Tria la teva opció de lectura
Una allau de grans proporcions va sacsejar el 26 d’agost del 2026 amb violència el nord del Nepal i la frontera amb la regió autònoma del Tibet, deixant un balanç desolador. El que va començar com un impactant baluern es va traduir ràpidament en una riuada sobtada que ha arrasat valls senceres, destruït pont, sepultat carreteres i deixat un rastre de destrucció humana i material sense precedents recents en la zona.
Segons les autoritats locals, el balanç de víctimes deu dies després de la tragèdia era de 1.200 morts i més de 4.000 desaparegudes, una xifra que inclou a nombrosos turistes i pelegrins que es dirigien tradicionalment a enclavaments sagrats com el mont Kailash.
Les primeres hores posteriors a la tragèdia van estar marcades per la confusió. L’impacte inicial va ser tan violent que els sismògrafs van registrar una sacsejada equivalent a un terratrèmol de magnitud 4,4. No obstant això, les agències especialitzades i els observatoris van aclarir amb posterioritat que no es va tractar d’un moviment tectònic convencional, sinó de la brutal energia cinètica alliberada pel col·lapse massiu d’una massa composta per roca i gel.
Per a comprendre la magnitud física del fenomen, l’investigador en geomorfologia glacial de la Universitat de Monash, Lleven Tielidze, explica en la revista The Conversation que l’ocorregut es deu a un immens lliscament de gel i roques. Les últimes anàlisis satel·litàries reforcen aquesta hipòtesi, assenyalant que l’allau massiva va bloquejar temporalment el llit del riu abans de deslligar una violenta maror.
Un col·lapse estructural
En el seu descens, el torrent va arrossegar amb si aigua, arbres i grans quantitats de terra. Quan aquesta immensa riuada va irrompre al port de Gyirong, el pas fronterer entre la Xina i Nepal, la paret d’enderrocs s’assemblava a un gegantesc “tsunami de terra” que podria haver aconseguit uns imponents 30 metres d’altura.
A diferència d’altres episodis catastròfics recurrents en la zona, les imatges satel·litàries descarten inicialment que el detonant principal sigui una clàssica inundació per desbordament d’un llac glacial (GLOF, per les seves sigles en anglès), encara que es continua investigant la seva possible contribució. El mecanisme apunta al fet que el col·lapse estructural de la muntanya i la glacera van crear aquest tap fluvial, provocant un alliberament sobtat, total i devastadora al llarg de desenes de quilòmetres de llit.
L’investigador incideix especialment en el paper crític que juga el permagel en aquesta fràgil equació. Aquest tipus de sòl, compost per roca, terra i gel, s’ha mantingut a temperatures iguals o inferiors a 0 °C durant moltíssims anys. Tielidze adverteix que, a mesura que el clima global s’escalfa, el permagel es descongela de forma accelerada. Aquest procés compromet greument l’estabilitat del terreny, ja que s’afebleix el gel que funciona com el “ciment” que ajuda a unir la roca i la terra.
En vessants muntanyencs tan empinats com les de l’Himàlaia, aquesta pèrdua de sòl congelat redueix dràsticament l’estabilitat del terreny i augmenta enormement la probabilitat de lliscaments massius. Davant aquesta extrema fragilitat estructural, qualsevol mínima pertorbació, com un simple despreniment de roques o un petit sisme, pot desencadenar un ràpid i letal moviment costa avall de terra i enderrocs.
Els avisos de l’IPCC en 2022
L’advertiment de Tielidze s’emmarca dins d’un diagnòstic molt més ampli i alarmant documentat per la comunitat científica internacional. En el seu Sisè Informe d’Avaluació (AR6), publicat en 2022, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) detalla de manera exhaustiva els riscos extrems que enfronta la regió de l’Hindu Kush Himàlaia (HKH).
Aquest territori emmagatzema aproximadament la meitat de la massa de gel de l’Alta Muntanya d’Àsia, proporcionant aigua dolça a gairebé 869 milions de persones en conques transfrontereres vitals com les dels rius Indo, Tarim, Ganges i Brahmaputra.
L’informe identifica específicament a la conca superior de l’Indus com la unitat de “torre d’aigua” més vulnerable del planeta, habitada per uns 235 milions de persones –una xifra que augmentarà un 50% per a mediats de segle– i on es projecta un increment de la temperatura mitjana anual d’1,9 °C entre 2000 i 2050.
El document de l’IPCC alerta que, encara que l’augment de les temperatures incrementa inicialment el flux d’aigua per desglaç (amb augments d’escorrentia projectats entre el 3 i el 27% per a mediats de segle en les conques de l’Himàlaia), aquest procés ocorre a costa d’una dràstica reducció de la massa glacial.
Les dades recollides en l’informe revelen, per exemple, una disminució de l’àrea glacial del 24% només al Nepal entre 1980 i 2010. De cara al futur, els pronòstics són encara més pitjors: el gel glacial en l’Alta Muntanya d’Àsia es reduirà entre un 49 i un 64% per a finals de segle, depenent de si s’apliquen escenaris d’emissions moderades o molt altes. Aquest retrocés reduirà l’aigua de desglaç i impactarà de manera greu els mitjans de vida de les poblacions situades aigües avall.
Així mateix, la inestabilitat climàtica està multiplicant els desastres en zones d’alta muntanya. A conseqüència del retrocés de les glaceres, la neu, el gel i el permagel, els incidents d’inundacions sobtades, fluxos d’enderrocs, lliscaments de terra i allaus de neu s’han tornat més freqüents i intensos a la regió del HKH. Així mateix, l’informe subratlla la gran susceptibilitat de l’Himàlaia a les ja esmentades inundacions per desbordament de llacs glacials (GLOF). Històricament, només el Nepal ja ha experimentat 24 esdeveniments catastròfics d’aquest tipus.
Malgrat la gravetat d’aquests desastres, la comunitat científica manté la cautela abans de traçar tendències precipitades. L’informe de l’IPCC de fa quatre anys puntualitza que, si bé el retrocés de les glaceres ha propiciat la formació de més llacs en la majoria de les regions de muntanya, l’evidència global sobre un increment net en la freqüència de les inundacions per desbordament de llacs glacials (GLOF) encara és limitada. No obstant això, estudis satel·litaris avançats de sèries temporals liderats per l’investigador G. Veh en 2018 i 2019 demostren que el perill està geogràficament concentrat: el vessant sud de la serralada de l’Himàlaia —on se situen el Nepal i el Tibet meridional— es consolida clarament com un punt crític d’altíssim risc de desbordaments, amb una vulnerabilitat molt superior en comparació amb l’Himàlaia occidental.
Falta d’adaptació
Lamentablement, desastres com aquest al Nepal són una tendència a l’alça. Tielidze recorda que l’any passat el mateix districte nepalès ja va sofrir una inundació que va causar diverses morts, i enumera altres precedents recentment vinculats al desglaç, com el flux d’enderrocs que va destruir el poble suís de Blatten, o el lliscament de terra que en 2023 va sepultar una estació de muntanya a Geòrgia. Malgrat aquests antecedents, l’actual desastre nepalès es posiciona com un dels més greus registrats fins a la data.
L’impacte sobre les comunitats locals ha estat absolut. Pobles sencers han quedat pràcticament esborrats del mapa i les infraestructures crítiques han col·lapsat per complet, deixant a comarques incomunicades. Mentre els helicòpters continuen sobrevolant les zones afectades, centenars de familiars s’amunteguen al costat dels centres d’operacions esperant notícies dels seus éssers estimats.
En ocórrer a la frontera directa entre el Nepal i el Tibet, la tragèdia evidencia també l’absència de polítiques d’adaptació coordinades a escala transfronterera en tot el sud d’Àsia, un buit institucional crític identificat per l’IPCC. En aquest sentit, la gestió d’una amenaça en cascada que neix en les glaceres del nord tibetà i devasta les valls agrícoles del sud nepalès exigeix una governança ambiental de caràcter cooperatiu.
Des d’una perspectiva climàtica, aquest tràgic episodi subratlla el dur advertiment d’investigadors com Tielidze: mentre la crisi climàtica continuï descongelant el permagel i alterant la mil·lenària estabilitat dels cims més alts del planeta, aquest tipus de tsunamis terrestres deixaran de ser anomalies per a convertir-se en la tràgica nova normalitat dels ecosistemes d’alta muntanya.
