Política i història

Estàndard

Entrevista a Jaume Duch, director de Comunicació del Parlament Europeu

“Una part de la societat que estava desconnectada de la Unió Europea s’hi ha enganxat”

Jaume Duch creu que els resultat de les eleccions europees son molt positius perquè l’augment d ela participació ha vingut dels joves. I perquè els ciutadans “han entès que els problemes que més els determinen s’han de tractar a nivell europeu i, després, a nivell mundial”

Dels 57 anys que té, 30 els ha viscut com a funcionari del Parlament europeu. Hi va entrar com a assessor de l’eurodiputada d’Unió Democràtica Concepció Ferrer. Va ser portaveu del conservador José María Gil-Robles quan va presidir l’Eurocambra. Posteriorment va ser director de Mitjans de Comunicació i portaveu del Parlament. I des de febrer de 2017 és director general de Comunicació. Combina discreció i eficàcia. A Luxemburg, Brussel·les i Estrasburg ha conegut els secrets de les negociacions d’alt nivell i la burocràcia europea. Els darrers temps estava preocupat pel futur d’aquesta Europa que coneix tan bé.

Dos dies abans de les eleccions al Parlament europeu va publicar un article on deia que dels seus resultats en podia sortir ‘un fre o un accelerador de la integració europea’. Què n’ha sortit?

Ha sortit més aviat l’accelerador. Tots teníem una certa por a que pugés de manera significativa el nombre de diputats anti-europeus. Al final, però, els resultats no han estat -a tot arreu- així. Ens trobem amb un Parlament en el que més de les dues terceres de la Cambra estaran ocupades per persones que, des de diferents posicions ideològiques, comparteixen una idea similar del que ha de ser la Unió Europea.

Les enquestes ja ho deien això?

Pràcticament des del gener donaven un Parlament amb una majoria absolutíssima de diputats i diputades pro-europeus i una minoria, que al final ha passat del 20% al 23%, que no ho és. Haurem d’examinar amb més calma, en les properes setmanes, a quins grups parlamentaris van a parar els diputats perquè alguns que podria semblar que anaven cap a un costat poden acabar anant cap a un altre.

No és un grup homogeni

Gens. Ara es reparteixen en tres grups. Un és fonamentalment euroescèptic moderat, que no té cap sentiment federalista, no veu la Unió Europea com un ens polític, però està completament d’acord amb el mercat interior i amb que s’avanci de forma pragmàtica. Hi ha un grup anti-europeu, que vol carregar-se la Unió Europea i que no és necessàriament d’extrema dreta o d’extrema esquerra, sinó purament i simple anti-europeu, molt sobiranista del seu propi país. I hi ha un tercer grup que sí que són d’extrems. Però són bastant diferents. Per tant, en la propera legislatura molt probablement canviaran la seva posició a l’hemicicle i es reduirà una mica aquest espai.

No és massa conformista donar per bo que els grups anti-europeus no hagin aconseguit la tercera part dels escons del Parlament?

No. La Unió Europea ha passat per uns anys molt difícils, amb la crisi econòmica, el Brexit i una situació internacional molt complicada. Això podia fer que molta gent digués que no volia més tràmits ni posar-se d’acord amb gent d’altres països per solucionar els seus problemes, sinó que preferia fer-ho a casa. Aquest perill hi era però no ha prosperat. Al contrari, en alguns països l’augment significatiu de la participació ha vingut de gent jove, en bona part.

Això vol dir que una part de la societat que estava desconnectada de la Unió Europea ara s’hi ha enganxat. És molt significatiu que els que d’aquí a uns anys s’hauran de responsabilitzar de si volen continuar o no amb la Unió Europea hagin entès que els problemes que més els determinen s’han de tractar a nivell europeu i, després, a nivell mundial.

Els grups anti-europeus, populistes, xenòfobs, ultradretans, han crescut. Menys del que s’esperava, però ho han fet. Per què?

Creixen en alguns països i es redueixen en d’altres. A Dinamarca pràcticament han desaparegut. Als Països Baixos el partit de Geert Wilders no ha tret cap escó i fa anys era un dels enfants terribles de l’extrema dreta europea. És cert que ha pujat la Lliga italiana, però ho ha fet també respecte a les pròpies eleccions nacionals. A França, Marine Le Pen ha guanyat les eleccions però ja les havia guanyat fa cinc anys i ara ha perdut vots i escons en relació a aleshores.

Després hi ha el cas del Regne Unit on, efectivament, el partit del Brexit ha tret molts escons, 29, però a base de menjar-se pràcticament el terreny del partit conservador britànic, que també és euroescèptic. Aquesta onada de forces extremistes estava més en els mitjans de comunicació que en la realitat. Ja ens havia passat el 2014.

Ha influït de forma important l’ex-assesor de Donald Trump, Steve Bannon, en l’augment del suport a aquestes opcions? Es va instal·lar a Itàlia amb la voluntat d’impulsar-les

El tema ha estat molt seriós. Aquest home ha fet un esforç molt important per coordinar les forces anti-europees. La seva agenda era de destrucció de la Unió Europea i la comparteix amb més gent d’altres països. No s’havia de menysprear en absolut. Volia mobilitzar la part de l’electorat més fàcil de posar en contra de la Unió Europea, però no li ha funcionat. Aquest esforç de Bannon s’ha quedat a mitges. No sé què farà amb la seva acadèmia. El govern italià l’ha tancada. Europa no és el lloc on un americà ha de venir a explicar com s’ha de fer política. La política americana és una i la política europea és una altra.

La participació ha pujat fins el 51%. No és molt, però representa una inflexió en relació a l’abstenció creixent de les darreres convocatòries

Venim del 42%. Si la participació hagués caigut cinc punts ara estaríem parlant de crisi de legitimitat de la Unió Europea. No ha passat. Si hem pujat 9 punts, si a Alemanya ha votat per sobre del 60% de la població, si a França ha votat per sobre del 50% de la població, si alguns països de l’Est han doblat el percentatge de participació, vol dir que hi ha més gent que s’ha adonat que, efectivament, les eleccions al Parlament europeu són importants.

Que populars i socialistes hagin perdut la majoria absoluta que han tingut durant molts anys al Parlament europeu, com l’afectarà?

És la conseqüència a nivell europeu del que ha estat passant a nivell nacional. Vol dir, simplement, que tenim un Parlament més divers, més plural, d’alguna manera més fragmentat. No crec que tingui massa repercussió en la manera de treballar del Parlament perquè el seu ADN és buscar les màximes majories possibles, consens allà on es pugui. Cada ponent a cada comissió parlamentària intenta sempre que el seu projecte de llei tingui com més suport millor i, per tant, les transaccions i els pactes s’obren molt. Hi ha una part important de la legislació europea que s’aprova amb percentatges de vot per sobre del 80% de la cambra.

La millora de resultats dels partits verds cal atribuir-la a una major preocupació dels ciutadans per l’Emergència Climàtica?

Sí. Ho relaciono amb això i amb un cert augment del vot jove. S’ha trencat l’abstenció massiva dels joves. El fenomen més interessant és que els vots que han perdut populars i socialistes sembla que han anat als lliberals i els verds. S’han quedat dins el terreny pro-europeu passant de les famílies més tradicionals a dues forces que venen amb un altre tipus de propostes.

El mapa post-electoral ens deixa una Europa blava, de dreta o populista, amb una taca vermella a Espanya i Portugal. Són la reserva espiritual del socialisme europeu?

Hi ha altres països mes petits amb majoria socialista i cal no oblidar que n’hi ha molts amb governs en coalició on hi participen els socialistes. No parlaria de ‘reserva’ de cap mena. Les eleccions europees tenen un component nacional sempre. Es vota tenint en compte la correlació de forces de cada país i aquesta correlació és diferent a les diferents europes. La pujada de la participació és notòria però continua havent-hi una Europa que vota més, que és l’occidental, i una Europa que vota menys, que és la central-oriental.

El grup socialista espanyol, amb 20 eurodiputats, és el més nombrós dins el grup socialista europeu. Se suposa que tindrà un major protagonisme al Parlament i als altres òrgans polítics europeus

Comparat amb la legislatura anterior, el percentatge de participació dels socialistes espanyols. Al grup lliberal ha passat el mateix i al grup del PPE ha baixat la presència espanyola però pot passar que, al final, també hi hagi una millor col·locació dels diputats del PP. Tot això sumat és molt important. Uns llocs molt importants per influir a Europa són les presidències dels grups del Parlament europeu.

Aquest mandat de la Comissió ha vingut associat a algunes qüestions. Una d’elles és l’austeritat. Influirà el nou Parlament en què canviï aquesta associació?

Aquest discurs i la posició de la Comissió Europea han canviat els últims dos o tres anys. Dependrà de la posició del Parlament europeu. En aquesta legislatura, la institució que va començar a donar els primers senyals d’alarma sobre l’excés de polítiques d’austeritat va ser el Parlament europeu. La Comissió Juncker ha intentat tornar a posar sobre la taula d’una manera bastant decidida els temes de polítiques socials. Moltes de les últimes lleis del final de la legislatura són fonamentalment de política social europea. En els propers cinc anys dependrà, en bona part, del Parlament i d’una Comissió que, com que és escollida per aquest Parlament, haurà de negociar el seu programa legislatiu i les seves prioritats amb ell.

També s’ha associat la Comissió Europea amb una política envers els refugiats molt criticada. La Comissió ha traslladat la responsabilitat als governs de cada país membre. Qui té la culpa del que ha passat amb l’atenció a les persones que demanen refugi a Europa?

No parlaria de culpa. Parlaria de responsabilitat. La responsabilitat la tenen les institucions amb competències i poder. En política migratòria, la major part de les competències la tenen els estats membres i, per exemple, l’execució dels plans de distribució de refugiats de 2015-2016 era competència dels estats. La Comissió i el Parlament van fer la seva feina. La Comissió va presentar una proposta per reformar la normativa comunitària en matèria d’asil per permetre aquesta redistribució i una política d’acollida més eficaç. El Parlament la va tramitar i va aconseguir una majoria important que li donava suport però va quedar bloquejada a la taula del Consell de Ministres d’Interior perquè una sèrie de governs s’hi van oposar i continua bloquejada allà.

Una de les prioritats de l’inici de la propera legislatura hauria de ser aconseguir desbloquejar aquesta proposta i, sobretot, crear ràpidament un marc de regulació de la immigració legal, que no existeix. No es tracta només d’aprovar mesures sobre què fer amb la immigració il·legal sinó de crear una política per la immigració legal, com tenen els grans països del món, amb un sistema de quotes, un sistema que permeti donar a la gent que vol entrar a la Unió Europea una perspectiva que no l’obligui a jugar-se la vida per venir-hi.

Jaume Duch, director de Comunicació del Parlament Europeu/ Pol Rius

Un grup d’advocats internacionals acaba de presentar a la Cort Penal Internacional una denúncia contra la política migratòria de la Unió Europea per ‘crims contra la humanitat’

Cal preguntar-se a qui es dirigeixen quan es denuncia la Unió Europea. La Unió Europea està a mig fer. En alguns temes és una unió i en altres continua sent, purament i simple, una coordinació de governs. La immigració depèn encara fonamentalment d’aquest segon sistema. No hi ha una política comunitària d’immigració com sí que hi ha una política comunitària agrícola o comercial. Mentre no sigui així, les denúncies són contra els Estats en tant que executors a nivell de la Unió Europea.

S’ha de reestructurar l’organització de la Unió Europea? Parlament, Comissió, Consell… Els ciutadans no agrairien un organigrama polític més senzill, més similar al que hi ha a cada país? 

Seria l’ideal. Les candidatures transnacionals arribaran en aquesta legislatura. Van estar a punt d’arribar a l’última i per una majoria minsa no van passar. És molt probable que passin en aquesta propera. En canvi, coses que exigeixin modificar els Tractats, com unificar les presidències d’algunes institucions o donar més competències al Parlament europeu, serà molt més complicat. Estem en una situació que si obríssim una negociació per la modificació del Tractat ens trobaríem amb països que volen anar endavant però també amb d’altres que volen anar enrere.

De moment el que s’ha de fer és intentar aprofitar al màxim tot allò del Tractat de Lisboa que encara no s’ha posat en marxa. El gran problema de la Unió Europea, i el cas de la immigració n’és un exemple, és quan els Estats membres decideixen per unanimitat i no per majoria qualificada, quan qualsevol Estat té dret a vetar una decisió. Per passar de la unanimitat a la majoria qualificada no cal reformar el Tractat. Els països ho poden decidir sense aquesta reforma. La via és aquesta: anar reduint poc a poc el nombre d’unanimitats. Quan treus les decisions de l’àmbit de la unanimitat al final sempre s’arriba a compromisos i s’avança. A vegades, molt poquet; a vegades, una mica més; però sempre es va endavant, mentre que si estàs en el règim de la unanimitat sempre hi haurà algú –els britànics o qualsevol altre- que immobilitzin la Unió Europea.

El Parlament europeu triarà un president de la Comissió d’un color polític determinat i cada país proposarà un comissari del color que predomini al seu govern. Es poden fer polítiques i eficaces coherents així?

La Comissió té comissaris de diferents colors però el que importa és el programa de prioritats i el programa legislatiu i de treball que el president de la Comissió negocia amb el Parlament. I que hi hagi al Parlament europeu una majoria que defensi aquest programa durant cinc anys i s’asseguri que la Comissió el compleix. La Comissió és un òrgan col·legial: els comissaris no poden prendre decisions pel seu compte. Han d’acceptar les decisions que es prenguin per majoria dins el propi col·legi.

No s’ha oblidar, a més, que no qualsevol candidat a comissari acaba sent-ho. Els estats membres fan les seves propostes de candidats però aquestes persones han d’anar al Parlament europeu i passar unes audicions, uns exàmens, molt al detall, no només del nivell de coneixement sobre la cartera que els correspondrà sinó també sobre la seva manera de pensar respecte a la Unió i quines han de ser les prioritats europees pels propers anys. Cada vegada que això s’ha fet, el Parlament ha exigit o bé reemplaçar algun candidat o canviar-lo de cartera. No excloc que el setembre o l’octubre el Parlament, quan es facin les audicions, obligui el president de la Comissió a introduir canvis al seu equip.

Està previst que en aquella etapa es produeixi finalment el Brexit

Coincidirà amb el final de la pròrroga del Brexit, tot i que això ja no vol dir res, perquè no sabem què passarà després. O abans.

Acabava l’article que hem esmentat citant Jürgen Habermas que va dir que “el punt en què no hi ha marxa enrere no es veu fins que no és massa tard”. Vostè demanava que ens asseguréssim que aquest punt no fos el 26 de maig. No ho va ser?

No ho va ser. Vam fer molt més que salvar els mobles. Vam aconseguir entre tots mobilitzar una mica més la població, que no només els antieuropeus fossin els que mobilitzaven els seus partidaris. Això explica probablement que hagi pujat la participació i que, mirant els percentatges de representació dels diferents partits, ens hagi quedat un Parlament europeu perfectament funcional.

De què dependrà que no ens trobem d’aquí a uns mesos o anys en aquest punt en què ja no hi hagi marxa enrere?

De què en aquests cinc anys propers les institucions europees siguin capaces de convèncer els ciutadans que tenen un valor afegit, que ser membres de la Unió Europea vol dir comptar amb un paraigües que funciona i amb una palanca que permet aconseguir coses que pel seu compte no aconseguirien. Però si d’aquí a cinc anys arriben a la conclusió que ni paraigües ni palanca, aleshores ens podem trobar que, en funció de com estigui evolucionant el món, hi hagi més gent que decideixi que intenta provar-ho a l’antiga; és a dir, cadascú pel seu compte.