Tria la teva opció de lectura
Hi ha racisme en el futbol espanyol? Són Lamine Yamal, Vinícius Jr i els germans Williams víctimes d’aficions racistes que profereixen insults i sembren odi, de manera selectiva, als estadis? És Espanya un país racista? Aquestes i altres preguntes similars es plantegen als mitjans de comunicació després de cada episodi en què alguna de les estrelles de la Lliga es converteix en objecte dels improperis de l’afició rival pel seu color de pell, el seu origen o la seva religió. Succeeix de manera cíclica, des de fa dècades, sense que les acalorades reaccions que provoca ni les (suposades) mesures que es prenen aconsegueixin acabar amb ells.
L’últim és recent. “Bote, bote, bote, musulmà el que no bote!”, es va sentir a Cornellà-El Prat, el passat 31 de març, en un partit entre Espanya i Egipte. No va importar que el partit fos un amistós sense transcendència competitiva. Ni que entre els jugadors de l’equip local (Espanya) n’hi hagués un, ni més ni menys que l’estrella, que professa aquesta religió. O va ser precisament per això, perquè Lamine és musulmà, pel que l’afició espanyola va decidir animar els seus amb aquest càntic?
Lamine, en qualsevol cas, es va sentir al·ludit i no va trigar a reaccionar de manera contundent. “Sé que anava per l’equip rival i no era res personal contra mi, però com a persona musulmana no deixa de ser una falta de respecte i una cosa intolerable”, va assenyalar l’extrem català al seu perfil d’Instagram després del partit. “Entenc que no tota l’afició és així, però als que canten aquestes coses: utilitzar una religió com a burla en un camp us deixa com a persones ignorants i racistes”, va afegir.
Expressions d’odi
Ignorants no vol dir que ignoressin el que estaven fent. L’acció, repetida i prolongada, no va semblar una adaptació espontània de l’habitual “Bote, bote, bote, madridista el que no bote!” o del “polac el que no bote”. O potser és la condició de musulmà el primer que a un li ve al cap quan pensa en Egipte?
Hi haurà qui assenyali que la religió oficial d’Egipte és l’islam i que, per tant, anomenar musulmans els futbolistes i aficionats del país africà és un fet objectiu que no es pot considerar un insult. Com tampoc ho és, en si mateix, dir-li a algú madridista, perico (als aficionats de l’Espanyol) o polac (als del Barça), o qualificar de negre a Lamine, els Williams o Vinícius, perquè efectivament ho són.
El problema sorgeix quan aquests qualificatius que podrien ser neutres s’expressen des d’una suposada superioritat racial, moral o religiosa, com una ofensa, considerant que l’altre és diferent i inferior precisament per aquestes característiques: ser musulmà, negre, homosexual o gras. Es converteixen, llavors, en injúries racistes, homòfobes o en expressions d’odi, com evidencia el “de merda” que acostuma a acompanyar-les.
Encara recordem Luis Aragonés, en un entrenament de la selecció espanyola de futbol, animant el sevillista José Antonio Reyes a intimidar el francès Thierry Henry espetant-li un “Me cago en […], negre de merda, soc millor que vostè”. Es disputava l’Eurocopa de 2004 i l’exseleccionador espanyol no va trobar una millor manera d’esperonar el seu jugador abans del partit contra França.
“El problema del racisme és de consciència i la meva consciència està tranquil·la. Soc ciutadà del món, tinc amics negres i no puc comprendre que es continuï parlant d’aquest tema”, es va defensar el ja difunt Aragonés quan se’l va titllar de racista.
La seva reacció, la d’algunes autoritats i la d’alguns mitjans de comunicació va ser igual a la de la majoria de les persones que animen els seus atacant els rivals de manera ofensiva: no es perceben com a racistes per més que tinguin comportaments que sí que ho són. “Són coses del futbol”; “En el futbol sempre hi ha hagut insults”; “Això es queda al camp”, argumenten, confirmant fins a quin punt s’han normalitzat en l’esport actituds que serien intolerables en altres àmbits. A favor seu, també esgrimeixen la contradicció d’acceptar en el seu equip futbolistes no blancs, no catòlics o no normatius que ultratgen en el rival.
“Racisme estructural”
“El racisme està en la societat. La diferència és que a l’estadi ja no podem fingir que no existeix. És estructural, ens agradi o no. I és una vulneració de la dignitat humana”, afirma José Montero, director de Relacions Institucionals de La Lliga.
“Cada vegada que una conducta d’odi no rep resposta, el llindar del que és tolerable es desplaça una mica més. I quan fa anys que es desplaça, al final, s’acaba integrant, normalitzant”, afegeix qui va ser base del Joventut, del Barcelona i de la selecció espanyola de bàsquet.
La Lliga, l’empresa per a la qual treballa, ha respost a aquests comportaments posant en marxa diverses iniciatives per combatre l’odi, el racisme i la xenofòbia en el futbol espanyol. Els efectes, però, han estat limitats. Les campanyes educatives en pro de la tolerància i el respecte no han aconseguit erradicar els gestos imitant primats, el llançament de plàtans, els crits que emulen un simi —sempre dirigits a futbolistes negres—, ni tampoc els càntics injuriosos, que abracen un espectre més ampli de futbolistes o l’equip rival al complet.
Arrels històriques
Però per què se succeeixen aquests episodis si, com es proclama de manera general, Espanya no és un país racista ni xenòfob? Carles Viñas, historiador i expert en el món ultra en el futbol, apunta al paper que la religió va jugar durant segles a la Península i a com els diferents monarques la van utilitzar per fer neteges ètniques i mantenir la puresa de la raça, que també va pretendre el franquisme, per contextualitzar el fenomen.
“Durant la dictadura franquista, el règim va promoure una visió homogènia de la identitat espanyola que excloïa les minories nacionals, ètniques i racials”, assenyala Viñas en un article publicat pel centre d’anàlisi FUNCAS el desembre de 2024. “Els episodis de racisme en el futbol espanyol es van succeir esporàdicament fins a inicis dels anys vuitanta, quan l’aparició dels grups radicals, mal anomenats ultres, va estar lligada a un increment de les actituds racistes”, continua.
Aleshores, replicant el hooliganisme britànic, la violència i els comportaments racistes es van estendre pels estadis d’un país que gairebé no rebia immigració i que encara comptava amb molt pocs futbolistes negres. Dirigents i autoritats condemnaven els actes més greus com episodis aïllats, alhora que mantenien la connivència amb els grups que els protagonitzaven: Ultra Sur (Real Madrid), Boixos Nois (FC Barcelona), Brigadas Blanquiazules (RC Espanyol), Frente Atlético (Atlético de Madrid), Riazor Blues (Deportivo de la Coruña)…
La persistència del racisme
Calgué esperar uns quants anys més, fins ben entrats els 2000, perquè els clubs abandonessin la complicitat i posessin fre als grups radicals que utilitzaven les seves instal·lacions i el seu nom per perpetrar barbaritats. El seu progressiu allunyament dels camps —el veto del president del Barcelona Joan Laporta als Boixos Nois va marcar un abans i un després— va desterrar la violència, però no els comportaments racistes, normalitzats en un context en què l’anonimat que confereix la massa reforça la sensació d’impunitat.
“Jo crec que, en lloc d’un comunicat de l’insultat quan passen episodis així, haurien de ser els altres jugadors els que sortissin a donar suport a l’ultratjat, a evidenciar que l’acompanyen i li donen la mà; em sembla que tindria més efecte”, assenyala l’exjugadora de bàsquet Cindy Lima, en unes jornades contra l’odi organitzades per La Lliga a Barcelona.
Com Lamine Yamal, la campiona d’Europa amb la Selecció el 2013 és catalana i negra, i sap del que parla. “Encara que en el bàsquet tingui menys repercussió, també hi ha racisme i, des de petita, t’acostumes a estrènyer les dents i aguantar-te quan sents segons quines coses”, exposa. “O no es recorden de com se li van tirar a sobre a Eto’o quan es va queixar pels insults racistes que rebia?”.
Protestes i mesures preventives
En la línia de la seva proposta, els aficionats del Celta de Vigo, homes i dones, van acudir a Balaídos amb les ungles pintades, en un gest de solidaritat amb Borja Iglesias, després que aquest rebés insults homòfobs a Sevilla per jugar amb les ungles pintades.
“Que em diguin ‘maricón’, no ho considero un insult. Quan un tipus deixa anar això, em dic que jo seria molt més feliç sent ‘maricón’ que sent com ell”, va afirmar el davanter gallec en una entrevista concedida al diari francès L’Équipe. “No poder mostrar-se tal com un és i estimar a qui un vol és inacceptable”, va afegir un dels pocs futbolistes que reiteradament ha alçat la veu davant episodis homòfobs, racistes o masclistes, com el protagonitzat per l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, amb la internacional Jennifer Hermoso al Mundial de 2024.
“A més d’educar a la base, els clubs haurien de restringir el dret d’admissió a qui protagonitza aquestes conductes, posar-los multes de més de 30.000 euros, prohibir-los l’entrada a l’estadi durant un temps i, si són menors de 25 anys, obligar-los a conviure amb víctimes de racisme perquè es sensibilitzin”, proposa Cindy Lima com a fórmula per combatre l’odi en l’esport de manera més eficaç.
“Jo crec que cal identificar qui insulta, que se sàpiga públicament qui són, personalitzar les sancions i ser més contundents”, afegeix Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista i actual comentarista de televisió. Català d’origen guineà, des de petit va aprendre a “aguantar el que et llencin”, perquè, “si et queixes, ets conflictiu i tu no vols ser-ho; així que t’acostumes a callar”.
Les seves experiències no situen el problema en l’àmbit dels grups radicals, que continuen existint, sinó en l’esfera quotidiana, en el dia a dia d’aquest esport cridat a transmetre valors com el respecte, el companyerisme i la igualtat.
Esport per transmetre valors
“L’esport en si no representa res ni dona cap valor, com vam veure a Cornellà”, sosté David Escudé, regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, en les jornades contra l’odi de La Lliga. “Som nosaltres els que hem d’omplir el dipòsit i donar-li valors, aixecar banderes que ens uneixen a tots”.
Això, precisament, va ser el que va intentar fer el CE L’Hospitalet després de l’episodi de Cornellà a través d’un vídeo en què recordava que, de les “més de 290.000 persones que viuen a la ciutat, gairebé 20.000 són musulmanes”, entre elles, Buba, un dels jugadors del primer equip masculí, i Moha, futbolista de l’aleví. “Som el que som per tots els que hi som. Com un equip. Com ha de ser”, resava el lema del vídeo.
La iniciativa va rebre molts aplaudiments, però també no pocs comentaris que evidencien com els discursos d’odi, racistes, xenòfobs i islamòfobs s’estenen en la nostra societat o, si més no, a les xarxes socials en què ens manifestem.
Des del “no els volem aquí” fins al “els deportarem”, passant pels comentaris que responsabilitzen els musulmans de tots els mals de la ciutat, les reaccions negatives a la publicació que L’Hospi va fer a X constaten que el fenomen no es circumscriu al futbol o a l’esport en general, sinó que impregna la nostra vida quotidiana.
Més enllà del futbol
“El futbol no és l’únic espai on existeix el racisme, però sí és un dels pocs amb capacitat real de canviar-lo”, afirma Montero. “El que el futbol fa bé educa milions més enllà del futbol. I el que el futbol tolera també envia un missatge a aquests mateixos milions. Quan el vestidor i la grada s’alineen, la societat aprèn més ràpid”, prossegueix el director de Relacions Institucionals de La Lliga. “La lluita contra el racisme no pot dependre de la indignació del moment. Ha de ser una estructura permanent, ha de ser cada dia”.
Com fer-ho quan els vents que bufen arreu del món apunten en la direcció contrària? La Lliga ha recorregut a la tecnologia. Segons apunta Carlos del Valle, director d’Integritat i Seguretat de La Lliga, la monitorització de les xarxes socials i la lectura de llavis en les imatges de televisió els va permetre demostrar i judicialitzar 18 insults en la temporada 2024-25.
Ara, un codi QR adherit al seient de l’estadi permet denunciar de manera anònima el veí que profereix improperis des de la grada. La denúncia activa un protocol de seguiment i verificació que pot acabar amb l’infractor expulsat de l’estadi. És la seva iniciativa més recent i descarrega en el soci-espectador-ciutadà la tasca de vigilància, alhora que li trasllada la responsabilitat de la denúncia. Fins a quin punt això és desitjable és una pregunta que caldria fer-se en una societat ja híper vigilada que, a més, assumeix funcions que no li corresponen?
“Tots tenim l’obligació de fer més del que fem, també els mitjans de comunicació no donant-los més protagonisme del que es mereixen; les institucions i les famílies”, assegura Escudé.
Com trencar el cercle?
Els episodis de pares insultant àrbitres, rivals i fins i tot el mateix entrenador de l’equip en què juga el seu fill són dels més habituals als camps de futbol de les categories base. A l’elit, a diferència del que passa en altres esports, les faltes de respecte al col·legiat i els insults entre rivals també són moneda corrent.
Les institucions, habitualment a la rereguarda, acostumen a quedar-se en el discurs políticament correcte i a delegar la responsabilitat en altres estaments o en els ciutadans. Els mitjans de comunicació, per la seva banda, es mouen en la hipocresia de condemnar els discursos d’odi alhora que els reprodueixen una vegada i una altra per alimentar polèmiques que asseguren clics, visualitzacions i comentaris en les publicacions. Les xarxes socials, finalment, ho magnifiquen tot i exacerben postures.
Com trencar el cercle? “El racisme s’acabarà quan la majoria deixi de tolerar que uns pocs actuïn malament”, conclou Montero. “Actuar és convertir un ‘això no pot passar’ en un ‘això no quedarà sense resposta’”.
