Ceuta, el polvorí de la desigualtat

Un polvorí, una olla de pressió a punt d’esclatar, un colador de delinqüents, una ciutat assetjada per les màfies de l’emigració, una moneda de canvi, un símptoma —un altre més— de la insensibilitat europea davant la immigració, la hipocresia política fent caixa a l’estret de Gibraltar. Entre moltes altres formes, així s’ha qualificat a Ceuta des que el 30 de juliol una allau humana va saltar a la mar a la frontera del Tarajal i es va escampar pels carrers de la ciutat. Cadascú és lliure de triar els qualificatius que millor s’ajusten als seus prejudicis, als seus interessos personals i inclinacions polítiques per a després abocar-los a les xarxes socials i sentir que compleix amb el seu deure de ciutadà actiu i crític.

No obstant això, en aquests dies ningú o gairebé ningú recorda que Ceuta és, per sobre de tot això, una frontera entre la part rica del món i la part pobra. Primer de tot, Ceuta és una frontera que tanca el pas als que volen tenir la possibilitat de gaudir de l’abundància que la seva terra els nega. Un aparador d’ostentació impossible d’aconseguir per a milers d’africans. Conflictiva, sí, com totes les fronteres de la desigualtat. Un abisme que empeny a vegades a comportaments fàcils de manipular pels interessos de tots dos costats. Com qualsevol filat que impedeixi el somni d’una vida millor, la possibilitat de progressar. Una opció, per remota que sigui, de salvar la vida per als qui fugen d’una guerra o d’una persecució política.

La recent allau de Ceuta ha estat un terratrèmol originat per la fricció entre la puixant demografia africana i lànguida natalitat europea. Una DANA demogràfica que s’origina en el món empobrit, cerca el seu llit a través del desert del Sàhara i ve a desguassar a les portes de Ceuta, Melilla, Tenerife, Lanzarote, Cadis, Mallorca… Aquesta és la primera dada que convé no obviar mai quan es mira a Ceuta, a qualsevol frontera de la desigualtat. En el passat els fluxos humans procedien d’Europa i desembocaven a Amèrica i Àsia. Al contrari del que creïn molts, Europa no ha estat sempre terra d’abundància. En l’antiquíssima història de les migracions, Espanya ha estat durant segles una de les principals emissores de mà d’obra barata. La prosperitat nord-americana es va assentar sobre els pilars dels esclaus africans.

La recent allau de Ceuta ha estat un terratrèmol originat per la fricció entre la puixant demografia africana i lànguida natalitat europea

En termes històrics, el nou en el fenomen migratori és la direcció dels fluxos. Això i la dimensió d’aquesta allau. Fins ara hi ha hagut a Ceuta situacions de menor envergadura, encara que de conseqüències també tràgiques. Aquesta vegada han participat al voltant de 70.000 persones, una xifra que difícilment es congrega espontàniament en dos dies, amb l’esgarrifosa xifra d’uns 150 ofegats enfront de l’espigó del Tarajal. Al febrer de 2014 van morir 14 en el mateix lloc quan unes 300 persones procedents del Marroc van intentar arribar a la ciutat i la Guàrdia Civil va respondre amb trets de pilotes de goma i amb gasos lacrimògens. La història es va repetir durant tres dies de maig de 2021, protagonitzada en aquella ocasió per unes 10.000 persones. En tots els casos va haver-hi senyals d’avís en els dies previs. Per exemple, el 25 d’abril de 2021 unes cent persones van travessar la frontera del Tarajal nadant, assaig general del que anava a succeir el 17 de maig. Llavors va ser clar que el Marroc va incitar aquella allau com a resposta a l’ingrés en un hospital de Logronyo del secretari general del Front Polisario, Brahim Ghali.

En l’allau d’aquest passat mes de juliol no és clar que la mà del Marroc bressoli el bressol, però des de diversos dies abans alguna cosa s’estava coent: grups d’entre cent i dues-centes persones van intentar creuar a Ceuta. Tots els dies de l’any hi ha migrants disposats a aventurar-se a aconseguir la ciutat nadant, però solen ser petits grups o individus que han aconseguit fer-se amb un pneumàtic inflat. En aquesta ocasió ha estat cridaner l’increment de les arribades, especialment després de conèixer-se una sentència del Tribunal Suprem, del 8 de juliol, que dona la raó a un ciutadà algerià que al novembre de 2024 va denunciar haver estat víctima d’una «devolució en calenta» per creuar El Tarajal nadant, alguna cosa que vulnera el procediment de la llei d’Estrangeria, que exigeix l’obertura prèvia d’un procediment administratiu d’expulsió.

La immigració i els interessos

Al costat de la dada fonamental que Ceuta delimita el món ric del món pobre és necessari tenir en compte sempre els interessos d’uns i d’uns altres. Interessos mouen als qui usen als immigrants com a arma llancívola. Interessos porten a alguns a atiar la por per a, tot seguit, oferir-se com a salvadors enfront del caos que abans han encoratjat. Indiscutible és la rendibilitat política de l’odi contra els immigrants. En l’horitzó sempre hi ha unes eleccions. Si el sisme que ha provocat la desestabilització de la política espanyola no té el seu epicentre a Washington, via Marroc, bé que ho sembla. Interessos també a banda i banda de la tanca fronterera. el Marroc ha usat sempre a Ceuta i Melilla —com en el seu moment va fer amb l’illot del Perejil— com a moneda de canvi, com a mitjà d’extorsió per a aconseguir prebendes.

Si el sisme que ha provocat la desestabilització de la política espanyola no té el seu epicentre a Washington, via Marroc, bé que ho sembla

En això, el Marroc té una comunió d’interessos amb la UE. A tots dos els convé retenir als migrants en el territori marroquí. Al Marroc perquè això li suposa abundants ingressos gràcies a la política de Brussel·les de pagar a canvi de frenar l’arribada. Externalitzar el control fronterer s’ha convertit en un bon negoci. En aquest negoci, la crisi de Ceuta evidencia que el Govern d’Espanya és botxí alhora que víctima. Els que parlen de màfies que es lucren del fenomen migratori haurien d’incloure també als qui asseuen els seus reals en trons i despatxos de partits polítics i de molts governs d’Àfrica, als qui aprofiten aquí el riu regirat per a exigir millores salarials per als cossos policials, als qui sembren odi per a collir vots i als qui miren per a un altre costat davant la sagnant vulneració del dret internacional i dels drets humans que molts d’aquests gendarmes de la globalització migratòria cometen impunement.

A Einstein se li atribueix la sentència que diu «si vols obtenir resultats diferents, comença a fer les coses de manera diferent». En polítiques migratòries ningú fa gens diferent des que l’estret de Gibraltar va començar a cobrar-se vides humanes a compte de l’emigració allà per 1990, data d’entrada en vigor de l’exigència de visat per a creuar de Ceuta a Algesires en ferri. Trenta-sis anys i milers de morts després, a Ceuta i Melilla continuen elevant els metres de la tanca fronterera o la longitud de l’espigó del Tarajal, comptant el nombre dels que aconsegueixen creuar i els que moren en l’intent —que aviat cauen en l’oblit— tirant-se la culpa els uns als altres i tractant de treure rèdits polítics. Mentrestant, la distància econòmica entre els països rics i els pobres no fa més que augmentar, en part perquè la inversió estrangera a Àfrica no para de caure —excepte la de la Xina— i en part perquè molts governs africans estan abonats a la corrupció.

Ningú fa gens diferent, encara que tots demanen resultats distints. En picat ha caigut l’ajuda al desenvolupament en els últims 20 anys, especialment des de la primera arribada de Trump a la Casa Blanca en 2017, agreujada encara més si cap en aquest segon mandat amb la supressió de tots els mecanismes d’ajuda humanitària. Ha deixat d’existir l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID), creada en 1961 i considerada com la major distribuïdora d’ajuda humanitària en el món. Diversos governs europeus han reduït o suprimit també les subvencions a les oenegés que treballen als països en desenvolupament i els pocs que encara les mantenen tenen els dies comptats davant l’avanç de la dreta i l’extrema dreta, la principal bandera de la qual és acabar amb les polítiques socials.

Queden poques esperances a l’altre costat de l’estret de Gibraltar, mentre a aquest costat tots demanen resultats distints, però ningú posa en marxa sistemes de contractació en origen, cosa que ajudaria a frenar les vies d’arribada irregulars i contribuiria a reduir l’explotació laboral dels que no tenen papers. Tindrien contractes i drets laborals, dues coses de les quals ara manquen. Molts menys es jugarien la vida en una patera o sortejant nadant el Tarajal si tinguessin l’esperança que tard o d’hora aconseguiran un contracte que els obri les portes d’Europa. Així clar que Ceuta és un polvorí. Continuarà sent-ho i explotarà —com ho fa— cada vegada que a alguns els interessi. Perquè els immigrants són una de les parts més vulnerables d’una societat que està perdent l’ànima humana i que prefereix mirar el dit que assenyala a la lluna.