Igualtat de gènere

Estàndard

“Les dones podem perdre drets que ens han costat 40 anys guanyar”

La periodista Julia Sousa acaba de publicar el llibre ‘Sexismo, la violència de las mil caras’. Es un llibre sobre feminisme que també apel.la als homes, per fer visible realitats incomodes. Com el masclisme que amenaça als adolescents o que defensa el partit de ultradreta VOX

La Júlia Sousa és periodista. És d’aquelles persones definides en gran mesura per la seva professió i, per a Sousa, ser periodista és allò que et defineix quan et mous pel carrer, quan escoltes converses, quan parles i quan dibuixes els carrers de la teva ciutat en base a records d’històries que ja has explicat. Ella sabia, ja de petita, que acabaria sent periodista i per això “vaig haver d’aguantar de tot”, diu. Per ser dona i per ser jove en una professió en la que encara regna el masclisme.

“Havíem de demostrar qualitats que als homes se’ls pressuposen”, explica, recordant els seus primers anys. Ja dècades després, recordem els seus anys de lluita per superar la bretxa salarial, per a fer-se un lloc a les planes de Local i, en definitiva, per empoderar-se. “Les dones de la meva generació vam haver de lluitar molt”, assegura, tot reconeixent que, en vista del retrocés que està havent, que obliga que el feminisme tregui pit de nou, “també pot ser que falléssim i no deixéssim aquella lluita tan afiançada com pensàvem”.

En aquests moments convulsos, amb agressions sexuals impunes davant la Justícia i partits com VOX assetjant les portes de les institucions, Sousa publica el llibre ‘Sexismo. La violencia de las mil caras’ (Fundació Periodisme Plural i Editorial Octaedro, 2019), que es presentarà el dia 7 de març al Col·legi de Periodistes. El text és un document ras sobre la violència “que creiem que coneixem però no és veritat”. Un llibre adreçat a dones, però també als homes, sobretot aquells que juren i perjuren no ser masclistes. Un text per a confrontar-los amb la seva masculinitat i que “deixin de tenir por del feminisme”.

El llibre té una història bonica al darrera. En un moment en què, desgraciadament, el feminisme ha de treure pit de nou, una dona anònima va sentir que havia de fer alguna cosa. Va engegar un mecenatge per a un llibre que expliqués des de la base conceptes que potser creiem assumits, però que potser no ho són tant

És la Carme Badia, no la conec gaire, però és una dona molt vital que, amb 85 anys no es va voler quedar de braços creuats. És pur nervi i sempre insisteix que vol fer alguna cosa per a la igualtat de les dones. Ella no parla de feminisme.

És freqüent que en dones d’aquesta edat no es parli de feminisme, sinó d’igualtat. Eviten definir-se com a feministes encara que les seves postures hi coincideixin. Encara hi ha un cert rebuig al terme?

Parlaria més aviat de pudor. Possiblement perquè les feministes que s’han donat a conèixer són molt braves. I entenc perquè ho fan. Però hi ha molta dona que no vol que se la posi en aquest segment, tot i que hem d’entendre que si no tinguessin aquest discurs tan contundent, no s’hagués parlat d’elles. Han de ser cridaneres. I hi ha moltes dones com ella que, tot i no voler-se involucrar en el feminisme, trobo que són grans feministes.

Estem en un moment en que el feminisme s’ha hagut de significar molt i això suposa un gran desgast per a les dones que hi són. Hi ha encausades per les vagues de l’any passat i hi ha molt assetjament, virtual i físic, però si no fos així, només es parlaria de les dones quan ens maten o ens violen.

La Cristina Fallarás n’és un gran exemple. De vegades pot ser una mica radical en les formes, però ha fet unes campanyes que són espectaculars. Només dones com ella poden arrossegar les masses. En canvi, hi ha grans estudioses del tema, com l’Ana de Miguel, que fan feina fantàstica, però tenen un to més suau. No criden i, per tant, no són conegudes pel gran públic. Trobo que totes dues estratègies són vàlides i, és més, es complementen.

Aquest és un problema del patriarcat, que ens treu la veu i l’hem de prendre a crits. Tu que has estat periodista a grans capçaleres des de fa anys, com s’ha parlat de les dones i com se’ls ha donat veu?

El periodisme ha estat una professió molt masclista durant molts anys. Les redaccions eren d’homes en el seu 85% i denunciar l’assetjament era impensable. Si ho deies al comitè d’empresa, al cap o als companys, automàticament et deien que allò no es podia saber. La meva primera redacció va ser la del Tele/eXprés i no hi havia dones. Jo era l’única becària. Era la “nena”.

Tinc la impressió que si preguntem pel carrer per noms de periodistes, amb els homes sortiran grans signatures, però en el cas de les dones es destacaran grans caràcters que s’han significat per les seves intervencions a nivell públic més que per la seva feina. Parlo de persones com Maruja Torres o la mateixa Fallarás

És que havies de tenir caràcter. Si no, no t’obries camí. Havies de demostrar gairebé mala baba. No volien “figaflors”, et deien que si no eres valenta t’enviarien a moda o a ‘ecos de sociedad’. T’havies de guanyar el dret a fer informació diària empassant-te-les totes o et feien fora al tercer dia.

Recordo la meva primera prova de foc, que me la va fer el Josep Maria Huertas Claveria. No confiava en mi perquè era una ‘nineta’. Pel meu primer reportatge a Local em va enviar a una batuda policial a la Rambla de les Flors a les 2 de la matinada. Vaig tenir la sort d’anar amb en Pau Oliva, un fotògraf molt bregat. Era hivern i no hi havia ni Déu al carrer, així que vam anar a un bar a esperar. Això que comença una baralla entre dos homes a ganivetades i un d’ells acaba mort, al meu costat, i jo tota plena de sang. L’Oliva em va treure d’allà a corre cuita dient-me que havíem de cobrir la batuda policial, que el mort “no es mouria d’allà”. Així que vam anar amb la policia i després vam tornar al bar. Jo arribava a la redacció a les sis del matí -encara plena de sang- i posa’t a escriure.

Julia Sousa | Sandra Vicente
Julia Sousa, durant l’entrevista | Sandra Vicente

Aquest va ser el meu primer reportatge. Anys després, en Claveria em va dir que ho havia fet perquè necessitava saber si jo tenia coratge. Creus que és normal? No penso que això li hagués fet a un becari home. Havies de demostrar que no et posaries a plorar, tenir caràcter.

Les dones de la meva generació ens hem hagut de demostrar constantment, jo m’ho he menjat perquè sempre he tingut clar que volia ser periodista. Però els homes no han hagut de passar per tot això. Ara, passat els anys, veig que potser no vam saber defensar la professió.

Ara, les dones periodistes se signifiquen d’altres maneres. El moviment de ‘Las periodistas paramos’ va ser dels més potents de la vaga del 8M de l’any passat i expressions com ‘Los Viernes Negros’ de RTVE en el que les dones tenien un paper important, sembla que ajuden a visibilitzar la situació del gremi.

S’ha de dignificar la professió, ja que ningú no escriu reportatges sobre nosaltres. La dona periodista és de les professionals que més ha patit el masclisme. Els que no estan a la professió no s’imaginen les calamitats que hem hagut de patir. Molts amics meus al·lucinen, perquè la concepció que es té del periodisme des de fora és que és una professió molt lliberal, divertida…i no ho és. És masclisme pur i dur, amb moltes dones sovint fent de floreros.

El llibre ja està a la venta. Quin és l’objectiu que tens?

Ha de ser un llibre per a homes i per a dones. Parlem molt de les víctimes, però hem de focalitzar també en els agressors: per què s’hi converteixen i què estem fent al respecte. Sempre deixem de banda els homes en aquests debats i no hem d’interpel·lar tant a les dones per a que es defensin, sinó que hem de fer entendre als homes que, majoritàriament i en un grau o un altre, són masclistes. Sempre que parles amb un home ‘progre’ et diu que ell no és masclista. Tots igual. I potser si gratéssim una mica…

De la mateixa manera que les dones pensem ‘a mi no em passarà mai’, els homes pensen ‘jo no ho faré mai’. Però igual que nosaltres som víctimes potencials, els homes són agressors potencials. I això s’explica perquè desconeixem què és i fins on arriba la violència de gènere. Pensem que només és l’assassinat o una dona a urgències. Però la violència és més que això.

Així ho creu gran part de la població. Les persones que tenen una visió més complexa la tenen gràcies a tota la formació i cercles feministes que, de vegades, ja sigui per estètica o per discurs, acaben convertint-se en autoconsum. Has intentat interpel·lar a tothom?

Hi ha molta por al feminisme. Als llibres sobre feminisme escrits per dones. I intento que, sobretot els homes, entenguin que amb aquests texts no se’ls vol fustigar. Només es tracta d’un retrat de la situació, amb fets reals i comprovables i, a partir d’aquí, que cadascú s’ho llegeixi i es miri a sí mateix. Un altre amic em va dir que no el va poder acabar, que li feia mal el que llegia, però és la realitat.

Explico fets i històries com la d’un psicòleg públic de la Ciutat de la Justícia que explica que una dona víctima de violència de gènere, amb teràpia, triga entre 12 i 14 anys a recuperar-se. Quan vaig acabar el llibre encara no havia sortit VOX, però són aquestes figures com la del psicòleg públic les que es volen carregar. Però aquestes polítiques no son pas noves! Al llibre dedico molt d’espai al PP, a explicar com, durant 12 anys, va anar retallant sense fer soroll tot de polítiques d’igualtat sense que ningú no digués res.

Fa anys que patim violència als carrers i recentment ha aparegut el cas de la Manada que ens ha ajuda a fer-la visible. Igualment, fa anys que patim masclisme polític i ha hagut de venir VOX per a convertir-ho en un debat públic. Què creus que passarà amb aquests catalitzadors?

Doncs espero que serveixi per a despertar a totes aquelles persones que encara estan adormides. En especial dones que tenen assumits certs drets i que no veuen que podem tornar a 40 anys enrere, quan no teníem drets. El que tenim ara no és perfecte, ni molt menys, però al menys puc denunciar el meu agressor. En aquest sentit, crec que les dones de la meva generació hem fallat. Hem lluitat molt, però no l’hem afiançat. El retrocés està sent claríssim. Podem perdre drets que ens han costat 40 anys guanyar

I és nota en els homes, però també en les noies joves, que estan perdent aquest empoderament. Els psicòlegs amb els que he parlat pel llibre m’ho han confirmat. Em parlen de adolescents, de 14 o 15 anys, que reprodueixen rols que les dones dues generacions majors que elles ja no reproduïen. L’amor romàntic, els rols de gènere, la parella i la família com a úniques aspiracions vitals… Jo estava molt contenta, pensant que us havíem deixat un panorama una mica millor.

Un dels grans problemes són els referents de la cultura popular, que no canvien al mateix ritme que les reivindicacions socials. Programes com ‘Mujeres, Hombres y Viceversa’ -que vaig haver de mirar, per disgust meu perquè en parlo al llibre- porten vuit anys en antena i són vistos per adolescents. En aquests programes no es ressalta més que el físic, la conquesta amorosa com una lluita entre dones, carregant-se qualsevol tipus de sororitat (agermanament femení)… una destrucció de l’autoestima i un sotmetiment als homes.

Aquests psicòlegs m’han parlat de nenes que reprodueixen aquests estereotips, que se’ls creuen i, com a conseqüència, casos de violacions sistemàtiques per part de parelles amoroses sense detectar ni tan sols que han estat violades. Aquestes violències els semblen normals i part acceptable d’una relació de parella. I no hem d’oblidar que són nenes, no dones com elles es pensen que són. Són -o haurien de ser nenes- però el sistema ja les obliga a ser dones.


Altres notícies: