Cultura

Estàndard

Notre Dame: foc en el cor de Paris

La catedral de París, Notre Dame, es va començar a construir el 1163 i es va acabar el 1345. Des de llavors és un símbol de Paris, però també de la història de Europa. El seu incendi va provocar un gran impacte emocional. Ara ja està en marxa la seva reconstrucció

La catedral gòtica més famosa del món, i el que és segur la més visitada (més de dotze milions de persones anuals), no ha caigut del tot. Queda en peu la seva estructura, amb la façana i les seves dues imponents torres a l’oest. Però la torre més alta del medi, amb l’agulla que arribava gairebé als cent metres, i dues terceres parts del sostre medieval de fusta ja no hi són. El dia 15 d’abril del 2019, un foc iniciat poc abans de les vuit del tard devorava aquesta agulla amb l’escultura del gall i que contenia relíquies mil·lenàries. Per als parisencs i els francesos en gene-ral, l’incendi significava un cop sentimental tremend

A Paris és habitual de creuar l’Illa de la Ciutat, com s’anomena aquest enclavament rodejat pel riu Sena que es remunta a la vella Lutècia gal·lo romana, i veure de refiló la catedral emblemàtica amb aquella serenor que el pas del temps semblava fer indestructible. Per això, quan s’hi va declarar l’incendi a les bastides des d’on s’estava restaurant la teulada, la incredulitat va ser manifesta. Amb l’afegit que, en l’època actual de la imatge globalitzada, tothom ho va poder veure en directe. La caiguda de l’agulla va ser el moment culminant, sense saber si s’acabaria salvant la resta, en una barreja d’estupor i malastrugança.

Notre Dame es va començar a construir el 1163 i es va acabar el 1345) era tant periodístic com una lletania del passat d’aquest país. Allà s’hi han coronat i casat tant reis francesos com anglesos i navarresos, consagrat emperadors que es feien seva la revolució, rehabilitat Joana d’Arc. Allà hi ha estat aclamat el col·laboracionista Pétain i poc després De Gaulle com a alliberador. Allà s’hi han fet els funerals del mateix De Gaulle com a primer president de la V República, així com del seu successor Pompidou i el socialista Mitterrand. I allà s’hi ha celebrat la cerimònia de record pels sagnants atemptats de París el novembre del 2015.

I, durant tot aquest temps immemorial, Notre-Dame havia continuat intacta, malgrat totes aquestes guerres, ocupacions i revolucions. Com un símbol intocable i majestàtic. Victor Hugo l’havia immortalitzat amb la seva novel·la Nostra Senyora de París (1831), amb el geperut que rondava per les golfes ara desaparegudes, i que pel·lícules i musicals l’havien acabat de fer cèlebre a tot el planeta.

A mitjanit, finalment, el president de la República Francesa, Enmanuel Macron, apareixia davant les càmeres i els micròfons, acompanyat de l’arquebisbe de París, Miche Aupetit. Havien acabat de visitar conjuntament amb l’alcaldessa, Anne Hidalgo, l’interior de la catedral i podien constatar que l’estructura principal havia aguantat. Tot i que el forat a la cúpula era ben visible.

“Reconstruirem Notre-Dame perquè és el que els francesos esperen, perquè és el que la nostra història mereix, perquè és el nostre destí profund”, proclamava Macron. I d’aquesta manera, llançant una col·lecta nacional i internacional (els mecenes del luxe Bernard Arnault i François Pinault ja protagonitzen una cursa milionària), Macron apel·lava a fer aquesta reconstrucció “tots junts”. Un lema que l’incendi de la catedral fa possible ara i que era impensable unes hores abans. Els francesos han trobat una raó, sense enemics exteriors, per anar plegats. Perquè han vist com la història se’ls hi queia a sobre.