Ciència i tecnología

Estàndard

No hi ha raça blanca, tampoc negra

Des d’un punt de vista biològic, les races humanes no existeixen. El color dels éssers humans actuals és el resultat d’una complexa seqüència d’esdeveniments biològics i demogràfics. No hi ha, doncs, fonament per invocar l’existència de races. Com tampoc no n’hi ha per justificar altres diferències

En dir d’algú que és blanc o negre, és possible que pensem que pertany a una categoria biològica definida pel seu color. Molta gent creu que la pigmentació de la pell reflecteix la pertinença a una raça, entenent aquesta com la defineix la Reial Acadèmia Española en la seva segona accepció: “cada un dels grups en què se subdivideixen algunes espècies biològiques i els caràcters diferencials es perpetuen per herència”. I no obstant això, aquesta noció, en el cas de la nostra espècie, no té sentit. Perquè des d’un punt de vista biològic, les races humanes no existeixen.

A la pell hi ha melanòcits, cèl·lules que produeixen i contenen pigments. Hi ha dos tipus de pigments, anomenats genèricament melanina; un és marró terrós (eumelanina) i l’altre, vermell groguenc (feomelanina). El color de la pell depèn de la quantitat i la proporció de tots dos. I es dóna la circumstància que aquest tret depèn de diferents gens; uns incideixen en la quantitat de pigment en els melanòcits i altres sobre la proporció entre els dos tipus de melanina. És més, colors molt similars poden ser el resultat de diferents combinacions d’aquests trets bàsics i obeir a configuracions genètiques diferents.

Els africans, en general, són de pell fosca. Els Dinka, de l’Àfrica oriental, la tenen molt fosca, mentre que els Sant, del sud del continent, la tenen més clara. Els nadius del sud de l’Índia, Nova Guinea i Austràlia també són de pell fosca. Al centre d’Àsia i extrem orient, així com a Europa, les pells són, en general, clares. I els nadius americans en tenen de diferent color, encara que no tan fosques com els africans.

Si ens atenim al color de la pell amagada sota el gruix pelatge dels ximpanzés, el més probable és que els nostres avantpassats hominins la tinguessin clara. En algun moment fa al voltant de dos milions d’anys, els membres del nostre llinatge van veure reduït el gruix i consistència del pelatge, fins a esdevenir una tènue capa de pèl en gran part de la superfície corporal. Però aquesta transformació va comportar l’exposició de la pell a la radiació solar ultraviolada, que podia causar càncer i, a més, eliminar una substància de gran importància fisiològica, l’àcid fòlic. Segurament, per aquesta raó es van seleccionar variants genètiques que enfosquien la pell, perquè la melanina la protegeix evitant els danys esmentats.

Els éssers humans ens hem expandit i arribat així a gairebé totes les latituds. Aquests moments han exposat la pell dels seus protagonistes a molt diferents condicions de radiació. I de la mateixa manera que un excés de radiació ultraviolada pot ser molt perjudicial, la seva absència també ho és, ja que sense ella no es pot sintetitzar vitamina D. El dèficit provoca raquitisme i altres problemes de salut. Per aquesta raó, sense descartar altres possibles, la pell humana s’ha anat aclarint en diferents zones geogràfiques sota l’acció de la selecció natural. A més, els moviments de població han propiciat la barreja de diferents llinatges, cadascun amb els seus trets genètics i característiques pigmentàries, per donar lloc a múltiples configuracions.

El color dels éssers humans actuals és el resultat, per tant, d’una complexa seqüència d’esdeveniments biològics i demogràfics, i no és possible delimitar biològicament uns grups i altres. Les diferències en el color de la pell no tenen correspondència en innombrables altres trets que també varien i ho fan segons uns altres patrons i per efecte d’altres presions selectives. No hi ha, doncs, fonament per invocar l’existència de races. Com tampoc n’hi ha per justificar, sobre bases inexistents, altres diferències.

Juan Ignacio Pérez (@Uhandrea) és catedràtic de Fisiologia i coordinador de la Càtedra de Cultura Científica de la UPV / EHU. Aquest article va ser publicat originalment en Quadern de Cultura Científica i reproduït per eldiario.es