Política i història

Estàndard

Ombres sobre Europa

La participació en les eleccions europees ha estat la més alta en 20 anys i els partits favorables a la Unió són majoritaris, però les
forces euroescèptiques avancen en un escenari polític més fragmentat i obert

Europa ha deixat de ser definitivament un selecte club administrat a discreció pels hereus dels grans socis fundadors (demòcratacristians i socialdemòcrates), fins ara sempre al comandament dels seus òrgans de gestió i amb l’exclusiva de la interpretació i custòdia dels tractats que sustenten la Unió. Les urnes s’han pronunciat de forma inequívoca en obrir un nou escenari parlamentari més fragmentat i divers, on la musculatura exhibida pels Verds i els Liberals tendeix a ocupar l’espai desallotjat per tots dos.


La neta victòria del PSOE a Espanya salva els mobles de l’esquerra institucional en el nou espai multipartidista de la Unió, on els euròfobs de totes les variants ja es passegen sense complex i de forma descarada. No ha estat un desembarcament tan aparatós com es creia, però el seu avanç indiscutible projecta mals auguris sobre el continent. Els cinc anys vinents seran clau per veure si els nous visitants tenen recorregut o no en el rumb d’Europa.

Revulsiu o premonició

De moment, encara és aviat per saber si es tracta d’un revulsiu o una premonició sobre el futur de la UE, però en qualsevol cas és una prova inequívoca sobre el paper de les elits dirigents i la veritable vocació i ambició d’una comunitat de 28 països amb un cabal humà de més de 500 milions d’habitants. El refredament del pacte atlàntic amb els Estats Units, la pressió de la Rússia de Putin sobre el continent i l’impetuós lideratge de la Xina amenacen les expectatives d’Europa, posades a prova també per la crisi migratòria, especialment la procedent d’Àfrica.

Sens dubte, la francesa Le Pen, l’italià Salvini, l’hongarès Orban o el britànic Farage no dinamitaran l’edifici de la UE ni els pilars de l’euro. No obstant això, la visible expansió i consolidació de l’espai euroescèptic, així com la desaparició de la majoria absoluta clàssica conformada històricament pels populars i els socialdemòcrates, ha creat un nou escenari més obert i fidel a l’arc polític real dels estats membres, on sorgeix la desafecció. Els estralls de la Gran Recessió, els costos de la globalització i la revolució tecnològica, la pugna entre les grans potències i, per descomptat, les noves migracions massives alimenten el pessimisme i el replegament d’amplis sectors de l’electorat.

El fantasma lepenista

El cas de França és eloqüent, ja que la rotunda victòria del Reagrupament Nacional (RN) -nova versió de l’antic Front Nacional fundat en el seu dia per Jean Marie Le Pen- torna a agitar l’espantall de l’extrema dreta com a força central del país, a costa de la gran plataforma (La República en Marxa) del president, Emmanuel Macron. El líder francès ambicionava liderar tot l’espai liberal europeu de centre esquerre i, en última instància, ressuscitar i pilotar el projecte europeu sacsejat pel Brexit i l’amenaça del populisme, l’extrema dreta i el nacionalisme radical. Així i tot i malgrat el sever desgast sofert a França per l’aspra revolta de les “armilles grogues”, l’ambiciós líder francès farà valer els seus escons a l’Eurocambra per teixir aliances i formar majories amb populars i socialistes.

No és l’única tasca pendent del president francès. El desafiament de Macron inclou actualitzar i salvaguardar l’històric eix francoalemany com a element motor de la integració europea en un nou context polític, coincidint amb l’imminent relleu d’Àngela Merkel. L’espectacular èxit dels Verds a Alemanya, on apareixen ara com la segona força del país, obre sens dubte des de les files progressistes nous espais d’interlocució en el renovat escenari europeu. És la gran novetat.

A més de ser un fiasco indiscutible per Macron, la nova victòria de Le Pen a les eleccions europees, afavorida en aquest cas pel sistema electoral proporcional a una sola volta, no és un succés inèdit ni determinant, però revela un cop més l’arrelament del substrat euroescèptic en el Parlament. Cal recordar que a la primavera de 2005 els francesos van enterrar en un dramàtic referèndum la non nata Constitució de la UE, posant fi a l’eufòria europeista generada per la històrica ampliació a l’Est de 2004, amb la incorporació d’una desena de nous països (Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Malta i Xipre).

En els mesos vinents es clarificarà l’escenari i els eixos de poder que determinaran la composició dels òrgans de govern de la Unió. Avui en dia, però, l’escena europea és presa de l’enorme incertesa i l’estrès provocat pel Brexit al Regne Unit, on l’incontenible Nigel Farage escombra a les urnes i rivalitza amb Boris Johnson a l’hora de consumar la tràgica ruptura amb el continent. També per l’amenaçadora ombra del noupopulisme i la reacció projectades sobretot des d’Itàlia per la rotunda victòria de l’inquietant Matteo Salvini, líder de la Lliga i sulfurós ministre de l’Interior. Sens dubte el soci més aliè al llenguatge i els valors de la UE. “Mai pertanyeria a un club que admetés com a soci algú com jo”, va dir ja en el seu dia el sagaç Groucho Marx.