no només hi ha una carrera brillant. A més de director de finances per l’ENA, també és graduat en el prestigiós Institut d’Estudis Polítics de París (Sciences Po) i llicenciat en Filosofia amb una tesi sobre Hegel. En el terreny personal hi ha també una genuïna història d’amor a la francesa amb la seva antiga professora d’institut, a més d’una jove i entusiasta militància en el Partit Socialista (PS) a partir dels 24 anys. A més de la seva formació acadèmica i el seu perfil personal com a producte de les noves generacions de la burgesia il·lustrada del país, sens dubte també té molt a veure el padrinatge de dos influents think tank de França com Alain Minc i Jacques Attali, assessors àulics de categoria . “Cherchez la femme”, sí; però no sempre és l’única clau de tot.

Macron ha sabut obrir-se pas al peu del canó abismal obert en el vell sistema de la V República, administrada amb ritual monàrquic tant per la dreta (Pompidou, Giscard, Chirac) com l’esquerra (Mitterrand) des que va ser creada el 1958 pel general De Gaulle. La postració gradual produïda per la fi de l’era de creixement accelerat (els “Trenta Gloriosos”, 1945-1975) i la implosió del teixit social i laboral aguditzada per les grans migracions, amb l’afegit recent de l’amenaça del terrorisme de matriu islamista radical, ha situat França a la vora de l’abisme. La ingent tasca de Macron serà bregar amb tot això i, alhora, reduir de forma dràstica el pes del sector públic en l’economia. Com és sabut, més de la meitat de la riquesa que produeix França és de marca estatal.

El revulsiu provocat per l’audaç arribada d’Emmanuel Macron a l’Elisi és només el primer acte del que d’una manera o altre serà l’inajornable restauració de França i, en última instància, de la mateixa Unió Europea, un cop esqueixada del Regne Unit. A l’espera que les eleccions a Alemanya ratifiquin la sintonia entre París i Berlín, pilars fundacionals de la UE, Macron afronta ara el repte de reunir una sòlida majoria presidencial en les legislatives de juny. El sistema electoral a doble volta tornarà sens dubte a garbellar l’arsenal de vots del Front Nacional (FN) de Le Pen, però la composició de la nova Assemblea Nacional és un enigma que plana sobre la capacitat de Macron per posar “en marxa” les seves idees.

Un tauler complicat

La implosió del sistema tradicional de partits és un fet. L’espectre polític es troba sacsejat i fracturat, amb la incògnita de la borsa de quatre milions de vots en blanc que acrediten l’orfandat i desafecció d’un ampli sector de l’electorat. La dreta neogaullista (Les Républicains) es refà sense lideratge després de l’aparatós fiasco del seu candidat François Fillon i el PS ha estat relegat al furgó de cua amb el seu gris i malaguanyat aspirant Benoît Hamon, mentre creixen les desercions de notables com el mateix exministre Manuel Valls. En aquest context de desconcert i estampida, l’audaç moviment del exsocialista Jean-Luc Mélenchon (France Insoumise) s’ha erigit en l’abanderat de la ruptura en nom de l’esquerra radical, en oberta discòrdia amb els seus aliats del PFC, el vell partit de Georges Marchais confinat avui a la irrellevància. Un panorama en ple terratrèmol.

En aquest magma, la formació d’un grup presidencial sòlid sota la insòlita marca La Republique en Marche (REM) és ara per ara una enorme incògnita. La imminent designació del nou primer ministre donarà la pauta de les intencions i l’estratègia del nou president, conscient de la necessitat d’agrupar un ampli consens republicà a dreta i esquerra per afrontar la seva epopeia.

La litúrgia exhibida per Macron a la fastuosa esplanada del Louvre, a la nit de la seva victòria a les urnes, tradueix l’ambició i fins i tot la gosadia del nou president, capaç de sintetitzar en un mateix escenari la grandesa de la França ancestral i la seva vocació modernitzadora , dues forces antagòniques sempre en col·lisió. L’històric palau reial transformat en pinacoteca universal i la majestuosa piràmide de vidre aixecada sota els auspicis de François Mitterrand escenifiquen potser l’enorme cruïlla que afronta el país després de l’alleujament pel replegament de la hiena.